A pròposit de la marató de Barcelona

Marató de Barcelona 2011 al seu pas per la zona de Diagonal Mar.

S'acosta una nova edició de la Marató de Barcelona i com en altres ocasions experimento una barreja d'emocions que pensava esbaldides. I és que encara que aquest any tampoc hi participi, pensar en els milers de persones que afronten el repte o simplement veure pels carrers de la ciutat la línia blava que marca el recorregut, em retornen a l'excitació i l'emoció viscudes anys enrere durant les hores que envolten la cursa. I és que l'aura mítica de la marató la converteixen en una experiència que transcendeix l'esport i excava en el més íntim d'un mateix.

Em vaig aficionar a córrer a mitjans de la dècada de 1980. El 1987 vaig participar en la meva primera marató però vaig abandonar al quilòmetre 27, en plena Zona Franca. Eren els temps de la Barcelona preolímpica i la ciutat encara li donava l'esquena a aquesta prova. Recordo que bona part del circuit circulava per la Zona Franca. Imagineu un diumenge al matí per tal desert urbà?

L'any següent, el 13 de març de 1988, vaig acabar la meva primera marató, un circuit del tot urbà però encara amb molta feina a fer per part dels organitzadors i les institucions de cara a la cita olímpica.

Després d'acomplir aquell somni de joventut, no va ser fins a finals de la dècada de 1990 que em vaig proposar tornar a córrer una marató. Així les coses, el 1999 vaig fer doblet amb la marató de Barcelona al març i la de Mòdena (Itàlia) a l'octubre. La marató de Barcelona la vaig tornar a córrer en les edicions dels anys 2000, 2001, 2003 i 2004, i entremig les maratons de la Plana de Vic (2000), Donostia (2002), Lisboa (2003) i Empúries (2004).

L'any 2005 es va suspendre la marató de Barcelona i a més les meves circumstàncies personals van canviar un xic. I és que el 2005 i el 2007 vaig ser pare! Això vol dir que he tingut un mini equip d'animadores a les curses que he fet des de llavors i que sens dubte han contribuït a fer créixer el meu particular palmarès maratonià, tot i que a un ritme més pausat. Els anys 2006, 2009 (1 i 2) i 2011 vaig córrer la nova i reformada marató de Barcelona, i el 2007 també vaig participar, sense acabar-la, a la marató del Mediterrani.

Les darreres edicions de la marató de Barcelona les he viscut des de la vorera o bé acompanyant algun participant al llarg d'un tram del recorregut. Una manera diferent de viure aquesta festa atlètica que en el cas de Barcelona ha esdevingut un gran atractiu per a corredors que vénen d'arreu a córrer i gaudir de la ciutat.

Aquest diumenge constataré de nou el gir que ha fet el món del córrer a Barcelona (ara en diuen running) des de que m'hi vaig aficionar ara fa una trentena d'anys i que es plasma en fets com l'augment de corredors i corredores (ara en diuen runners) que es proposen acabar una marató (ara en diuen finishers), i en totes les curses i proves atlètiques de tota mena i distància que han sorgit en els darrers anys.

La Mostra d'Audiovisuals i Fotografia de Muntanya arriba a la majoria d'edat

Del 14 al 28 de març tindrà lloc al Centre Cultural La Farinera del Clot la 18a Mostra d'Audiovisuals i Fotografia de Muntanya que organitzen diverses entitats excursionistes del districte barceloní de Sant Martí.

Des del 1997 la Mostra és un aparador per aquells amants de la muntanya que a la vegada també són aficionats a la càmera i la creació audiovisual. El concurs, obert a les categories amateur i professional, acompleix el seu propòsit de divulgar el món de la muntanya a través de l'audiovisual i la fotografia i cada any són més els aficionats que hi passen per veure els treballs i trobar-se amb vells coneguts.

A més, però, la Mostra és també una bona ocasió per conèixer de prop esportistes de primera línia que han acostat les seves experiències als amants de la muntanya. I és que, des del 1997, per la Mostra han passat alpinistes i escaladors de renom com ara Jordi Pons, Josep Manel Anglada, Òscar Cadiach, Kurt Diemberger, Sílvia Vidal, Ferran Latorre, Josep Antoni Pujante o Araceli Segarra, així com representants de les disciplines més competitives del moment com ara Kílian Jornet, Mireia Miró, Núria Picas o Eugeni Rosselló, entre molts altres.

Són 18 anys d'una Mostra que ha sabut aplegar un bon ventall de manifestacions esportives i culturals relacionades amb el món de la muntanya i que s'ha convertit en un punt de trobada de muntanyencs i aficionats. Sens dubte és tot un mèrit dels organitzadors haver arribat a la majoria d'edat superant les dificultats que avui dia suposa consolidar projectes d'aquesta mena.

Molts ànims i enhorabona!

Trobareu tota la informació i el programa amb les projeccions, conferències i presentacions de l'edició d'aquest 2015 al següent enllaç.

Per camins poètics

El passat 20 de gener van començar les trobades d'un nou club de lectura a la Biblioteca de Santa Eulàlia, a l'Hospitalet de Llobregat. Aquesta activitat, que du per nom “El so de la paraula”, està conduïda per l'escriptor Sebastià Bennassar i serà un viatge per la poesia del segle XX a través de nou poetes.

En la primera sessió Sebastià Bennassar va explicar els objectius de les trobades i es va comentar el poemari “La fàbrica (1970-1971)”, de Miquel Martí i Pol. Entre els participants algunes cares conegudes del taller “Teixint contes” que es va realitzar a la mateixa biblioteca al llarg del 2014.

He de confessar que no sóc un lector habitual de poesia i que els meus referents poètics es limiten a algunes composicions musicades per cantautors com ara Lluís Llach (Màrius Torres, Josep M. de Sagarra, Joan Salvat-Papasseit, Joan Oliver, Konstandinos Kavafis, Martí i Pol...), Raimon (Salvador Espriu...) o Joan Manuel Serrat (Antonio Machado i Miguel Hernández). No obstant això, com a lector, principalment de novel·la i assaig però també de qualsevol cosa que es deixi llegir, m'atrau moltíssim poder indagar en la poesia i iniciar amb “El so de la paraula” un camí d'aprenentatge cap a l'enteniment i contextualització de la poesia i els seus autors.

Amb el poemari de Miquel Martí i Pol ja he pogut fruir d'aquest nou viatge. Primer amb la lectura dels poemes i després, durant la trobada a la biblioteca, amb els comentaris i aportacions de la resta de membres del club de lectura.

La poesia no només ha de ser equilibrada i cadenciosa a les nostres oïdes, sinó que també ens ha de commoure per dins, de cor i pensament. I Martí i Pol ho aconsegueix amb aquest recull de poemes intencionats en posar veu a aquelles persones, els treballadors de la fàbrica, que per les seves circumstàncies i posició social difícilment serien escoltades. Els poemes de “La fàbrica” descriuen una realitat basada en les relacions laborals entre amos i treballadors en uns temps on el progrés tenallava les ànimes senzilles que maldaven per assolir uns mínims bàsics al voltant de la família i el treball. Res de nou, d'altra banda, però explicat d'una manera transgressora per l'època a la vegada que tendra i delicada. En general, les generacions posteriors no hem viscut els mateixos condicionants, però salvant les distàncies, alguns dels poemes tenen encara vigència.

La propera etapa d'aquest viatge és avui mateix amb “Poeta en Nueva York” de Federico García Lorca. Estic molt inquiet per la descoberta.