Per la Castanyada al coll de Noufonts

Octubre s'acaba i és sinònim de Castanyada i Tots Sants. Ara la canalla ens fa reviure aquestes tradicions amb aquella intensitat de quan érem nens, tot i que, molt probablement sempre hem repetit el costum de menjar castanyes, moniatos, panellets i amorrar-nos al porró de moscatell.

Sempre? No, sempre no. Recordo que durant uns anys, el primer de novembre era sinònim en molts casos de cap de setmana llarg o llarguíssim. Aprofitàvem llavors per imaginar travesses i excursions per les muntanyes i carenes que havíem recorregut a l'estiu. Volíem descobrir els paisatges de la tardor i a moure'ns per la muntanya quan les primeres neus canvien les condicions per ascendir cims i carenes.

Recordo molt especialment la primera travessa d'Ulldeter a Núria que vaig fer. Any 1985. Erem tres, una noia i dos nois, amb divuit anys acabats de fer. Llavors el tren fins a Ripoll i el cotxe de línia fins a Camprodon i Setcases eren el nostre mitjà de transport. Vam fer nit al refugi del CEC, on arribàrem a peu, per l'endemà emprendre la travessa.

No era la primera vegada que trepitjàvem les muntanyes de Setcases i Núria amb neu. Anys abans ja havíem fet el Puigmal i el Noufonts a l'hivern amb grampons. Però en aquella ocasió no vam prendre els grampons, pensant que trobaríem la neu en bones condicions. I així va ser durant tota la travessa que ens portà pel coll de la Marrana, pics de Bastiments, Freser i l'Infern, pics de la Vaca, coll de Carançà, pic de la Fossa del Gegant, coll i pic de Noucreus, coll de Noufonts i descens cap a Núria.

Arribats al coll de Noufonts, però, la baixada cap a Núria va ser un xic dramàtica. Ja fosquejava, vam trobar la neu dura i el terreny inclinat convertia en delicat el primer tram de descens. Amb els piolets vam anar tallant esglaons; amb el cul a terra i els frontals al cap, vam anar baixant pacientment fins a trobar un terreny més planer i gairebé sense neu. Tot i que va ser poca estona, aquell descens ens va semblar una eternitat. L'abraçada que ens vam fer en arribar a Núria sempre la recordaré, igual com he recordat aquell episodi cada vegada que he tornat a passar pel coll de Noufonts.

L'endemà, després de fer nit a Núria en els barracons que servien de refugi lliure, vam prosseguir fins a Queralbs i Ribes de Fresser per agafar el tren de tornada. Durant un temps vaig tenir malsons d'aquella jornada. Era la primera vegada que ens trobàvem en un ensurt a la muntanya, però vam tenir calma per sortir-ne ben parats i amb la lliçó ben apresa.

Emil Zátopek, la locomotora humana

Córrer (Raig Verd, 2014), de Jean Echenoz i traducció d'Anna Casassas, narra la trajectòria del mític atleta Emili Zátopek (Kopřivnice, 1922 - Praga, 2000).

Zátopek, conegut com la locomotora humana, va marcar una època en l'atletisme de fons amb més de divuit rècords mundials. La seva tècnica, trencadora i mancada d'estil per molts, era per contra molt efectiva, fruit potser de la seva entrega constant i capacitat de patiment. Fou olímpic a Londres (1948), a Hèlsinki (1952) i a Melbourne (1956), amb un total de 4 medalles d'or i una de plata. A Londres aconseguí l'or en els 10.000 m i la plata en els 5.000, mentre que a Hèlsinki guanyà l'or en 5.000 m, 10.000 m i marató, una fita mai igualada. També fou campió d'Europa dels 10.000 m (1950 i 1954) i dels 5.000 (1954).

Sens dubte el context polític i social de la Txecoslovàquia del moment -Segona Guerra Mundial, postguerra i guerra freda-, van marcar la seva carrera, com la de tota Europa, és clar. Les seves primeres gambades les va fer en plena invasió alemanya i sense convenciment ni esma per l'esport en general. Després van venir els èxits esportius, la glòria olímpica i els anys d'heroi nacional fins a la davallada als inferns en ser expulsat del partit comunista i l'exèrcit pel seu suport al reformista Alexander Dubček durant la primavera de Praga de 1968.

Echenoz narra amb ric llenguatge i estil irònic, una trajectòria curulla d'èxits atlètics i també de contrarietats, i com Zátopek ho va assimilar i patir al costat de la seva companya Dana Zátopková, també atleta, or a Hèlsinki (1960) i plata a Roma (1960) en llançament de javelina. Una lectura necessària d'aconsellable relectura que ens acosta a un mític atleta i ens descobreix com el poder condiciona sobre manera el destí de les persones.

Corre el món i torna al Born

La volta al món en 80 maratons (Cossetània, 2017) és el títol del darrer llibre del periodista i maratonià Arcadi Alibés que es va presentar a inicis del mes de març. En aquest volum de prop de 400 pàgines, l'Arcadi fa una tria de 80 maratons diferents que ha corregut als cinc continents, fa una descripció de les seves principals característiques (història, recorregut, ambient...) i les contextualitza en la seva trajectòria maratoniana.

Les maratons estan agrupades per regions -un total de dotze, una per a cada capítol del llibre-, i segueixen un ordre geogràfic, de manera que partint de Barcelona podem fer la volta al món, com si fos de la famosa novel·la d'aventures La volta al món en 80 dies de Jules Verne. Per a les persones aficionades a córrer i a viatjar, el llibre esdevé una bona eina per planificar l'aventura, especialment des del punt de vista de la cursa, amb informació sobre la participació, l'ambient i l'organització, aspectes que els maratonians tenim molt present en el moment de triar les curses que volem córrer.

El llibre també mostra la fal·lera maratoniana de l'autor, una dimensió que potser trobaríem en molts aficionats a l'atletisme popular, i que ha portat a l'Arcadi Alibés a córrer les maratons de les ciutats olímpiques, les maratons més extremes del planeta, córrer maratons en setmanes consecutives o les anomenades majors -Nova York, Boston, Chicago, Londres, Berlín i Tòquio-. Aquests projectes han convertit l'Arcadi Alibés en un referent que ha sabut plasmar en els seus llibres la passió per córrer, i en particular per les maratons. Amb més de 130 maratons a les cames i al cap, sens dubte la tria que planteja en aquest llibre resulta molt variada i avala l'experiència acumulada al llarg de més de 30 anys participant en curses i maratons arreu del món.

Enhorabona per aquesta capacitat de plantejar-se nous reptes i ànims per poder-los assolir.