24 hores d'atletisme

Ahir vaig córrer un relleu d'1 hora a l'estadi de Serrahima de Barcelona en el marc de les 24 hores d'Atletisme de la Marató de TV3. Durant 24 hores una trentena d'esforçats atletes han corregut sense parar. Simultàniament altres atletes han anat fent relleus d'1 hora, de 2 km o de distància lliure. També s'han fet aportacions econòmiques per tal de contribuir a la Marató de TV3, enguany dedicada a les malalties cardiovasculars.

Ha estat la meva primera participació en un esdeveniment com aquest. He corregut de 5 a 6. La tarda era freda i volta rere volta, el dia ha donat pas a una nit encara més freda. Des del Serrahima, les primeres voltes m'han deixat veure el perfil de la serra de Collserola; mentre, el sol queia sobre les torres de la plaça Europa i les massives construccions de la futura Ciutat Judicial, a tocar de l'Hospitalet.

Durant el meu relleu, el vent en algun dels revolts i una fina i freda pluja han acompanyat l'arribada definitiva de la nit, esborrant l'horitzó més enllà dels carrers de la pista d'atletisme. Els potents llums de la instal·lació han contribuït encara més a que la realitat única pels atletes fos el paviment de la pista. Per tots ells, igual que pels membres de l'organització, començava una llarga nit.

S'ha d'estimar molt el córrer i s'ha de ser molt fort per plantejar-se aquesta mena de reptes. La meva admiració per tots ells. Realment s'ha de tenir molta força mental més enllà de la preparació física. Trobareu més informació de l'esdeveniment a

www.corredors.cat i www.curses24.com.

El setge de Collserola

Aquests dies de pont prenadalenc els vaig començar amb una matinal atlètica: la cursa de la festa major de Sant Andreu del dijous dia 6. Més de mil corredors van cobrir els 5 km de pla recorregut pels carrers de l'esmentada barriada barcelonina. Una cursa ràpida -un pèl curta pels habituals de les mitges maratons o dels 10.000- que va força bé per veure com anem de velocitat.

Avui diumenge, en canvi, he trotat per la carretera de les Aigües, força transitada per ciclistes de muntanya, passejadors i corredors. He anat des del pla de les Maduixeres fins a la plaça Mireia -un recorregut que sovintejo- i he seguit cap al parc de Cervantes.

En el tram final del circuit d'avui he passat pel límit del futur Pla Caufec-Porta BCN, a Esplugues de Llobregat, un projecte que urbanitzarà la base de la muntanya de Sant Pere Màrtir. Ja se sap: habitatges, centre lúdic i comercial, i edificis d'oficines. A canvi de soterrar la línia d'alta tensió que travessa aquest sector de Collserola i d'eliminar les torres actuals, fa anys es van requalificar els terrenys. Sense comentaris. Aquest sector era dels últims del perímetre de la serra de Collserola sense edificar de manera desmesurada, almenys al límit del Baix Llobregat i Barcelonès.

Feia anys que plataformes veïnals lluitaven per impedir aquest projecte i ara sobre el terreny ja es poden veure els treballs d'aplanament i desmunt. En aquest cas no s'ha pogut fer gaire més enllà de la denúncia i la queixa. Està clar que els depredadors del territori deuen veure que se'ls hi acaben les possibilitats si finalment s'aprova el projecte de parc natural. Davant d'això però, dubto que aquest figura de protecció sigui efectiva, doncs encara hi ha molts projectes pendents: ampliació del parc d'atraccions, túnel d'Horta, etc.

Malgrat tot, el matí era esplèndid: per un costat el límit del bosc retallava un cel nítid gràcies al vent que l'ha escombrat de núvols i contaminació. A l'altra banda, la trama de la Gran Barcelona també es perfilava nítida amb el seu creixent skyline projectat cap al mar. En front, el reflex d'un sol a punt d'arribar al seu migdia, semblava un mirall enlluernador davant la desembocadura del Llobregat. Tot i l'assetjament que pateix Collserola sempre serà un espai per l'esport, l'excursió, el passeig, i més enllà d'això pel pensament i la reflexió.

De nou Collserola

Darrerament he freqüentat aquesta serra que tinc tant a prop de casa. Tot i que de sempre m'ha agradat acostar-m'hi, des de fa uns mesos la miro més que mai amb ulls d'excursionista. Potser per tot això vaig batejar aquest bloc amb el nom d'aquesta serra i d'aquest parc metropolità. Sobre el mapa hi traço recorreguts i itineraris que potser algun dia acabaré fent. De moment són passejades senzilles en família i sense un clar objectiu més enllà de recollir fulles i fruits, acostar-se a alguna font i, a l'estiu, buscar l'ombra. A més de la carretera de les Aigües, on acostumo anar a entrenar o a passejar, el fet excursionista per aquesta serra sempre ha quedat eclipsat per altres destinacions. I és que malgrat trobar-se tan a prop de casa, el fet urbà associat a aquest parc metropolità potser ha estat un fre al seu descobriment més íntim.

El cert és que és un espai eclèctic de natura diversa i usuaris encara més diversos. Hi predomina el ciclista de muntanya, degut sobretot a les innombrables pistes que travessen la serra; també hi ha molt atleta popular, i és fàcil reconèixer rostres habituals de les curses, i de tant en tant algun maratonià més conegut. Per entrenar, la carretera de les Aigües és un bon lloc, sobretot si podem escollir les hores i els sectors més apropiats, altrament esdevé força massificada i la concentració de corredors i passejadors en determinats dies i hores és exagerada.

També és un espai per la tranquil·litat i els camins perduts i menys freqüentats, on no trobarem ni ciclistes ni aquells caminaires que segueixen senders senyalitzats. Això si, alerta amb els camins que ni tenen marques de PR o GR, ni la senyalització pròpia del parc: ens podem trobar sorpreses per ser camins que són a punt de perdre's. Sovint condueixen a enlloc, d'altres a indrets quasi personals i íntims, i en el pitjor dels casos s'arriben a emboscar tant que de sobte podem sentir l'alè dels senglars.

L'excursionista també hi troba el seu lloc, i en aquest sentit, Collserola és un paradís per les matinals, doncs des de qualsevol de les poblacions que envolten la serra, podem emprendre excursions que ens faran gaudir de la diversitat de paisatges que encara hi podem trobar. A més, només que ens enlairem cap alguna de les seves talaies (Tibidabo, Magarola, Sant Pere Màrtir, etc.), podrem jugar a endevinar que coneixem de l'àrea metropolitana.

Tant de bo que aquest espai acabi sent declarat parc natural i sigui gestionat adequadament per tal de no permetre que nous projectes urbanístics acabin guanyant terreny en aquesta ja malmesa i urbanitzada muntanya.