Per tancar el mes de març hem anat d'excursió al castell de Taradell. Ha estat una caminada sense presses doncs el pas l'han marcat els nens. El grup -11 adults i 11 nens d'un a dotze anys- feia temps que, per motius "demogràfics", no coincidíem per anar plegats d'excursió.
Anar d'excursió amb criatures és un nou al·licient per a mi. Més enllà de les vistes i panoràmiques que s'admiren des de cims, prenen sentit totes aquelles coses que t'envolten a un pam del terra: fulles, flors, pedres i forats, pinyes, aglans, fòssils o herbes. Qualsevol cosa és motiu per inventar històries, distreure el moment i no perdre el pas. I és que anar amb nens a la muntanya t'apropa a un caminar diferent, sense presses ni grans objectius, que igualment em fa gaudir i compartir la muntanya. Aquesta nova dimensió del fet muntanyenc és fruit d'una nova adaptació a les circumstàncies del meu esdevenidor vital.
Desitjo que els nens i joves que surten a la muntanya de la mà dels seus pares o amb els companys de l'esplai, el cau o la secció infantil de la seva entitat, aprenguin d'aquest entorn. Des de que els meus pares em van apuntar amb set anys a les meves primeres colònies d'estiu, la muntanya m'ha donat confiança i autoestima, potser per manca d'altres referents, no ho sé. Mai ho agrairé prou, i és clar, això no és flor d'un dia, és un sentiment que es valora al cap dels anys, sobretot quan t'adones que és una forma més de cultura i de transmissió de valors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada