Matinal hivernal a l'Ordal

Aprofitant la nevada a cotes baixes de fa una setmana vam anar a cercar la neu sense haver de transitar gaire amb el cotxe. Enfilant l'autovia del Baix Llobregat direcció Martorell vam estimar que la banda del Garraf i l'Ordal semblava més enfarinada que la serra de Collserola. Així és com vam anar a parar a una zona que rarament haguéssim escollit.

Un dia després de la nevada, el diumenge 24 de febrer, la neu encara es mantenia en alguns punts de la serra de l'Ordal.

Vam deixar el cotxe entre el port de l'Ordal i el petit poble del mateix nom. La discreta passejada ens va conduir, primer per pista i després per un camí que vorejava una pedrera abandonada, fins a una ampla pista carenera anomenada camí de la Plana. Vam seguir l'esmentat camí cap el punt més alt possible que va resultar ser un turonet de 546 metres anomenat el Pi de les Quatre Soques.

La neu encara s'hi conservava fresca i flonja i a més de jugar a llençar-nos boles, intentar alguna baixada amb el cul a terra, amb la canalla vam fer un simpàtic ninot de neu.

Ninot de neu al Pi de les Quatre Soques (serra de l'Ordal).

Aquesta zona de la serra de l'Ordal és travessada per línies elèctriques, s'hi poden reconèixer restes d'incendis forestals i les grans pedreres s'alternen amb zones urbanitzades. És un sector marginal de l'àrea metropolitana de Barcelona que d'entrada no convida gaire a la descoberta. Però la lúdica passejada del passat diumenge amb l'excusa de jugar amb la neu, m'ha despertat la curiositat per la serra de l'Ordal. Espero no trigar a tornar-hi.

Pedrera abandonada a la serra de l'Ordal.

La muntanya i els gegants

En aquest apunt no parlaré dels noms de muntanyes que fan referència a éssers de proporcions gegantines: el Gegant de les Fogueroses (Sant Llorenç del Munt), pic de la Fossa del Gegant (Ripollès), la Geganta Adormida (Pallars Sobirà) o la Dent du Géant (massís del Mont Blanc), i que ara em passen pel cap.

Només vull mostrar dues fotografies de dos gegants que han desfilat avui a Barcelona al costat d'altres gegants i bèsties en la cercavila de Santa Eulàlia 2013.

El primer és el Gegant Blauet, dels Geganters de Sarrià (Barcelona) i que representa un excursionista del Centre Excursionista "Els Blaus" de Sarrià, una associació cultural i excursionista de Barcelona amb més de 90 anys d'història.

Baluet, el gegant del Centre Excursionista "Els Blaus" 

El segon és el Gegantó de Toni Sors, de la Colla de Geganters de Sant Vicenç de Montalt. L'alpinista Toni Sors (Sant Vicenç de Montalt, 1950 - Lhotse Shar, 1987) fou, juntament amb Òscar Cadiach i Carles Vallès que recorda un dels primers catalans que va trepitjar l'Everest en la primera expedició catalana que assolí aquest cim (28-08-1985).

El gegantó de Toni Sors

Em pregunto si existeixen altres gegants relacionats amb l'alpinisme, la muntanya i la cultura excursionista de Catalunya.

Montserrat, Montserrat...

Dissabte de carnaval fem cap a Montserrat. El matí és fred però no gèlid. Prenem el primer funicular cap a Sant Joan amb només quatre passatgers. Encara és aviat i pocs turistes s'hi atansen.

Camí de Sant Jeroni ens creuem amb altres excursionistes, algun escalador i també corredors. Tot xerrant l'ascensió no se'ns fa pesada. Ens aturem a esmorzar a l'ermita de Sant Jeroni i després arribem al "cim més alt de la muntanya". Així ho pregona la meva filla de 7 anys que m'acompanya. Li explico que ella, amb mesos, ja va circular per aquests camins ben confortable entre son i son carregada pels pares.

Baixem pel camí que ens menarà al monestir i en acostar-nos ens trobem amb una altra mena de públic, més turístic, amb sabates de tacó que, com si del Parc Güell es tractés, s'endinsa fins a les primeres graonades que duen a la Plaça de Santa Anna.

Per a nosaltres ha estat una bonica excursió que ens esplaiarem al contar-la i veure les fotos. Si, encara que pugui semblar un tòpic Montserrat m'atrapa. Les seves formes singulars, les seves raconades, les canals i els alzinars, les roques i agulles.

Mòmies, elefants, bisbes, lloros, llibres, salamandres, frares, prenyades... tot un imaginari petri que s'alça des dels camins i conforma magnífiques talaies escalables per a uns i propers horitzons per a altres. Tot plegat encara pren una dimensió més increïble sota la mirada d'un infant.

Llavors m'assalta la pregunta: com és que no hi vinc més sovint a trescar per aquests viaranys, a descobrir aquestes múltiples cares i a endevinar les formes que s'hi amaguen?

La Prenyada, l'Elefant i la Mòmia, les roques més altives de la regió Tebaida, vistes des de l'estació superior del funicular de Sant Joan.

A l'esquerra, la inconfusible roca de la Panxa del Bisbe.

D'esquerra a dreta, la Gorra Marinera, les agulles de Santa Magdalena i la Gorra Frígia.