dimarts, 21 de juny de 2011

Senglars a Collserola. De l'anècdota a la preocupació

Quarts d'onze d'un matí festiu qualsevol. Pujo a la carretera de les Aigües a córrer una estona. Com era d'esperar aquest vial-mirador del parc de Collserola, a Barcelona, és ple de gent: caminant, en bicicleta o corrent; d'excursió, entrenant o de passeig.

Malgrat faig el possible per evitar hores i dies amb molta aglomeració de gent (per raons de logística no sempre es pot escollir el millor moment), no em sobta pas que molts barcelonins aprofitin el bon temps d'un matí festiu de finals de primavera.

Començo a córrer des del pla dels Maduixers i als pocs minuts, en un dels trams més concorreguts, observo un parell de senglars furgant pels marges de la pista com si no passes res. Al cap d'una estona, entre ciclistes i corredors, veig travessar la pista, amb quatre saltirons mal comptats, un esquirol que s'enfila veloç al primer pi del marge.

Mentre segueixo corrent em pregunto si això és normal; i la resposta que em faig és que si, doncs la "natura" cada vegada està més urbanitzada i desnaturalitzada.

No és la primera vegada que veig senglars en aquesta zona, però gairebé sempre ha estat al vespre, amb menys gent i menys rebombori. La colònia de senglars a Collserola deu ser molt gran i està molt ben adaptada a l'augment imparable d'usuaris que te el parc. No crec que hi hagi incidents remarcables amb corredors, caminaires o ciclistes més enllà de petits ensurts. Fins i tot diria que resulta curiós i anecdòtic veure un senglar. Però per als veïns de les barriades properes ha de resultar una molèstia.

Al cap de poca estona, elaboro una nova resposta a la meva pregunta: no, això no és gens normal i sens dubte cal fer alguna cosa per regular i equilibrar la població de senglars a Collserola.