dilluns, 13 de març de 2017

Una marató diferent

Grup de llebres de 4 h a la Gran Via després del quilòmetre 12. Foto: Jaume Ferrández
Un esquinç. Era el 12 de gener. Sí, faltaven dos mesos exactes per a la 39a Marató de Barcelona. Un esquinç al turmell dret. Aquest ha estat el motiu que no m'ha permès córrer la marató aquest any.

Lligament deltoide, distensió lligamentosa, ressonància magnètica, rehabilitació, magnetoteràpia... vocabulari que m'ha acompanyat durant les setmanes d'aturada obligada de l'activitat atlètica. Però el temps passa per bé i ja fa dies que he recuperat cert ritme d'entrenaments. La lesió va quedant enrere i viure l'ambient que envolta una marató és una bona manera d'encomanar-se d'emocions i motivació per seguir entrenant per pensar en la propera cursa.

Com a pròleg d'un cap de setmana maratonià, el dijous anterior vaig assistir a la presentació del darrer llibre del periodista i maratonià Arcadi Alibés, La volta al món en 80 maratons (Cossetània, 2017). Fa bé escoltar l'Arcadi per la seva experiència en el món de les maratons. Les seves paraules transmeten passió, sobretot si en alguna ocasió has corregut una marató lluny de la teva ciutat, encara que hagi estat tan sols dues o tres vegades. Tinc ganes de llegir el llibre i reprendre algun projecte que agermani córrer i viatjar.

Ambient a la sortida de la Breakfast Run de dissabte al matí, amb la Tprre Eiffel que l'endemà va córrer la marató. Calia? Foto: Jaume Ferrández
Ja en ple cap de setmana, dissabte al matí vaig participar amb la meva filla de 10 anys a la Breakfast Run. No és la primera ocasió que la correm però aquest any tenia l'afegit de poder veure els medallistes olímpics de 1992, un al·licient que feia la cursa especial. Després vam visitar l'Expo Esport i vam esperar amb ànsia el moment culminant del cap de setmana: sortir diumenge al matí a animar els corredors i viure l'ambient de la marató.

La 39a Marató de Barcelona va ser novament una festa. Els carrers de la ciutat van aplegar milers d'aficionats, amics i familiars dels corredors en la seva majoria, disposats a animar i premiar l'esforç dels atletes.


Participants a la marató al seu pas per la Gran Via amb el carrer de Rocafort. Foto: Jaume Ferrández
L'ambient de la cursa va ser excepcional. Ens vam instal·lar més enllà del quilòmetre 12 de cursa, al costat del punt d'animació de Gran Via-Rocafort, on el grup Mig quart de segle no va deixar de tocar i animar el pas dels corredors. Allà vam veure passar tota la galàxia africana seguida d'un espai gairebé sense atletes, una terra de ningú que allunya i separa per sempre la marató d'elit de l'amateur i de la popular.

El grup Mig Quart de Segle animant el pas dels corredors a la Gran Via. Foto: Jaume Ferrández
Després de poc més d'una hora animant el gran gruix d'atletes, just quan acabaven de passar les llebres de les 4.30 h, ens vam desplaçar cap al Paral·lel, a tocar de la plaça d'Espanya, per viure en directe el pas dels caps de cursa. I vam veure com un atleta africà que corria amb dorsal de llebre ("pacer") s'acostava sense rivals a l'arribada. Després vam saber que era l'atleta paralímpic Jonah Kipkemoi Chesum que debutava en la distància i venia a Barcelona a fer de llebre. Una nova història per alimentar l'èpica de la marató. Després de veure passar els atletes que van completar el podí masculí i els primers en cadira de rodes, va passar la primera classificada, l'etíop Helen Bekele, que va acabar fent record femení de la prova barcelonina. Podeu llegir la crònica de l'Ara.

L'atleta paralímpic Jonah Kipkemoi Chesum, volant cap a la meta abans del quilòmetre 42. Foto: Jaume Ferrández

Els primers atletes amb cadira de rodes arribant a la plaça Espanya. Foto: Jaume Ferrández
Helen Bekele, l'atleta etíop que ha establert el nou record femení de la marató de Barcelona, encarant els darrers metres de cursa. Foto: Jaume Ferrández
Després de les llebres de 2.45 h, l'arribada de corredors ja va ser més seguit i vam animar sense descans el gran gruix de participants que enfilava el darrer tram de cursa. Veiem passar, en la majoria dels casos, rostres d'alegria i felicitat, i també de patiment. Rostres sovint amb una expressió difícil de desxifrar, amb mirades perdudes i concentrades, que contenen les emocions que abocaran en acollir el pes de la medalla que els fa atletes vencedors del seu particular repte.

Una de les grandeses de la marató és que en una mateixa prova podem trobar diferents curses: des dels primers atletes, la majoria d'origen africà i que venen per fer de llebres als atletes d'elit, fins a grups que corren per alguna causa solidària, sigui una malaltia minoritària, una injustícia socials... Entremig, atletes amateurs que malden per esmicolar els seus registres personals, corredors populars que volen finalitzar la seva primera marató o sumar-ne una més al seu palmarès particular, corredors disfressats de superherois, de Pikachu o de torre Eiffel --si, si, de Tour Eiffel--, milers d'objectius i grapats de motivacions. Tot això, i moltes coses més, és la marató.
Els Gegants de Teià, l’Elionor i en Pere Noguera, van córrer la marató per la causa dels refugiats sirians. Foto: Jaume Ferrández