Marató de Barcelona 2011, més que un objectiu

Diumenge passat vaig acabar una nova marató. I ja en són catorze. Dies després ja tinc el cap una mica més clar doncs he paït les sensacions que l'experiència m'ha comportat. Novament he acabat una marató en bones condicions: cansat, és clar, però content, satisfet i físicament sencer. A l'endemà tornava a trotar una estoneta.

És cert que en arribar a la meta vaig tenir certa recança pel fet d'haver superat la barrera de les quatre hores, i vaig pensar que en els darrers avituallaments m'havia aturat innecessàriament. Però ràpidament l'emoció desbordada i el seu plor ofegat van expressar el més gran sentiment de satisfacció.

Més que parlar d'aquesta marató i de les sensacions viscudes, com vaig fer després de córrer la Marató de Barcelona 2009 (I i II), ara fa dos anys, en aquest cas apuntaré alguns pensaments que espero seguir elaborant i als quals he arribat durant els darrers dies:

• Les tres darreres maratons que he corregut, totes tres a Barcelona (2006, 2009 i 2011), han tingut entremig períodes més o menys llargs d'inactivitat atlètica. Això no és pas dolent, em fa valorar precisament la importància que aquesta activitat atlètica té per a mi, altrament no hi tornaria. M'agrada córrer, és una activitat que em fa sentir bé i s'escau per la meva manera de ser.
• Aquestes darreres maratons les he corregut pensant més en la marca que podia fer en comptes de pensar en la marca que volia fer. Si, a vegades aquests dos propòsits s'aproximen i coincideixen, però el matís és important. Així doncs, en aquestes tres maratons he sortit a passar-m'ho bé, a gaudir de l'ambient. És clar que quan abans arribés millor, però no és la prioritat. També és cert que no m'imagino corrent una marató per sobre de 4 h 30 minuts, almenys encara no. En certa manera he aprés dels plantejaments de l'amic Clariana.
• En qualsevol marató sempre hi ha dubtes i temors de com anirà la cursa gairebé fins el moment de creuar l'arribada. Però el fet d'haver enllaçat més d'un any sense cap setmana en blanc pel que fa a les sessions d'entrenament, m'han donat un bon fons per afrontar la cursa amb garanties. El propòsit és mantenir aquest hàbit.

Hi ha altres idees i pensaments que trontollen pel meu cap al respecte de córrer, però ja les aniré elaborant a força de curses i entrenaments, esbufecs i suades de samarreta.

 

Per acabar, un record per algunes persones que darrerament han esdevingut maratonians, o bé s'ho estan plantejant. En Joan, que diumenge va acabar la seva primera marató; l'Angélica, que està preparant el seu debut a la propera marató de Rotterdam; en Joan, que enguany no ha pogut seguir la línia blava més que amb la mirada (molts ànims!); i l'Albert, que ja en porta dues. Per a mi córrer sempre ha estat una afició solitària, però en el meu cercle d'amistats i coneguts cada vegada descobreixo més persones que s'hi aficionen.