De nou Collserola

Darrerament he freqüentat aquesta serra que tinc tant a prop de casa. Tot i que de sempre m'ha agradat acostar-m'hi, des de fa uns mesos la miro més que mai amb ulls d'excursionista. Potser per tot això vaig batejar aquest bloc amb el nom d'aquesta serra i d'aquest parc metropolità. Sobre el mapa hi traço recorreguts i itineraris que potser algun dia acabaré fent. De moment són passejades senzilles en família i sense un clar objectiu més enllà de recollir fulles i fruits, acostar-se a alguna font i, a l'estiu, buscar l'ombra. A més de la carretera de les Aigües, on acostumo anar a entrenar o a passejar, el fet excursionista per aquesta serra sempre ha quedat eclipsat per altres destinacions. I és que malgrat trobar-se tan a prop de casa, el fet urbà associat a aquest parc metropolità potser ha estat un fre al seu descobriment més íntim.

El cert és que és un espai eclèctic de natura diversa i usuaris encara més diversos. Hi predomina el ciclista de muntanya, degut sobretot a les innombrables pistes que travessen la serra; també hi ha molt atleta popular, i és fàcil reconèixer rostres habituals de les curses, i de tant en tant algun maratonià més conegut. Per entrenar, la carretera de les Aigües és un bon lloc, sobretot si podem escollir les hores i els sectors més apropiats, altrament esdevé força massificada i la concentració de corredors i passejadors en determinats dies i hores és exagerada.

També és un espai per la tranquil·litat i els camins perduts i menys freqüentats, on no trobarem ni ciclistes ni aquells caminaires que segueixen senders senyalitzats. Això si, alerta amb els camins que ni tenen marques de PR o GR, ni la senyalització pròpia del parc: ens podem trobar sorpreses per ser camins que són a punt de perdre's. Sovint condueixen a enlloc, d'altres a indrets quasi personals i íntims, i en el pitjor dels casos s'arriben a emboscar tant que de sobte podem sentir l'alè dels senglars.

L'excursionista també hi troba el seu lloc, i en aquest sentit, Collserola és un paradís per les matinals, doncs des de qualsevol de les poblacions que envolten la serra, podem emprendre excursions que ens faran gaudir de la diversitat de paisatges que encara hi podem trobar. A més, només que ens enlairem cap alguna de les seves talaies (Tibidabo, Magarola, Sant Pere Màrtir, etc.), podrem jugar a endevinar que coneixem de l'àrea metropolitana.

Tant de bo que aquest espai acabi sent declarat parc natural i sigui gestionat adequadament per tal de no permetre que nous projectes urbanístics acabin guanyant terreny en aquesta ja malmesa i urbanitzada muntanya.

Salvem el Tibidabo

L'Ajuntament de Barcelona, malgrat la reiterada oposició ciutadana, ha aprovat inicialment el Projecte d'una nova Muntanya Russa al Parc d'Atraccions del Tibidabo, exposat al públic a l'Av. Diagonal 240 2n, BOP núm. 250 18.10.07, que suposa explanar més d'una hectàrea, cimentar 3.000 kg de formigó per cada una de les 109 potes de suport de l'atracció, de 35 m d’alt (10 pisos).

L'Ajuntament proposa aquesta obra per augmentar la "rendibilitat" del Parc d'Atraccions, que ara és municipal i no un negoci, o sia un bé públic amb funció social, mentre el Parlament de Catalunya discuteix la Declaració de Parc Natural, i quan el Govern ja ha inclós Collserola a la Xarxa Natura 2000, en una demostració d'incoherència. Aquesta no és la primera ni la última obra que amenaça el bosc: per instal·lar el Pèndol es va arrassar un altre troç, i l'afluència no només no va augmentar sino que es van perdre 45.000 visitants l'any: un Parc d'Atraccions avançat hauria d'estar en un entorn més poblat amb accés en metro. Preocupa la destrucció de Collserola gota a gota, una tala i una obra cada any, per tot el perímetre de l'Espai Natural: un dany irreversible al bosc que ha costat 100 anys regenerar i un increment de trànsit rodat que creen alarma social.

Si vols aturar aquest projecte, signa el manifest i envia-ho als teus amics/amigues i familiars. Gràcies.

www.collserolaparcnatural.org

Clariana. Un corredor popular

El passat diumenge es va celebrar la 12 Mitja Marató de Castellbisbal. Fins al quilòmetre 7, el recorregut és majoritàriament de baixada, i convida a alguns atletes a xerrar, sobretot sabedors que entre els quilòmetres 10 i 15,5 la carretera presenta fortes rampes i cal no "cremar-se" abans d'hora. A més, enguany el matí era fresc i calia temperar el cos a poc a poc.

