dijous, 21 de novembre del 2013

Ni tan alt ni tan difícil


A la tardor va arribar a les llibreries Ni tan alt ni tan difícil d'Araceli Segarra, publicat sota el segell Bridge, de La Galera. L'Araceli és coneguda per la majoria de mortals com la primera dona de l'Estat espanyol que assolí el cim de l'Everest. D'entrada el títol del llibre ens pot semblar frívol, però cal aclarir que no fa referència a l'Everest, ni a cap cim en concret, ni al desig que poguéssim tenir de petjar-lo, encara que ens ho pugui semblar.

Ni tan alt ni tan difícil fa referència al subjecte no a l'objectiu, a l'actitud com afrontem les dificultats que ens sobrevenen o els objectius que ens plantegem. I va per avançada que en l'assoliment d'un cim o objectiu el més important és l'aprenentatge que ens suposa el camí que fem. En part aquest és el missatge que ens vol fer arribar l'Araceli.

El llibre, que apareix després de 17 anys d'aquell Everest, repassa breument les experiències alpinístiques de l'Araceli Segarra, principalment a cims de l'Himàlaia -com el Shisha Pangma, Kangchenjunga, K2 o Ama Dablam- i que més li van aportar en el creixement com a esportista però també com a persona. Explica èxits i fracassos, decepcions i trasbals, dubtes i neguits, per tot seguit fer un apart i destacar l'aprenentatge que en va treure. És aquí on el lector ha de fer-se seva la lliçó, si li cal, i entendre que la vida és plena de muntanyes que seran més altes i més difícils segons sigui la nostra motivació i afany per a superar les dificultats.

El text es troba entre a cavall entre l'autobiografia alpinística -tot i que els aficionats a la muntanya trobaran a faltar més teca muntanyenca- i el manual d'autoajuda -tot i que no persegueix aquest propòsit-. Potser el propòsit primer del llibre respongui a la necessitat de la mateixa autora d'explicar una etapa de la seva vida i de posar ordre a tot allò que en paral·lel a la seva trajectòria alpinística l'ha ajudat a repensar-se.

Si en general els llibres d'autoajuda competeixen per aportar solucions molt genèriques i de manual, en aquest cas els exemples sobre l'experiència de l'autora, posen en valor les possibles solucions que en cada cas s'expliquen. I de passada coneixem una xic més la seva activitat muntanyenca i l'estil amb que l'Araceli Segarra ha afrontat la muntanya, molt abans d'assolir l'Everest, a altres cims de l'Himàlaia amb la frescor i empenta que dóna la joventut.

Gaudiu de la seva lectura i del profit que en pugueu treure, doncs la vida es plena de petites muntanyes que hem d'afrontar, per plaer o imposició, i no està de més comptar amb noves fites que ens orientin.

dijous, 14 de novembre del 2013

Els cims de la Pez

Hi ha cims que en anomenar-los o llegir-los sobre un mapa sovint no ens diuen gran cosa. Són cims secundaris que queden a l'ombra dels cims principals de les serres o sectors on es troben. Potser per aquesta raó la seva ascensió no resulta ni prioritària ni urgent. Però basta una casualitat o l'afany encara vigent de la descoberta personal per que la nostra mirada inquieta es fixi en la seva silueta o nom.

Així em va succeir a les darreries del passat estiu en que vaig assolir el pics del Puerto de la Pez (3.018 m) i de la Pez (3.024 m), dos cimals gairebé bessons situats al massís de Bachimala, a l'est del port de la Pez (2.460 m), pas natural que comunica la vall aragonesa de Gistaín, al Sobrarb, amb la francesa de la Pez.

L'ascensió no presenta dificultats remarcables, tret del desnivell, i es pot fer en una jornada des del refugi de Tabernés (1.700 m), o en dues jornades repartint el desnivell, bé acampant al pla de la Pez (2.150 m), el darrer replà que trobem abans de la forta pujada fins al port, bé fent bivac a més altitud.

Des dels pics de la Pez es descobreixen els vessants amagats de cims veïns, com ara el Culfreda, o dels cims de la carena que enllaça l'Abeillé i el Bachimala. També hi destaca una espectacular perspectiva a vista d'ocell sobre els estanys de la petita conca de Bachimala. I si el dia és prou clar podrem tenir una àmplia panoràmica cap al sud i l'oest sobre el Cotiella, Mont Perdut, Vignemale i Néuovielle.

Després d'una tempesta nocturna que convertí la tenda en el millor dels possibles refugis, el dia fou esplèndidPoc més de 3 h (+875 m) des del pla de la Pez fins als dos cims, i prop de 4 h (-1.400 m) fins més avall de Tabernés, resumeixen poc més de 9 h d'activitat, amb aturades per descansar, recollir la tenda contemplar l'entorn. Una nova descoberta, la de la capçalera del Zinqueta i barranc de la Pez, un petit racó inhòspit i solitari fins ara ignot per a mi.

Arribant al port de la Pez amb els primers raigs de sol.

Panoràmica sobre els Culfreda amb el Mont Perdut i Vignemale al fons.

Les boires i el mar de núvols cobreixen la part baixa de la vall de la Pez, al vessant francès.



divendres, 8 de novembre del 2013

Gràcies amiga muntanya


El cap de setmana és el moment de trencar amb la rutina -si n'hi ha-, amb els horaris de feina o d'estudi -si n'hi han-. El cap de setmana, a banda d'atendre les rutines domèstiques i familiars, també ens ha d'aportar temps pel descans. Descans físic, però també descans de l'ànima, espiritual. Per a mi aquest descans es tradueix en la majoria dels casos en sortir d'excursió a la muntanya o bé anar a córrer -més pel pla que costa amunt, això si-.

A vegades l'excursió, però, bé a través de la lectura, de les imatges de fotografies que fan encara més anhelat el temps de passejada, d'excursió corriol enllà, vers un cim, un bosc o una font on assedegar-se.

Poemes com "Descans" de Joana Raspall, publicat a Com el plomissol. Poemes i faules (La Galera, 2013), llibre reeditat amb motiu del centenari de l'escriptora, em fan pensar en la dimensió contemplativa que ens ofereix la natura i especialment els seus indrets més inhòspits com els cims de les muntanyes o els boscos a la tardor o l'hivern. És un plaer llegir aquests poemes de Joana Raspall acompanyat dels menuts de la casa i veure com també remou als adults.

Descans
Ha deixat compactes, "tele"
i jocs de l'ordinador;
avui és dia de festa
i se'n va d'excursió.

Fa temps que no veu muntanya,
que no olora romanins,
que no veu nius a les branques
ni s'ajeu a sota els pins...

Fa temps que enyora el silenci
de la terra, al seu entorn,
perquè els sorolls li fan nosa
i li pesen sota el front.

Té la vida massa plena
d'aparells, música i veus
i figures forasteres!

Quin plaer, sentir que els peus
llisquen sobre la pinassa
tan silenciosament,
i que cap remor feixuga
no li torba el pensament!

La feina de cada dia
amb goig demà la farà.
Gràcies amiga muntanya,
per deixar-lo reposar!

Joana Raspall, Com el plomissol. Poemes i faules (La Galera, 2013)