Notes del diari del viatge als Alps fet el 1989, ara fa 20 anys.
9 d'agost de 1989. Arribem a la vall Veny després d'estar pel vessant italià del Mont Rosa on hem ascendit la Piramide Vincent, el Corno Nero i el Ludwigshohe. Passarem la nit en un càmping al vessant italià del Mont Blanc.
10 d'agost de 1989. Ens llevem i baixem a Courmayeur, fem les darreres compres i tot seguit els companys, que finalment no vindran, ens acompanyen fins al llac de Combal on iniciarem l'aproximació cap al refugi Gonella.
El cami remunta la glacera del Miage i passada la confluència amb la glacera del Dôme s'enfila per un esperó rocós que du al refugi. L'espectacle és dantesc i caòtic: morrenes a banda i banda, i grans blocs de pedres que cobreixen una immensa superfície de gel.
Després d'unes cinc hores de camí arribem al petit i acollidor refugi Gonella (3.071 m). Després de sopar ens disposem a anar a descansar. A l'endemà intentarem l'ascensió al Mont Blanc, però la previsió del temps no és gaire favorable.
11 d'agost de 1989. Efectivament durant la matinada ha nevat i això no ha permès que cap alpinista sortis del refugi. Ens disposem doncs, a passar el dia en aquest refugi. Les previsions per les properes 48 hores indiquen que a mig dia d'avui el temps canviarà a millor i per demà s'espera bon temps.
El refugi és acollidor: pocs alpinistes, fotografies de muntanyes a les parets i flors a les taules. Aquest dia de descans ens va molt bé per recuperar forces. Ens passem el dia pels voltants del refugi admirant embadalits el vessant sudoest del Mont Blanc. Al vespre informem als nostres amics, que han passat el dia fent turisme per la vall d'Aosta, del canvi de plans: demà intentarem el Mont Blanc i si el mal temps perdura baixarem a la vall.
12 d'agost de 1989. És la una de la matinada, ens llevem, esmorzem i acabem de preparar les motxilles. El cel és estelat i s'espera un dia meravellós. A les dues ja sortim del refugi. El camí segueix pel lateral de la glacera per camí marcat. Després d'una hora de marxa entrem a la glacera. Ens encordem i seguim atents a les esquerdes.
Passades les quatres de la matinada, i després de superar l'aresta estreta i acornissada que du al Dôme de Goûter parem a fer un mos.
Les primeres llums de l'alba projecten l'ombra del Mont Blanc cap a ponent. Arribem al coll del Dôme (4.240 m) on la nostra ruta s'ajunta amb la que mena dels refugis del vessant francès fent un sol camí vers al cim. Enfilem l'aresta de les Bosses, ja per damunt dels 4.500 m, on hi bufa el vent que aixeca una mica de neu. El ritme comença a ser un xic més lent. Ens creuem amb d'altres cordades que baixen del sostres dels Alps.
Cap a les 10 del matí superem els darrers metres de l'aresta i arribem al cim del Mont Blanc (4.807 m). El vent és fort. Als nostres peus, a llevant Courmayeur, a l'altra banda Chamonix, Aosta i Savoia, Itàlia i França, dos territoris que l'home ha fet començar als nostres peus però que aquí dalt no distingim. Ens felicitem amb el company amb una forta encaixada de mans, i fem el mateix amb dos alpinistes italians que acaben d'arribar.
Cap a les tres de la tarda arribem de nou al refugi. És una mica tard però calia anar amb compte pel vent als trams d'aresta i amb el descens per la glacera del Dôme. Descansem el temps just per fer la motxilla i reprenem el descens fins al fons de la vall, on ens esperen els companys. Arribem al càmping passades les vuit del vespre. Ha estat una jornada molt llarga i satisfactòria. Una gran ascensió ha culminat el nostre segon viatge als Alps.
9 d'agost de 1989. Arribem a la vall Veny després d'estar pel vessant italià del Mont Rosa on hem ascendit la Piramide Vincent, el Corno Nero i el Ludwigshohe. Passarem la nit en un càmping al vessant italià del Mont Blanc.
10 d'agost de 1989. Ens llevem i baixem a Courmayeur, fem les darreres compres i tot seguit els companys, que finalment no vindran, ens acompanyen fins al llac de Combal on iniciarem l'aproximació cap al refugi Gonella.
El cami remunta la glacera del Miage i passada la confluència amb la glacera del Dôme s'enfila per un esperó rocós que du al refugi. L'espectacle és dantesc i caòtic: morrenes a banda i banda, i grans blocs de pedres que cobreixen una immensa superfície de gel.
Després d'unes cinc hores de camí arribem al petit i acollidor refugi Gonella (3.071 m). Després de sopar ens disposem a anar a descansar. A l'endemà intentarem l'ascensió al Mont Blanc, però la previsió del temps no és gaire favorable.
11 d'agost de 1989. Efectivament durant la matinada ha nevat i això no ha permès que cap alpinista sortis del refugi. Ens disposem doncs, a passar el dia en aquest refugi. Les previsions per les properes 48 hores indiquen que a mig dia d'avui el temps canviarà a millor i per demà s'espera bon temps.
El refugi és acollidor: pocs alpinistes, fotografies de muntanyes a les parets i flors a les taules. Aquest dia de descans ens va molt bé per recuperar forces. Ens passem el dia pels voltants del refugi admirant embadalits el vessant sudoest del Mont Blanc. Al vespre informem als nostres amics, que han passat el dia fent turisme per la vall d'Aosta, del canvi de plans: demà intentarem el Mont Blanc i si el mal temps perdura baixarem a la vall.
12 d'agost de 1989. És la una de la matinada, ens llevem, esmorzem i acabem de preparar les motxilles. El cel és estelat i s'espera un dia meravellós. A les dues ja sortim del refugi. El camí segueix pel lateral de la glacera per camí marcat. Després d'una hora de marxa entrem a la glacera. Ens encordem i seguim atents a les esquerdes.
Passades les quatres de la matinada, i després de superar l'aresta estreta i acornissada que du al Dôme de Goûter parem a fer un mos.
Les primeres llums de l'alba projecten l'ombra del Mont Blanc cap a ponent. Arribem al coll del Dôme (4.240 m) on la nostra ruta s'ajunta amb la que mena dels refugis del vessant francès fent un sol camí vers al cim. Enfilem l'aresta de les Bosses, ja per damunt dels 4.500 m, on hi bufa el vent que aixeca una mica de neu. El ritme comença a ser un xic més lent. Ens creuem amb d'altres cordades que baixen del sostres dels Alps.
Cap a les 10 del matí superem els darrers metres de l'aresta i arribem al cim del Mont Blanc (4.807 m). El vent és fort. Als nostres peus, a llevant Courmayeur, a l'altra banda Chamonix, Aosta i Savoia, Itàlia i França, dos territoris que l'home ha fet començar als nostres peus però que aquí dalt no distingim. Ens felicitem amb el company amb una forta encaixada de mans, i fem el mateix amb dos alpinistes italians que acaben d'arribar.
Cap a les tres de la tarda arribem de nou al refugi. És una mica tard però calia anar amb compte pel vent als trams d'aresta i amb el descens per la glacera del Dôme. Descansem el temps just per fer la motxilla i reprenem el descens fins al fons de la vall, on ens esperen els companys. Arribem al càmping passades les vuit del vespre. Ha estat una jornada molt llarga i satisfactòria. Una gran ascensió ha culminat el nostre segon viatge als Alps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada