dijous, 8 de maig de 2008

Adaptar-se si, renunciar no

Em trobo al Manel al metro de bon matí. En Manel és un maratonià un pèl retirat, amant de les caminades i excursions, que encara surt a trotar alguns vespres per parcs i carrers del barri. Conversem en el trajecte cap a la feina i parlant d'excursions i curses, dedueixo que també és del parer de no aturar-se davant les circumstàncies, de no deixar de córrer ni de sortir a caminar per la muntanya. Baixar els ritmes i freqüències si, però deixar-ho del tot no, seria un greu error. En definitiva adaptar-se.

Els fills absorveixen molt de temps a la vegada que demanden molta energia. Segur que proporcionalment ens hi dediquem i ens preocupem més que la generació dels nostres pares, però també és cert que ells van renunciar a la resta del món per criar-nos, o potser mai s'havien plantejat altres inquietuds.

La nostra generació, a banda d'estar a l'atenta mirada dels pares i de la societat en conjunt, no volem renunciar així com així al que hem fet durant anys. En el meu cas no puc ni vull deixar de córrer o d'anar d'excursió. Potser és una actitud egoista, però en el fons això m'ajuda a sentir-me en equilibri, agust amb la vida, amb tot el que m'envolta i amb mi mateix. I si trobo aquest punt d'equilibri puc estimar més i millor i els que m'envolten també tindran millor qualitat de pare, fill i parella.

És cert, però que podria canviar d'hàbits i aficions, però són les que són i en certa manera van incorporades a la meva manera de ser i personalitat. També és cert que penso que cal viure amb la màxima normalitat i no pensar en els desastres, de fet quan s'hi presenten ja reacionem, el cos i la ment s'adapten i aleshores totes aquestes aficions passen a un segon terme, doncs cal estar amatent al present. Ben bé és això, per a mi les curses, les excursions, les muntanyes o el córrer són passat, present i futur, la meva vida, la seva part més tangible. Si em plantejo tot això és perque tot i que ara no és el moment, les aficions poden arribar a replantejar-se i variar, però la part més íntima dels sentiments no és qüestionable, som nosaltres i ho assumeixo.