Vaig tenir un somni...

La coreana Miss Oh ha assolit el repte de ser la primera alpinista en petjar els 14 cims de més de 8.000 metres del planeta.

Edurne Pasaban, que es troba al camp base xinès del Shisha Pangma s'ha quedat a les portes d'aquest honor. Pasaban va petjar el seu 13è vuit mil el dia 17 d'abril, precisament va ser l'Annapurna i en el seu camp base va coincidir per enèsima vegada amb l'alpinista coreana amb qui va compartir una tassa de te.

Ara alguns mitjans insinuen sospites sobre l'honradesa de la coreana. Però tan se val, els titulars ja han estat impresos i en tot cas caldria una més profunda reflexió per part dels mitjans, i també des de l'alpinisme, sobre aquesta mena de gestes.

L'alpinisme, una de les activitats més compromeses i pures que es poden fer a la muntanya, sempre ha estat vestit de rivalitats infructuoses i a voltes s'ha convertit en assumpte d'estat. Ara podem llegir titulars on apareixen mots com batalla, cursa, rivals, victòria... com si es tractés dels grans espectacles esportius que es transmeten per televisió i que apleguen milers d'aficionats a les graderies.

Qualsevol de les quatre alpinistes que estaven en aquesta mena de cursa pels vuit mils, no hem d'oblidar pas a l'austriaca Gerlinde Kartenbrunner ni a la italiana Nives Meroi, podia haver estat la primera en fer-ho. Cadascuna d'elles viu l'alpinisme de forma diferent, amb pretensions i estils diferents.

Jo havia arribat a somniar que les quatre alpinistes es posaven d'acord per fer el seu 14è vuit mil amb poques hores de diferència i entrar amb aquest gest per la porta gran dels grans mites de l'alpinisme, tot deixant de banda qualsevol protagonisme individual i donant rellevància a l'alpinisme femení mundial. Què innocent, oi?

Feliç Sant Jordi

En els darrers anys noto que aquesta diada, que des de sempre he viscut amb il·lusió i ha estat pseudofestiva, almenys a Barcelona, és motiu d'alegria per a molta gent. M'agrada que la gent es desitgi un bon Sant Jordi, surti a passejar i badi pels carrers.

És un dia d'aquells que em venen ganes de regalar roses a tort i dret, a totes les noies que vagin somrient pel carrer, i a les que no també, què carai.

A mi avui ja m'han regalat un llibre, que de ben segur m'agradarà, doncs qui ho ha fet em coneix prou bé. I ahir, la meva filla petita (3 anys) va dibuixar el seu primer Sant Jordi. Què més puc demanar?

Sant Amanç, balconada del Ripollès

Aquest és el lema que es llegeix a la primera plana del llibre de registre que hi ha a la caixa metàl·lica de la creu, també metàl·lica, del cim de la serra de Sant Amanç. Vaja, ben bé al cim no està aquesta creu, renovada el 1978 pel Club Excursionista de Ripoll, doncs es troba una mica més al sud del punt culminant de la serra. De fet des de la mateixa carena la panoràmica és minsa car es troba envoltada de bosc, mentre que la creu està ben ancorada sobre una roca que obre la panoràmica vers al sud.

El passat diumenge vam anar a caminar per aquesta serra del Ripollès, la de Sant Amanç, que enllaça amb el Taga i la serra Cavallera, pel coll de Jou. Mai hi havia estat en aquest paratge tranquil i revoltat amb boscos de roures, faigs i pins, que s'encaramen pel rocam buscant les millors condicions. Els prats hi esquitxen de verd les suaus colladetes i envolten antics masos enrunats i d'altres de ferms i habitats.

L'excursió la vam començar al collet de Sant Grau, on s'hi arriba des de Campdevànol. Voregem una pedrera per l'est seguint una pista que amb vàries llaçades guanya altitud fins a enllaçar amb el GR-3, que no deixarem fins al coll de Saltor. Bona part del camí que farem està també assenyalat com a itinerari de natura de Sant Julià de Saltor, amb panells informatius de les panoràmiques, la vegetació i la fauna de la zona.

El camí surt del bosc i passem per un tram de camí ben adobat obert en un petit grau on unes plaques commemoratives ens recorden el 25è i 50è aniversaris del Grup Excursionista Campdevànol. Arribem a uns prats on es troba el mas enrunat de Corones i seguim per la pista que envolta pel sud el serrat dels Llamps fins al coll de Saltor. Abandonem el GR-3 i ens enfilem cap a la serra per un corriol emboscat.

Arribant al capdamunt de la serra hi trobem encara restes de les darreres nevades i intentem guaitar el vessant sud del Taga però els arbres no ens permeten tal experiència. La tornada ens conduiex a Saltor, on fa temps la rectoria feia de refugi del Club Excursionista de Ripoll, i seguim baixant pel camí dels Graus fins al coll de Capdevila que ens menara cap al punt d'inici.

Una bona jornada de descoberta que he intentat explicar a la meva filla amb aquest dibuix.