Marató 2009, epíleg

(....)

Arribo al primer avituallament sòlid, és el km 25, molt oportú: plàtan, fruita seca... entra molt bé i evita el defalliment. A la marató del 2006 aquest punt es trobava al 35, s'ha millorat. M'acosto al km 30 i em trobo la família i fem el numeret: m'abraço a les meves filles, petons per a tothom; no m'en puc estar, és el menys que puc fer aquest matí de diumenge, dedicar-els-hi un parell de minuts.

Segueixo i un nou avituallament sòlid a l'alçada del km 30. Aquest és un bon punt d'animació on es concentra força públic. Fa poc he avançat l'Eliseu i el saludo; més endavant trobo en Francesc i la Rosa que animen de manera incansable. Petites sorpreses que animen.

El tram fins al Port Olímpic es fa un xic pesat; poc públic però la meva petita meta ja és a prop: l'Arc de Triomf. Abans però, al km 34,5, una munió de vehicles d'emergència envolten un grup de sanitaris que atenen un corredor; després sabré que era el dissortat atleta irlandès que morí en ple esforç.

Km 35, Arc de Triomf, avituallament i animació, ja som a prop del rovell de l'ou de la cursa: plaça Catalunya, on l'amic Juan Carlos s'afegeix a fer els darrers quilòmetres, Portal de l'Àngel, Ferran, Rambles... Km 39 i quasi no m'he adonat, miro el rellotge i el parcial del darrer quilòmetre ha estat massa ràpid: cal afluixar i gaudir. Això ja està fet, prou que ho sé però no vull forçar ni un segon. Què hi guanyaria? No trencaré cap rècord ni propi ni aliè. Vull assaborir i recordar la cursa, i demà... fer vida normal.