dijous, 17 de març del 2011

Fer de públic en una marató (i 2)

És ben curiós, tot i la meva dèria per córrer, l'afició a les maratons i, en conseqüència a les curses de fons, poques són les vegades que he fet de públic en una marató.
A mitjans dels anys vuitanta, juntament amb un company amb qui solia anar d'excursió, vam seguir un tram de la marató de Barcelona. Penso que fou allí on ens vam animar a participar a la marató en alguna ocasió. Després deuria venir la marató olímpica de Barcelona'92, crec que va ser la prova femenina.

Després, ja represa l'activitat atlètica ara farà uns dotze anys, només hauré seguit alguns cops la marató de Barcelona en les edicions que no hi he participat. Excepte un cop que vaig acompanyar un amic en els darrers quilòmetres, la resta no es pot dir que estigués molt entusiasmat (probablement hagués preferit participar-hi com a atleta en comptes de fer de públic; enveja sana).

L'estiu passat, però, vaig seguir les proves, femenina i masculina, de la marató del Campionat d'Europa celebrat a Barcelona. Realment l'ambient fou immillorable. Res a veure amb una marató popular. Atletes de primera, un públic del tot bolcat i molts, molts aficionats a l'atletisme popular, molts d'ells maratonians, que sortien a veure els millors atletes europeus de l'especialitat.



D'aquesta jornada, a banda de l'arribada dels primers atletes, em va impressionar especialment el final del darrer participant, un dels atletes andorrans. En plena canícula estival, va perseverar en comptes d'abandonar tot i aturar-se algunes vegades en els darrers quilòmetres. Els pocs aficionats que quedaven al circuit només el podien animar amb la mirada, doncs cap crit ni cap paraula el podien reconfortar més que aquell silenci expectant.