Escrit publicat al Butlletí 480 del Club Excursionista Pirenaic (Octubre, 2017).
Sembla una redundància parlar de voluntariat en el si d’una entitat com el Club Excursionista Pirenaic. Voluntariat i associacionisme són dos àmbits que van estretament lligats. El dia a dia del Pirenaic es tira endavant gràcies a la col·laboració altruista dels membres de la Junta Directiva, els responsables de les diferents seccions i els socis que preparen sortides i activitats, tot plegat coordinat amb el suport de Secretaria.
Però existeix una altra mena de voluntariat que mira portes enfora del Club i que s’ha recuperat en els darrers anys gràcies a un parell d’activitats que s’han incorporat de manera regular a les nostres activitats.
D’una banda, la col·laboració amb l’Associació d’Entitats Excursionistes del Barcelonès (AEEB), entitat de la qual el Pirenaic és membre des de fa anys i que des del 2013 ha intensificat la col·laboració amb la proposta de caminades per als cicles del Naturtresc i del Barnatresc, així com l’aportació de voluntaris per a la Caminada Internacional de Barcelona. El voluntariat dels socis i les sòcies del Pirenaic en aquestes activitats va més enllà de fer de control de pas el dia de la caminada. Permet conèixer altres realitats i experiències que reverteixen en la mateixa entitat a la vegada que es recupera el sentit de col·lectiu i la capacitat d’organització del Club.
Un altre àmbit en el qual alguns socis del Club han col·laborat en els darrers anys és en el manteniment de la senyalització de trams del GR-11 i el sender transfronterer al Pallars Sobirà. Amb aquesta tasca el Club contribueix al manteniment de la xarxa de senders de Catalunya, gestionada per la FEEC, en la qual les entitats excursionistes tenen un paper cabdal.
És just reconèixer la tasca dels socis i sòcies que dediquen el seu temps a fer que les activitats de l’entitat rutllin, i també de tothom qui s’implica en l’organització d’activitats que beneficien el col·lectiu. Sense la seva implicació i compromís no seria factible la realització de caminades populars o el manteniment d’una xarxa de senders, i molt menys l’activitat regular del Club.
Prou ho sabem quan participem en una caminada o recorrem un tram de sender, són feines impagables i que es realitzen de manera altruista. Com a entitat és cabdal cuidar i mantenir aquest gran valor que és el voluntariat.
Octubre s'acaba i és sinònim de Castanyada i Tots Sants. Ara la canalla ens fa reviure aquestes tradicions amb aquella intensitat de quan érem nens, tot i que, molt probablement sempre hem repetit el costum de menjar castanyes, moniatos, panellets i amorrar-nos al porró de moscatell.
Sempre? No, sempre no. Recordo que durant uns anys, el primer de novembre era sinònim en molts casos de cap de setmana llarg o llarguíssim. Aprofitàvem llavors per imaginar travesses i excursions per les muntanyes i carenes que havíem recorregut a l'estiu. Volíem descobrir els paisatges de la tardor i a moure'ns per la muntanya quan les primeres neus canvien les condicions per ascendir cims i carenes.
Recordo molt especialment la primera travessa d'Ulldeter a Núria que vaig fer. Any 1985. Erem tres, una noia i dos nois, amb divuit anys acabats de fer. Llavors el tren fins a Ripoll i el cotxe de línia fins a Camprodon i Setcases eren el nostre mitjà de transport. Vam fer nit al refugi del CEC, on arribàrem a peu, per l'endemà emprendre la travessa.
No era la primera vegada que trepitjàvem les muntanyes de Setcases i Núria amb neu. Anys abans ja havíem fet el Puigmal i el Noufonts a l'hivern amb grampons. Però en aquella ocasió no vam prendre els grampons, pensant que trobaríem la neu en bones condicions. I així va ser durant tota la travessa que ens portà pel coll de la Marrana, pics de Bastiments, Freser i l'Infern, pics de la Vaca, coll de Carançà, pic de la Fossa del Gegant, coll i pic de Noucreus, coll de Noufonts i descens cap a Núria.
Arribats al coll de Noufonts, però, la baixada cap a Núria va ser un xic dramàtica. Ja fosquejava, vam trobar la neu dura i el terreny inclinat convertia en delicat el primer tram de descens. Amb els piolets vam anar tallant esglaons; amb el cul a terra i els frontals al cap, vam anar baixant pacientment fins a trobar un terreny més planer i gairebé sense neu. Tot i que va ser poca estona, aquell descens ens va semblar una eternitat. L'abraçada que ens vam fer en arribar a Núria sempre la recordaré, igual com he recordat aquell episodi cada vegada que he tornat a passar pel coll de Noufonts.
L'endemà, després de fer nit a Núria en els barracons que servien de refugi lliure, vam prosseguir fins a Queralbs i Ribes de Fresser per agafar el tren de tornada. Durant un temps vaig tenir malsons d'aquella jornada. Era la primera vegada que ens trobàvem en un ensurt a la muntanya, però vam tenir calma per sortir-ne ben parats i amb la lliçó ben apresa.
Córrer (Raig Verd, 2014), de Jean Echenoz i traducció d'Anna Casassas, narra la trajectòria del mític atleta Emili Zátopek (Kopřivnice, 1922 - Praga, 2000).
Zátopek, conegut com la locomotora humana, va marcar una època en l'atletisme de fons amb més de divuit rècords mundials. La
seva tècnica, trencadora i mancada d'estil per molts, era per contra molt
efectiva, fruit potser de la seva entrega constant i capacitat de
patiment. Fou olímpic a Londres (1948), a Hèlsinki (1952) i a Melbourne (1956), amb un total de 4 medalles d'or i una de plata. A Londres aconseguí l'or en els 10.000 m i la plata en els 5.000, mentre que a Hèlsinki guanyà l'or en 5.000 m, 10.000 m i marató, una fita mai igualada. També fou campió d'Europa dels 10.000 m (1950 i 1954) i dels 5.000 (1954).
Sens dubte el context polític i social de la Txecoslovàquia del moment -Segona Guerra Mundial, postguerra i guerra freda-, van marcar la seva carrera, com la de tota Europa, és clar. Les seves primeres gambades les va fer en plena invasió alemanya i sense convenciment ni esma per l'esport en general. Després van venir els èxits esportius, la glòria olímpica i els anys d'heroi nacional fins a la davallada als inferns en ser expulsat del partit comunista i l'exèrcit pel seu suport al reformista Alexander Dubček durant la primavera de Praga de 1968.
Echenoz narra amb ric llenguatge i estil irònic, una trajectòria curulla d'èxits atlètics i també de contrarietats, i com Zátopek ho va assimilar i patir al costat de la seva companya Dana Zátopková, també atleta, or a Hèlsinki (1960) i plata a Roma (1960) en llançament de javelina. Una lectura necessària d'aconsellable relectura que ens acosta a un mític atleta i ens descobreix com el poder condiciona sobre manera el destí de les persones.
