10 anys de curses de fons

S'acaba maig. Un maig humit, necessària i urgentment humit. Aquests dies he recordat que ara fa 10 anys vaig reprendre la meva activitat atlètica.

Entre el 1987 i inicis dels noranta, juntament amb un bon company d'excursions ens vam entusiasmar amb les curses de fons i ens vam proposar córrer la marató de Barcelona. L'experiència no va ser molt afortunada però el repte d'acabar una marató estava servit.

Al principi el córrer era també una manera de mantenir la forma de cara a les travesses i ascensions que feiem pel Pirineu. Després van venir els Alps i això va accentuar la nostra activitat atlètica. El 1988 vaig acabar la meva primera marató i un cop assolit l'objectiu vaig seguir fent alguna cursa però sense la mateixa motivació. També és cert que en aquells temps em vaig centrar en altres qüestions vitals. Durant forces anys no vaig córrer gens, però tenia el convenciment que tard o d'hora hi tornaria.

I així va ser. La cursa de El Corte Inglés de 1998 va ser l'inici d'un període de 10 temporades seguides sense deixar aquesta activitat. En aquest temps he corregut 11 maratons i moltíssimes altres curses. Tot i que he tingut períodes de més o menys entusiasme, mai no he deixat l'activitat.

Ara estic en un moment de replantejament d'objectius atlètics. Fa dues temporades que no corro cap marató. La passada tardor vaig córrer la del Mediterrani sense gaire fortuna, i això ha marcat un punt d'inflexió que m'ha portat a acotar els objectius i he entrat en una fase de manteniment atlètic i prou. No sé si això em durà a un altre llarg període d'anys d'inactivitat. Si fos així potser no hi hauria represa. Però ara només vull pensar en aquests darrers anys de curses, i també d'entrenaments, tot i que el que es recorda són les curses. M'ho he passar bé corrent i visitant molts llocs amb l'excusa de córrer una cursa. També he pogut veure com el món de l'atletisme popular ha canviat en aquests 10 anys amb moltes més curses, participants i massificació.

La sequera social

Pel maig cada dia una raig. Un nou cap de setmana amb el nas enganxat al vidre veient la pluja, com cau, ho remulla tot i fa córrer la gent de bassal en bassal. Temps per endreçar, per exemple, la casa i aquest bloc, fer pastissos i jocs de taula amb els patufos de la casa, llegir i altres aficions sovint massa descuidades.

Després de mesos de sequera ve de gust que tot es remulli. Ja vindrà el temps assolellat que amb aquestes aigües esperem ens deixi un paisatge ben verd i florit, net i clar, d'ombra fresca i olors noves.

Però això no resoldrà pas la sequera d'aquest país nostre, doncs aquí la pluja no sap ploure. Teories de canvi climàtic a banda, és sabut que la regió mediterrània es caracteritza per aquestes variacions en la precipitació, amb cicles de sequera i d'altres episodis de pluges intenses que provoquen riuades.

Ara bé, davant l'augment de població a les zones urbanes i als usos que fem de l'aigua, és clar que hem provocat una sequera estructural, no cíclica, que jo anomenaria sequera social. I això no és causa ni del tipus de clima que tenim ni del canvi climàtic. És aquest progrés malentès, aquest benestar assolit a costa d'esprémer el territori i manca de planificació que, lluny d'adaptar-se al territori i als seus recursos, ha tirat pel dret en moltes ocasions sense cap ordre ni previsió.

Res és el que sembla

- El lobito bueno -

Lletra: José Agustín Goytisolo. Música: Paco Ibáñez

Érase una vez

un lobito bueno

al que maltrataban

todos los corderos.

Y había también

un príncipe malo,

una bruja hermosa

y un pirata honrado.

Todas estas cosas

había una vez.

Cuando yo soñaba

un mundo al revés.

----------