dimecres, 25 de gener de 2017

A Joan Pareras

Fa uns dies, el passat 20 de gener, ens va deixar Joan Pareras. Feia poques setmanes, el 2 de desembre de 2016 que en Joan havia fet els 100 anys.

Vaig conèixer en Pareras quan em vaig associar al Club Excursionista Pirenaic, ara farà una vintena d'anys. Ell va estar actiu ben bé fins als 90 anys, així que vam poder compartir entre 12 i 15 anys d'excursions amb el Club, tot i que ara tinc la sensació que han passat més anys. I és que un cop "retirat" de les excursions ens manteníem en contacte almenys un parell de cops a l'any quan ens trucàvem mútuament pel dia del sant.

Feia anys que no el veia i em va fer molta il·lusió poder-lo visitar juntament amb altres socis del Club a la residència d'Alella on va passar els darrers anys, a prop de la seva família i ben eixerit encara, malgrat l'edat i una operació a 99 anys.

Aquell dia va rebre la Medalla Centenària de la Generalitat i alguns socis del Pirenaic el van voler acompanyar en un dia tan especial. Pels vols de Nadal la Junta Directiva, en representació del Club, el va obsequiar amb una al·legoria sobre la muntanya realitzada pel soci Miquel Carné i un grup de socis el van visitar de nou a Alella. Van ser uns moments molt entranyables que de ben segur recordarem.

Tampoc oblidarem la seva figura petita i enèrgica, el seu tarannà animós i positiu, i sobretot l’estima que professava per la muntanya i els companys de camí. Fer camí al seu costat era sinònim de parar orelles i obrir els ulls: qualsevol revolt del camí era motiu per encantar-se amb el paisatge, meravellar-se per les restes d’un casalot o aprendre sobre les virtuts remeieres, o gastronòmiques, de les plantes i els bolets que poguéssim trobar al voral del corriol.

L’any 2005 vaig tenir ocasió de conversar amb ell per una entrevista que es publicà a la revista Vèrtex a finals de l’any 2005 --a tocar dels 90 anys en Joan era un dels federats de més edat--, i entre altres coses m’explicà qui li havia transmès el respecte i estima per la natura: “el meu pare era d’Alella, un home de camp, i coneixia bé la natura. Tot el que sé sobre plantes, herbes i bolets ho vaig aprendre amb ell.”

En Joan ingressà al Pirenaic l’any 1947, on durant molts anys participà en la preparació de les marxes d’orientació organitzades per l’entitat. Ja jubilat, era un dels socis més assidus del Club, on anava a veure projeccions, xerrar amb els companys i sempre estava disposat a donar un cop de mà.

Tot i que també havia practicat l’esquí, l’escalada i l’espeleologia, en Joan feia sobretot excursions i travesses. Durant molts anys participà en marxes i caminades de resistència. En relació a aquest fet, a la mateixa entrevista publicada a Vèrtex en Joan explicava: "...la darrera va ser la XVI Marxa de Veterans, celebrada el 1997 al Berguedà. Llavors tenia 80 anys i em van donar un trofeu al participant de més edat. En aquella ocasió em vaig adonar que era millor no fer excursions massa llargues. A la meva edat s’ha de saber renunciar, trobar la justa mesura i acceptar-ho."

Tots el que el vam conèixer podem donar fe d’aquest propòsit de renúncia i acceptació. En Joan va sortir d’excursió fins als 90 anys, amb el Pirenaic i també amb el Cercle d’Amics dels Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. En les etapes de senderisme del Pirenaic, si la logística ho permetia, feia un tram a peu; després el recollia l’autocar i anava fins al final de l’etapa per unir-se a la resta del grup. En Joan, bon coneixedor del país, sovint indicava el conductor la millor opció de recorregut. A més, la seva determinació a mantenir-se en actiu va fer que altres socis també l’acompanyessin si l’etapa se’ls feia llarga, sempre disposats a fer una ruta turística alternativa.

Per en Joan sortir d’excursió significava molt més que caminar o pujar cims, era estimar la muntanya i el país, cada excursió ofereix una nova possibilitat per "...conèixer millor la natura; sempre s’aprenen coses noves...", afirmava en l’esmentada entrevista al Vèrtex, on també convidava a tothom a descobrir la natura amb respecte.

D’una manera o altra, procurarem ser fidels al seu exemple i segur que els camins ens recordaran en més d’una ocasió el dia que els vam trepitjar al seu costat. Gràcies Joan.