El pessebre, la Candelera i el pas del temps

El 2 de febrer se celebra la festa de la Candelera, que recorda la presentació de Jesucrist al Temple de Jerusalem, uns quaranta dies després del seu naixement. El 2 de febrer també marca la fi del cicle del Nadal i el dia que, segons la tradició, es desmuntava el pessebre.

A inicis de febrer, el Nadal ja queda lluny i el sentit de la Candelera, com de moltes altres tradicions resta difuminat. S'imposa l'imperi de la vida atrafegada i amb ella es perd el sentit del temps; tot esdevé més efímer i, en certa manera, ens allunyem dels ritmes de la natura.

Mantenir el pessebre muntat fins a la setmana de la Candelera, encara que no sigui per un compliment estricte de la tradició cristiana, és també una forma de recordar que la natura te un temps, a més de ser una mostra de respecte al temps esmerçat en el seu muntatge.

El pessebre és una representació popular del naixement de Jesús que esdevé un ritual per als infants i un joc per als que ja no ho som. Obrir les caixes amb les figures, els suros i tot el parament, desembolcallar les peces, fer cap a la Fira de Santa Llúcia a la recerca de noves figures per engrandir el ramat d'ovelles o afegir nous personatges a les escenes. Després, un cop muntat, parar-se a contemplar i donar vida als paisatges imaginaris que hem construit. Tot plegat esdevé un entreteniment que ens retorna per uns instants a la infantesa i ens connecta al ritme alentit de la natura a l'hivern.

Ara les figures i els suros ja descansen embolcallats entre paper de diari, dins les caixes de cartó que tornarem a obrir de nou quan la tardor es precipiti cap a l'hivern.

 

A Joan Pareras

Fa uns dies, el passat 20 de gener, ens va deixar Joan Pareras. Feia poques setmanes, el 2 de desembre de 2016 que en Joan havia fet els 100 anys.

Vaig conèixer en Pareras quan em vaig associar al Club Excursionista Pirenaic, ara farà una vintena d'anys. Ell va estar actiu ben bé fins als 90 anys, així que vam poder compartir entre 12 i 15 anys d'excursions amb el Club, tot i que ara tinc la sensació que han passat més anys. I és que un cop "retirat" de les excursions ens manteníem en contacte almenys un parell de cops a l'any quan ens trucàvem mútuament pel dia del sant.

Feia anys que no el veia i em va fer molta il·lusió poder-lo visitar juntament amb altres socis del Club a la residència d'Alella on va passar els darrers anys, a prop de la seva família i ben eixerit encara, malgrat l'edat i una operació a 99 anys.

Aquell dia va rebre la Medalla Centenària de la Generalitat i alguns socis del Pirenaic el van voler acompanyar en un dia tan especial. Pels vols de Nadal la Junta Directiva, en representació del Club, el va obsequiar amb una al·legoria sobre la muntanya realitzada pel soci Miquel Carné i un grup de socis el van visitar de nou a Alella. Van ser uns moments molt entranyables que de ben segur recordarem.

Tampoc oblidarem la seva figura petita i enèrgica, el seu tarannà animós i positiu, i sobretot l’estima que professava per la muntanya i els companys de camí. Fer camí al seu costat era sinònim de parar orelles i obrir els ulls: qualsevol revolt del camí era motiu per encantar-se amb el paisatge, meravellar-se per les restes d’un casalot o aprendre sobre les virtuts remeieres, o gastronòmiques, de les plantes i els bolets que poguéssim trobar al voral del corriol.

L’any 2005 vaig tenir ocasió de conversar amb ell per una entrevista que es publicà a la revista Vèrtex a finals de l’any 2005 --a tocar dels 90 anys en Joan era un dels federats de més edat--, i entre altres coses m’explicà qui li havia transmès el respecte i estima per la natura: “el meu pare era d’Alella, un home de camp, i coneixia bé la natura. Tot el que sé sobre plantes, herbes i bolets ho vaig aprendre amb ell.”

En Joan ingressà al Pirenaic l’any 1947, on durant molts anys participà en la preparació de les marxes d’orientació organitzades per l’entitat. Ja jubilat, era un dels socis més assidus del Club, on anava a veure projeccions, xerrar amb els companys i sempre estava disposat a donar un cop de mà.

Tot i que també havia practicat l’esquí, l’escalada i l’espeleologia, en Joan feia sobretot excursions i travesses. Durant molts anys participà en marxes i caminades de resistència. En relació a aquest fet, a la mateixa entrevista publicada a Vèrtex en Joan explicava: "...la darrera va ser la XVI Marxa de Veterans, celebrada el 1997 al Berguedà. Llavors tenia 80 anys i em van donar un trofeu al participant de més edat. En aquella ocasió em vaig adonar que era millor no fer excursions massa llargues. A la meva edat s’ha de saber renunciar, trobar la justa mesura i acceptar-ho."

Tots el que el vam conèixer podem donar fe d’aquest propòsit de renúncia i acceptació. En Joan va sortir d’excursió fins als 90 anys, amb el Pirenaic i també amb el Cercle d’Amics dels Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. En les etapes de senderisme del Pirenaic, si la logística ho permetia, feia un tram a peu; després el recollia l’autocar i anava fins al final de l’etapa per unir-se a la resta del grup. En Joan, bon coneixedor del país, sovint indicava el conductor la millor opció de recorregut. A més, la seva determinació a mantenir-se en actiu va fer que altres socis també l’acompanyessin si l’etapa se’ls feia llarga, sempre disposats a fer una ruta turística alternativa.

