A pròposit de la marató de Barcelona

Marató de Barcelona 2011 al seu pas per la zona de Diagonal Mar.

S'acosta una nova edició de la Marató de Barcelona i com en altres ocasions experimento una barreja d'emocions que pensava esbaldides. I és que encara que aquest any tampoc hi participi, pensar en els milers de persones que afronten el repte o simplement veure pels carrers de la ciutat la línia blava que marca el recorregut, em retornen a l'excitació i l'emoció viscudes anys enrere durant les hores que envolten la cursa. I és que l'aura mítica de la marató la converteixen en una experiència que transcendeix l'esport i excava en el més íntim d'un mateix.

Em vaig aficionar a córrer a mitjans de la dècada de 1980. El 1987 vaig participar en la meva primera marató però vaig abandonar al quilòmetre 27, en plena Zona Franca. Eren els temps de la Barcelona preolímpica i la ciutat encara li donava l'esquena a aquesta prova. Recordo que bona part del circuit circulava per la Zona Franca. Imagineu un diumenge al matí per tal desert urbà?

L'any següent, el 13 de març de 1988, vaig acabar la meva primera marató, un circuit del tot urbà però encara amb molta feina a fer per part dels organitzadors i les institucions de cara a la cita olímpica.

Després d'acomplir aquell somni de joventut, no va ser fins a finals de la dècada de 1990 que em vaig proposar tornar a córrer una marató. Així les coses, el 1999 vaig fer doblet amb la marató de Barcelona al març i la de Mòdena (Itàlia) a l'octubre. La marató de Barcelona la vaig tornar a córrer en les edicions dels anys 2000, 2001, 2003 i 2004, i entremig les maratons de la Plana de Vic (2000), Donostia (2002), Lisboa (2003) i Empúries (2004).

L'any 2005 es va suspendre la marató de Barcelona i a més les meves circumstàncies personals van canviar un xic. I és que el 2005 i el 2007 vaig ser pare! Això vol dir que he tingut un mini equip d'animadores a les curses que he fet des de llavors i que sens dubte han contribuït a fer créixer el meu particular palmarès maratonià, tot i que a un ritme més pausat. Els anys 2006, 2009 (1 i 2) i 2011 vaig córrer la nova i reformada marató de Barcelona, i el 2007 també vaig participar, sense acabar-la, a la marató del Mediterrani.

Les darreres edicions de la marató de Barcelona les he viscut des de la vorera o bé acompanyant algun participant al llarg d'un tram del recorregut. Una manera diferent de viure aquesta festa atlètica que en el cas de Barcelona ha esdevingut un gran atractiu per a corredors que vénen d'arreu a córrer i gaudir de la ciutat.

Aquest diumenge constataré de nou el gir que ha fet el món del córrer a Barcelona (ara en diuen running) des de que m'hi vaig aficionar ara fa una trentena d'anys i que es plasma en fets com l'augment de corredors i corredores (ara en diuen runners) que es proposen acabar una marató (ara en diuen finishers), i en totes les curses i proves atlètiques de tota mena i distància que han sorgit en els darrers anys.