És quan corro que hi veig clar

De nou l'inici de temporada em torna a la rutina. I si bé no em sap greu reprendre els horaris ordenats de la feina, de les escoles i del dia a dia -fins i tot ho trobo necessari- enguany està sent un xic difícil seguir amb el ritme d'entrenaments que voldria.

Fins a finals d'agost vaig assolir els propòsits que m'havia plantejat després de la mitja d’Empúries, on vaig tenir molt bones sensacions. Després d'aquesta cursa vaig comptar les setmanes que restaven per finalitzar la temporada i quants quilòmetres i sessions hauria de fer per tal de superar els registres de la temporada anterior. Finalment vaig tancar la temporada 2009-2010 segons el previst.

Ara bé, el mes de setembre i el que portem d'octubre, tot i haver sortit almenys un cop a córrer a la setmana, no m'està satisfent. De nou cal una motivació per no deixar de córrer i seguir amb aquesta afició. És quan corro que hi veig clar, doncs és un bon complement per equilibrar el meu estat anímic, només una mica semblant al caminar per la muntanya, enmig d'un bosc o vora una cinglera.

Passejada vora el Llobregat

Aprofitant el pont d'octubre vam visitar els espais naturals del riu Llobregat. Aquest és un sector limitat pel canal dret del riu, el mar i el mateix riu Llobregat, just a la seva desembocadura. Petites basses litorals, recuperades d'altres activitats, canyissars que limiten els camins, una petita pineda i diversos miradors, conformen aquest espai a mig camí de la natura "salvatge" i els marges d'una intensa activitat antròpica. En qualsevol cas, aquest espai recuperat és punt de referència per bon nombre d'aus migratòries i també esdevé un bon punt d'esbarjo pels habitants del delta del Llobregat.

Vàrem dedicar més de dues hores a recórrer un dels itineraris. Pugem i baixem encuriosits a cadascun dels miradors de fusta que trobem pel camí i juguem a endevinar les serres i pobles que aguaitem; ens encantem amb les onades que penetren cap al riu just en l'aiguabarreig d'aigües, escoltem els sorolls de les aus que s'amaguen enllà de les canyes i comptem els ànecs que neden a les tranquil·les aigües de les basses.

Una bona passejada matinal amb la canalla que m'ajuda a descobrir aquesta illa de tranquil·litat enmig d'un territori intensament depredat per la gran conurbació. Hi tornarem, ben segur, per poder contemplar els estols d'ocells al capvespre i els vols d'aus que ens assenyalen el pas de les estacions camí d'aires temperats i càlids.

Acompanyament emocional

"El més savi a la vida és tancar les finestres i les portes de casa teva, encendre el llum de claror groguenca i quedar-te al teu interior, si pot ser amb un prestatge de llibres, amb un instrument musical i un calaix ple de belles partitures. O sigui: tancar les finestres i abaixar les persianes perquè l'habitació s'ompli de llum"

Fragment de Jardí d'hivern, de Monika Zgustova.

Sovint ens cal aquesta distància per estar amb nosaltres mateixos. Fer introspecció pot ser bo per discernir, escatir i prendre decisions. Però no és l'única opció. Sovint la força i l'empenta la trobem en els altres, que amb el gest i la paraula justa en el moment oportú ens recolzen i ajuden. Sentir-se escoltat, o simplement sentir una presència que t'acompanya, és molt important; malgrat sovint no ho percebem ni ho valorem prou.