dimarts, 14 de desembre de 2010

Atletisme net

La setmana passada ens va sorprendre l'operació Llebrer contra una xarxa de distribució de substàncies dopants entre atletes. Malauradament, massa sovint apareixen aquesta mena de notícies i podríem dir que ens estem acostumant, i fins i tot ho vivim com una cosa habitual, fins al punt que esport i dopatge van de la mà.

Dopar-se o no dopar-se? Per a mi la cosa està clara. L'esport ha de ser net, honest, sense cap mena de dubtes sobre les pràctiques, on el treball, l'esforç i l'entrenament constant per guanyar aptituds i depurar les tècniques siguin les màximes a seguir.

Guanyar no hauria de suposar cap dubte. Però el dopatge existeix i les exigències d'èxit i d'espectacle sovint converteixen a molts esportistes en titelles, esclaus de les seves pròpies limitacions. I els valors de l'atletisme, per exemple? Sincerament a mi em fa pena.

Ens els darrers dies s'han dit moltes coses al voltant de l'operació Llebrer i em costa de creure que a aquestes alçades els estaments federatius estiguin al marge de tot. Però també em costa de creure la implicació d'atletes com la Marta Domínguez, que serà mare d'aquí uns mesos. Mentre la justícia fa el seu camí jo em quedo amb el record de les seves gambades, força i somriures a la final del 3.000 m obstacles dels campionats d'Europa celebrats el passat estiu a l'estadi Olímpic de Barcelona. Va ser un magnífic vespre d'estiu, vam gaudir de l'atletisme i tothom cridava el nom d'un referent esportiu. Fins quan?


2 comentaris:

MPG ha dit...

És lamentable tot el tema dòping en qualsevol esport, perquè la màxima que precisament regeix a aquesta activitat és la de l'esperit de superació per se, sense ajuda externa... però la realitat és molt diferent. El que també és diferent és la realitat que queda en el futur pels esquitxats per aquest tema.... excepte si ets el Déu Maradona (que llavors si que tothom oblida la teva "ensopegada")...

Llàstima de caure en el dòping! Llàstima de les diferents valoracions de l'opinió pública! Llàstima tot plegat!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

És la conseqüència lògica de la contradicció essencial en què està instal·lat l'esport: assolir fites millors il·limitadament, amb cossos limitats.
En tant que excursionista mai he estat esportista. Com dic al meu bloc -fora malentesos- l'esport és la més estesa i interessada confusió entre mitjà i objectiu.
És la meva opinió.