dimecres, 16 de març del 2011

Fer de públic en una marató (1)

Perdut en la immensa munió de cames i braços l'ambient que vaig viure en la darrera marató de Barcelona fou impactant. En alguns punts del recorregut el passadís que deixaven els aficionats i espectadors era realment estret. El gir a l'avinguda Diagonal, just sota l'ombra de la Torre Agbar, o el pas per l'Arc de Triomf en són una mostra.

Són moments on l'ànim rebut permet treure forces i minimitzar el dolor que poden sofrir les cames i el cos sencer. Encara que sembli un tòpic, sense aquest escalf seria molt més dur. És quan sorgeixen les emocions i el cos treu les darreres forces.

Sovint els acompanyants-seguidors dels que correm esdevenen aficionats més o menys obligats, uns amb fills, d'altres amb amics o familiars. En qualsevol cas des de la cursa fa molta il·lusió veure'ls animar i són un revulsiu realment insubstituïble (deixa't de gels i barretes!). El seu esforç és immesurable i la logística que segueixen per poder veure'ns en els punts acordats suposa un gran esforç que vull agrair 42.195 vegades i més. I a sobre, un cop hem acabat una marató, t'animen a fer-ne una altra. No sé qui està més malat!

Gràcies doncs als amics, dones, esposes, parelles, parents, fills, pares.... i tot un seguit d'incondicionals que el passat diumenge 6 de març de 2011 al matí van seguir i animar els corredors que van prendre els carrers de Barcelona.

Aquí un parell de mostres: Perkins i Món de les ones.

2 comentaris:

L'hora del tàper ha dit...

de res, és un plaer.

Perkins ha dit...

Ostres, no havia vist el teu enllaç!!quina ilu!una abraçada,