Jordi Panyella 'Pany' (Barcelona,1916-Badalona, 2008)

Avui a Badalona s'ha fet el funeral per en Jordi Panyella, conegut amb el sobrenom de 'Pany'. En 'Pany' va morir el passat dimecres 14 de maig a l'edat de 92 anys. Va ser un destacat escalador de la dècada dels quaranta, uns bons anys per l'escalada catalana quan tot estava per fer i Jordi Panyella juntament amb Jaume Reñé, Jordi Casassayas 'Haus', Maria Antònia Simó, entre d'altres, van escriure les planes dels nous temps per l'escalada a Montserrat, Pedraforca i Pirineus durant l'anomenada "edat d'or".

En 'Pany' va deixar petjada amb primeres ascensions al Gegant Encantat, al Cap del Guerrer, al Dit, al Sentinella o a l’Agulla Fina, a Montserrat, i repeticions de nombroses agulles i roques d'aquest massís, com la segona absoluta a la Mòmia, amb Maria Antònia Simó que aconseguí la primera femenina (1941). També el Pedraforca va veure nèixer amb ell vies clàssiques al Calderer (1941) o la paret sud del Pollegó Inferior (Pany-Haus, 1944 i la Gran Diagonal, 1945). Als Pirineus va realitzar primeres estatals i absolutes, com la torre de Góriz i la bretxa de Roland, amb Maria Antònia Simó i Jaume Reñé (1943). A Riglos, juntament amb Jordi Casassayas, traçà la Pany-Haus al Malló Pisón (1946), i el 1954 obrí la primera via al penyal d’Ifac, tot i haver deixat ja la seva etapa més esplendorosa com oberturista.

Sens dubte van ser uns grans anys per l'escalada catalana, i per la generació que va impulsar els primers grups d'escalada i alpinisme de l'Estat, com el GAM del Club Muntanyenc Barcelonès (1940) i CADE del Centre Excursionista de Catalunya (1942), dels quals en 'Pany' fou membre fundador.

Adaptar-se si, renunciar no

Em trobo al Manel al metro de bon matí. En Manel és un maratonià un pèl retirat, amant de les caminades i excursions, que encara surt a trotar alguns vespres per parcs i carrers del barri. Conversem en el trajecte cap a la feina i parlant d'excursions i curses, dedueixo que també és del parer de no aturar-se davant les circumstàncies, de no deixar de córrer ni de sortir a caminar per la muntanya. Baixar els ritmes i freqüències si, però deixar-ho del tot no, seria un greu error. En definitiva adaptar-se.

Els fills absorveixen molt de temps a la vegada que demanden molta energia. Segur que proporcionalment ens hi dediquem i ens preocupem més que la generació dels nostres pares, però també és cert que ells van renunciar a la resta del món per criar-nos, o potser mai s'havien plantejat altres inquietuds.

La nostra generació, a banda d'estar a l'atenta mirada dels pares i de la societat en conjunt, no volem renunciar així com així al que hem fet durant anys. En el meu cas no puc ni vull deixar de córrer o d'anar d'excursió. Potser és una actitud egoista, però en el fons això m'ajuda a sentir-me en equilibri, agust amb la vida, amb tot el que m'envolta i amb mi mateix. I si trobo aquest punt d'equilibri puc estimar més i millor i els que m'envolten també tindran millor qualitat de pare, fill i parella.

És cert, però que podria canviar d'hàbits i aficions, però són les que són i en certa manera van incorporades a la meva manera de ser i personalitat. També és cert que penso que cal viure amb la màxima normalitat i no pensar en els desastres, de fet quan s'hi presenten ja reacionem, el cos i la ment s'adapten i aleshores totes aquestes aficions passen a un segon terme, doncs cal estar amatent al present. Ben bé és això, per a mi les curses, les excursions, les muntanyes o el córrer són passat, present i futur, la meva vida, la seva part més tangible. Si em plantejo tot això és perque tot i que ara no és el moment, les aficions poden arribar a replantejar-se i variar, però la part més íntima dels sentiments no és qüestionable, som nosaltres i ho assumeixo.

Andorra. El Pirineu segrestat

El pont del primer de maig hem estat a Andorra. El bon temps de primavera ens ha acompanyat en tot moment. El dijous de viatge cap al Pirineu ja va ser un bon presagi de paisatges esclatants de color i llum. Divendres visitem la vall d'Incles i fem una breu excursió camí del refugi de Juclar. A l'endemà fem una excursió plàcida i senzilla a la capçalera de la vall de Ransol.

L'itinerari és variat, primer per bosc fins al refugi de Coms de Jan, i després per neu de qualitats diverses fins a la carena. Finalment asolim un bony (2.689 m) entre el pic de Ransol i la portella de la Coma de Varilles. La vista és fantàstica però no gaire àmplia. A banda i banda del carener els cims de la Serrera i el d'Anrodat ens limita la visió d'altres pics. Tot i això intuim els de Rulhe i d'Escobes. Cap al nord també veiem el massís de la muntanya de Taba i cap al sud, als nostres peus, seguim la curta vall de que tributa a la vall del Valira d'Orient, on s'aixeca part d'un dels dominis esquiables d'aquest país; més enllà veiem els cims fronteres amb la Cerdanya.

Des de les alçades el Pirineu d'Andorra és fantàstic, un lloc ideal per realitzar travesses i ascensions. Però en tornar a la vall a poc a poc tornem a copçar la depredació exercida sobre el seu territori. He visitat Andorra molt sovint, en moltes ocasions per raons familiars, i mai he entés aquesta pressió urbanística ara ja ireversible, i que malgrat les evidències i els impactes sembla que no s'aturarà.

No puc creure que aquesta forma de creixement sigui la única fòrmula per crear riquesa en un territori de muntanya. Potser la única justificació sigui les escases possibilitats de negoci que ofereix l'alta muntanya. Però tot i així veig que no és sostenible ni assenyada, doncs la hipoteca és massa alta, i el territori i la gent que hi viu no ho suportaran. No és un bon exemple a seguir, tant de bo a les comarques del sud de la serralada es prengui nota, en alguns llocs encara s'està a temps, tot i que els cercadors d'oportunitats no s'aturen. Potser la crisi de la construcció o les evidències de canvi climàtic, sovint catastrofistes, facin replantejar alguns projectes. Em dóna tristesa veure com es malmet d'aquesta manera el Pirineu.