dimarts, 8 d’abril de 2008

Els Rasos de Peguera

El passat diumenge vaig fer una molt maca excursió pels Rasos de Peguera. La volta parteix del santuari de Corbera, al nord de la serra de Queralt. Després s'enfila cap al mas de l'Estany, al costat de la depressió càrstica que li dóna nom, i segueix fins a la carena del serrat de les Arades. Un cop a dalt, des d'un ample prat envoltat de bosc endevinem cap al nord les serres d'Ensija, a tocar, i més allunyades el Moixeró, la Tosa d'Alp i el Puigllançada, i més enretirat el Puigmal.

Seguim carenejant vers al SW fins al cim del serrat de les Estelles. Confirmem la panoràmica abans descrita i afegim la que ara s'obre cap a ponent, on veiem els cims que volem assolir al llarg del matí: el Pedró, la Torreta, la roca d'Auró i el Cogulló d'Estela. Cap al sud la vista també seria immensa si no fos per la boirina, ara ja calitja, que entrenyina el cel. Tot i això, entreveiem les siluetes del Montseny, la Mola i Montserrat.

Seguim l'excursió, i en un puja i baixa distret de cim a coll i de coll a cim, anem passant el matí. Assolim el Pedró. La vista des d'aquest cim, arrodonit i cobert per un bosc esclarissat de pi, és menys franca que la que gaudirem més avançada l'excursió. Després assolim la Torreta on la panoràmica ens mostra cap a ponent les serres de Busa, Port del Comte i la roca de Canalda, entre d'altres petites serres de l'ondulat territori que apropa el Bages, el Berguedà i el Solsonès.

Baixem a cercar el coll que ens separa de la roca d'Auró, següent punt culminant que pugem. La vista des del cim ens apropa a bona part del recorregut que hem fet i el que encara ens queda. Baixem, i des del següent coll ascendim el cogulló d'Estela, el darrer del dia, el més baixet però no per això menys panoràmic. La seva posició despenjada de la resta del massís ens acosta a altres serres fins ara amagades, com la serra del Verd.

Iniciem el descens definitiu i anem a cercar el camí que tancarà la volta que hem fet. Ens aturem a dinar a la font de Tagast, des d'on veiem a tocar el santuari de Corbera. En aquest punt, cruïlla de camins i un bon lloc per refrescar-se, ensopeguem amb alguns dels pocs caminants que hem vist al llarg del matí. Comentar l'itinerari o simplement saludar-se ens apropa per uns instants.

Ha estat un recorregut preciós en un esplèndid matí de primavera. He gaudit aquests boscos i les enlairades roques que els vigilen, he caminat aquests camins i travessat les seves àmplies collades. He conegut un indret nou, tantes i tantes vegades anomenat i sentit: els Rasos de Peguera, possiblement el punt a tocar del Pirineu més proper a casa. Això em fa pensar que per aquesta raó ara fa cent anys aquests amplis rasos de perfil suau van veure l'inici de l'esquí a Catalunya.