Per en Joan sortir d’excursió significava molt més que caminar o pujar cims, era estimar la muntanya i el país, cada excursió ofereix una nova possibilitat per "...conèixer millor la natura; sempre s’aprenen coses noves...", afirmava en l’esmentada entrevista al Vèrtex, on també convidava a tothom a descobrir la natura amb respecte.

D’una manera o altra, procurarem ser fidels al seu exemple i segur que els camins ens recordaran en més d’una ocasió el dia que els vam trepitjar al seu costat. Gràcies Joan.

Resum geganter de l'any

Aquest 2016 ha estat testimoni, un any més, de la fal·lera gegantera que des de fa un temps marca el ritme familiar d'alguns caps de setmana. La majoria de cercaviles i festes les hem descobert amb la Colla de Gegants del Drac d'Or del barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet de Llobregat, però també hem seguit altres cercaviles des de fora.

Així doncs, l'any 2016 va començar amb dues festes pels carrers del Gòtic barceloní. La primera al gener va ser el Seguici de les basíliques de la Barcelona antiga, a càrrec dels gegants del Pi i els de Santa Maria del Mar, que amb altres figures fan una cercavila entre les basíliques de Santa Maria del Mar i la del Pi. Aquest 2016 el recorregut va finalitzar a la basílica del Pi. Espectacular!

Els gegants del Pi i els de Santa Maria del Mar durant el ball final del Seguici de les basíliques a l'interior de Santa Maria del Pi.

Al febrer vam assistir, com en altres ocasions, a les Festes de Santa Eulàlia, la festa major d'hivern de Barcelona, i vam gaudir de la seva cercavila que circula per diferents carrers del Barri Gòtic fins a la plaça de Sant Jaume.

La Borda, parella de l'Hereu dels Gegants nous de la Casa de la Caritat o de Corpus, passejant pel carrer Ferran.

La primera sortida del 2016 que vam fer amb el Drac d'Or va ser al març i ens va portar de nou al Barri Gòtic. Va ser amb motiu de les Festes de Sant Josep Oriol i la cercavila d'enguany coincidia amb el Diumenge de Rams. Encara no feia un any de l'estrena dels gegants Zeus, Hades i Posidó i ja passejaven per primera vegada per la ciutat de Barcelona.

Hades per carrer Ferran durant la cercavila de les Festes de Sant Josep Oriol del 2016.

Potser el moment més esperat de l'any per la colla del Drac d'Or, especialment per als més petits, va ser el bateig del gegantó Hèrcules durant les Festes de Primavera de l'Hospitalet, apadrinat pel gegantó del Pi el mateix dia de Sant Jordi. L'endemà feia la primera cercavila al costat d'altres colles de la ciutat i els Gegants de Vila-real, la colla convidada. Des d'aquell moment Hèrcules ha passejat per pobles i ciutats al costat de Zeus, Hades. Posidó i Pegàs.

El Mustafà Petit acompanyà el gegantó Hèrcules en el seu primer ball el 23 d'abril de 2016.

La següent sortida de la colla va ser a Vila-real, a Castelló, per participar en les festes patronals de Sant Pasqual del mes de maig. Va ser un cap de setmana de bon record amb la participació en la cercavila de dissabte al costat dels gegants amfitrions i  diverses colles arribades de poblacions veïnes: Borriana, Castelló, Vinaròs, l'Alcora. L'endemà els gegants del Drac d'Or també van ser convidats a participar en la Cavalcada Popular.

Plantada dels gegants del Drac d'Or a Vila-real abans d'iniciar la cercavila de les Festes de Sant Pasqual.

La primavera gegantera ens va plantar a la Trobada de Gegants de les Festes de Santa Eulàlia, i durant l'estiu a diferents festes majors de barris de l'Hospitalet i de poblacions com Sant Vicenç dels Horts, Cubelles o les Borges Blanques.

La tardor es va iniciar passejant de nou pels carrers de Barcelona amb motiu de la Cavalcada de la Festa Major de la Mercè, la cercavila més multitudinària on han participat els gegants del Drac d'Or. Durant la setmana anterior Zeus, Hades. Posidó, Hèrcules i Pegàs van formar part de la mostra de gegants de les Drassanes al costat dels gegants de la resta de colles que participaven en la Cavalcada. Va ser una cercavila molt lluïda i especial, amb molt de públic i animació, on petits i grans s'interessaven per conèixer els noms dels gegants de la colla, espectaculars i diferents com són.

Zeus i Hades a l'inici de la Cavalcada de la Mercè 2016.

El gegantó Hèrcules i Zeus a la plaça de Sant Jaume, punt final de la Cavalcada de la Mercè 2016.

L'endemà la colla participava en la Trobada de Gegants del Prat de Llobregat, amb una cercavila que havíem visitat en altres ocasions com a mers espectadors i que aquest any celebràvem per primera vegada des de dins.

El gegantó Hèrcules seguit per Zeus, Hades i Posidó a la cercavila del Prat de Llobregat.

I fins aquí aquest resum. Desitgem que l'any que està a punt de començar ens porti de nou per carrers i places d'arreu.