diumenge, 10 de maig de 2009

El Canigó, presència nevada

Aprofitant el primer de maig i un festiu escolar que allargava el cap de setmana hem passat uns dies a l'Escala, a l'Empordà. El bon temps ens ha acompanyat i hem pogut gaudir fent activitats a l'aire lliure: una passejada a la vora del Fluvià, al parc dels Aiguamolls de l'Empordà, inacabables jocs a la platja, aquest gran sorral on els infants perden la noció del temps, descobreixen el món i fan noves coneixences, o una passejada al voltant de l'ermita de Santa Caterina, al cor del Montgrí, on Víctor Català es va inspirar per escriure Solitud.

El castell de Montgrí des del santuari de Santa Caterina.
La verdor de camps i arbredes enguany és excelsa, superba, com feia temps. I és que ha plogut molt en els darrers mesos. A més, la Tramuntana ens va regalar un cel límpid i la visió del Canigó, ben carregat de neu, des de la platja estant ha estat un bon present per aquesta primavera.

El Canigó fa present el Pirineu des de la plana empordanesa estant.
El passat hivern he sovintejat molt poc la muntanya. En part és un ajornament obligat per les circumstàncies, però adequadament negociat amb un mateix i per tant, acceptat. Però la visió del Canigó resplendent de neu, o del bony del Montgrí a tocar, m'han plantejat la urgència d'atalaiar-me, espero en breu poder aprofitar el favor de les circumstàncies.