dimarts, 21 de març de 2017

Contes sobre córrer i altres distraccions


Fa uns dies, just després de la 39a Marató de Barcelona, va caure a les meves mans el darrer llibre de l'Empar Moliner, De què fuges, qui et persegueix? (Columna, 2017). L'he llegit en el temps que vaig córrer la marató del 2016 (4 h i escaig), i en aquest temps m'ha arrencat més d'un somriure durant les estones de trajecte en la línia del Baix Llobregat dels FGC.

Es tracta d'una lectura que pot resultar distreta per aquelles persones que, com l'autora i milers de corredors, han viscut els rituals que hi ha al voltant de les maratons, les curses populars, les lesions, els entrenaments, els companys d'entrenament... Algunes situacions descrites poden semblar ridícules i no s'entenen fora del context de l'atletisme popular. De què fuges, qui et persegueix?, no aprofundeix en cap història concreta. El fil conductor, en certa manera, és la marató de Nova York, i per extensió podria tractar-se de qualsevol marató o prova atlètica de llarga distància.

És un llibre de reaprofitament, ho dic en sentit positiu; com quan obres la nevera i amb el que ha quedat dels àpats de la setmana et prepares un menú ben complet i original. En aquest cas, l'autora aplega en un sol volum algunes de les columnes referents a les seves experiències atlètiques publicades al diari Ara. Això si, reinterpretades i relligades per donar cert sentit als pensaments que destil·la, i marinades amb retalls de dos contes sobre córrer del seu anterior llibre Tot això ho faig perquè tinc por (Proa, 2016), un recull de contes que va rebre el Premi Mercè Rodoreda 2015. Si jugo amb els títols d'aquests dos llibres, dedueixo una causa i una conseqüència, una por i una fugida, i aquest joc m'apel·la al conte que vaig escriure fa gairebé tres anys en un taller d'escriptura i que du per títol Córrer de por.

De què fuges, qui et persegueix? també m'ha servit per fer introspecció en relació a la pregunta del títol, darrere la qual s'amaga la gran pregunta: per què corro? Una pregunta que em faig des de l'instant zero en la meva afició a córrer i que a mi m'agrada situar aquell 15 de març de 1987 quan vaig abandonar la marató de Barcelona en el quilòmetre 27, en plena Zona Franca (sí, en aquells anys hi havia certa incompatibilitat entre la marató i la mobilitat de la ciutat). Sé que mai trobaré la resposta, però m'agrada pensar-hi sovint. I en aquest sentit, una altra lectura que m'ha aportat força elements és la del llibre Córrer per pensar i sentir (Angle Editorial, 2014) de Francesc Torralba.