Així les coses, vaig aprofitar per conversar amb en Clariana, un dels molts atletes populars que fa anys, diumenge rere diumenge, surt a córrer alguna de les moltíssimes curses que es disputen per tota Catalunya.

-Com va començar la teva afició a les curses de fons?
-Abans de res vull puntualitzar que no sóc atleta, és a dir, no m'he format en cap club ni he corregut mai en pista. M'ha agradat córrer i ho he fet. Primer com a preparació física, després per afició a la mítica distància de la marató i totes les sensacions que l'envolten.

-És la primera vegada que corres a Castellbisbal?
-Ui no! De les dotze edicions de la mitja, aquesta és la meva 7a participació. M'agrada el circuit, doncs tot i ser dur, és variat i en tinc un bon record. L'any 1998 va ser la primera mitja que corria després d'un llarg parèntesi atlètic d'uns 10 anys. La vaig córrer mentre preparava la marató de Barcelona'99.

-Sé que també t'agrada la muntanya, vaja pujar cims i aquestes coses. Corres curses de muntanya?
-Abans que atleta sóc muntanyenc, però no m'atrauen les curses de muntanya. Una cosa és córrer o entrenar per camins de terra enmig del bosc, i l'altra és pujar cims i carenes afrontant grans distàncies i desnivells. En aquest cas prefereixo fer-ho caminant, no només per que no estic preparat per assumir l'esforç físic que representa, sinó per que m'agrada gaudir la muntanya a peu.

Anem passant els quilòmetres i en alguns punts on es concentra públic les filles i la dona d'en Clariana l'animen efusivament.

-Com viu la teva dona la teva afició?
-És molt comprensiva i m'anima molt. Té molta paciència, però penso que també s'ho passa bé. Altrament també sortiríem a un lloc o altra a passar els matins de diumenge. Abans sortíem més sovint i no ens importava fer més quilòmetres per anar a una cursa. Ara amb les dues petites triem curses que queden més a prop de casa. Amb els entrenaments també cal adaptar-se als canvis, surto menys estona, doncs a casa sempre hi ha coses per fer. Es tracte de saber triar les prioritats de cada moment i estar d'acord amb la parella. El que per a mi ara és un dubte és si les meves filles ho entendran a mesura que es facin més grans.

-En qualsevol cas és important no deixar de banda les aficions, oi?
-És clar, pot semblar egoista, però si ho deixés ho trobaria a faltar i el meu estat d'ànim decauria. Per a mi el córrer és com una teràpia, a banda de sentir-me bé físicament, el córrer és una manera de destil·lar pensaments i "suar" preocupacions i cabòries. Això no vol dir que quan ha calgut he estat setmanes sense calçar-me les bambes per que les circumstàncies ho han demanat.

Hem passat el quilòmetre 7 i comencem el retorn cap a Castellbisbal i és clar, toca pujar tot el que hem baixat. Així doncs, m'acomiado per una estona d'en Clariana. Ara comença la veritable cursa, i a banda de callar, convé que cadascú segueixi el seu propi ritme.

Sóc a la zona de massatges habilitada al voltant de l'arribada. Els xiulets dels xips de cronometratge sonen cada vegada amb més freqüència, i és que el gruix de corredors ja va arribant. Veig en Clariana que arriba quan el cronòmetre marca 1h 47 min. Després de recuperar l'alè ens retrobem per acabar la conversa.

-Clariana, com t'ha anat aquesta mitja?
-Força bé. No m'havia plantejat cap registre i potser per això estic satisfet. Ha estat un bon matí atlètic i el dia esplèndid. El tram de pujada me l'he pres amb molta calma, sabent que a partir del quilòmetre 15,5 desfèiem la pujada i per tant era un bon moment per recuperar i també per "apretar". Això ho pots fer quan coneixes el recorregut, tot i que en altres edicions he patit força. Ara toca recuperar-se, i pensar en la propera cursa.

-Doncs que vagi bé i molta sort.

Probablement molts atletes populars puguin compartir els plantejaments d'en Clariana. Ell sap que mai guanyarà cap cursa, que el seu èxit és seguir amb la pràctica de l'atletisme i disfrutar de cada cursa, sobretot si són maratons. Segur que encara li queden moltes sensacions satisfactòries per viure, que compartirà amb la petita però sorollosa claca que l'acompanya.