Kílian Jornet, campió del món

A la darrera cursa celebrada als Alps italians el passat diumenge en Kílian Jornet, a més de guanyar la cursa, es va proclamar campió del món per segon any consecutiu.

Ha estat una gran temporada per aquest jove atleta català que a més de la Copa del Món, la passada primavera es va proclamar campió d'Europa 2008 a Zegama, i també va guanyar amb rècord inclós l'Ultra Trail del Mont Blanc, una de les proves més dures del món.

En Kílian ha tingut uns bons mestres, com Quico Soler i Agustí Roc, i espero que tingui successors com en Jessed Hernández i altres que venen motivats i imparables, no en va la Selecció Catalana ha tornat a revalidar el títol del món per equips.

Però ara és el moment d'en Kílian, que destaca per la seva joventut, 20 anys, i els èxits que està assolint; te un tarannà competitiu i unes condicions físiques immillorables; és una fora de sèrie. Però també és bon company dels seus rivals, com ho va demostrar el passat diumenge esperant a l'arribada a Jessed Hernàndez, atleta de la Selecció Catalana, per entrar plegats a l'arribada.

Espero que segueixi a aquest nivell durant temps, que tingui sort amb les lesions i que pugui gaudir de l'esport. I és igual si corre amb la Selecció Catalana, amb l'equip Salomon Santiveri o amb el de forestals italians; si manté el nivell i el seu caràcter serà un bon esportista, i de moment ja ha demostrat moltes coses. Felicitats Kílian.

Bardamina 2

El darrer cap de setmana d'agost he estat al Bardamina. Un 3.000 d'aquells poc freqüentats, diria jo, donada la presència propera del segon de la llista: el Posets.

Potser per aquesta raó ens va atraure aquest cim ara fa quatre anys quan vam pujar el Gemelos i el Veteranos; llavors vam pensar que el Bardamina, tot i estar a l'ombra del colós Posets, seria un cim ben panoràmic. I en part així és, tot i que la visió cap a ponent queda limitada al vessant est del Posets, la cresta d'Espades i els Eriste.

En canvi cap al nord i l'est la panoràmica és més dilatada i es poden enumerar un bon seguit de cims, gairebé tots ells per sobre dels 3.000 metres: del Bachimala al Perdiguero al nord, i la Maladeta, l'Aneto i el Vallhiverna cap a l'est. Al sud, cap a on sobre la vall destaca l'altiva silueta calcària del Turbó.

Aquesta ha estat l'única sortida amb cim d'aquest estiu al Pirineu. Millor això que res: tot i la intensitat de l'ascensió, el cansament pel viatge, ha valgut la pena. Fa 18 anys havia estat a la vall d'Eriste i tinc un record molt prim d'aquella ocasió, per no haver culminat cap ascensió i per que el refugi del Forcau encara no havia iniciat la seva reforma radical.

Bardamina 1

FILLA: Pare, on has anat d'excursió aquest cap de setmana?

PARE: Doncs he anat a pujar una muntanya molt alta; bé, n'hi ha de més altes, però aquesta Déu n'hi do!

F: Com es diu la muntanya?
P: És diu Bar-da-mi-na.

F: M'expliques la història de l'excursió amb un dibuix?
P: Vinga som-hi. Mira, hi he anat amb el padrí de la teva germana. Vam agafar el cotxe i vam anar fins a un poble del Pirineu que és diu Eriste. Saps? Aquest poble està més lluny que Andorra (allà on vas perdre el teu xumet); i més lluny que la vall de Boí (allà on vam veure les falles per Sant Joan).

F: Ah si? I l'excursió?
P: Doncs vam conduir fins a Eriste i després per una pista de muntanya fins al final. Després ens vam posar les botes i carregar la motxila, i vam seguir el camí fins a un refugi. A que no t'imagines que hi havia al voltant del refugi quan vam arribar?

F: Elefants.

P: Noooo. Hi havia vaques que pasturaven. Al refugi vam sopar i vam anar a dormir ben aviat. A l'endemà ens llevàvem molt d'hora per esmorzar i començar l'excursió. Saps una cosa? Quan vam començar a caminar ens vam haver de posar aquella llum al front per veure el camí.

F: Quina llum?

P: Si dona, aquella amb la que jugues a vegades. A poc a poc es va anar fent de dia i les vam apagar. Vam caminar fins a uns estanys i ja veiem el cim del Bardamina. Però no estàvem sols. Saps que ens estava mirant des de unes roques?

F: Qui?

P: Uns isards.

P: Després vam seguir pujant fins a un estany gelat i d'allà fins al cim, pujant i pujant entre un munt de pedres. Des del cim vam veure moltes i moltes muntanyes, més grans, més petites; i també molts estanys. També vam menjar una mica i després vam començar a baixar fins al refugi, on vam dinar i descansar. Després vam recollir totes les coses a la motxilla i vam tornar fins el cotxe. I cap a casa.