El darrer cap de setmana d'agost he estat al Bardamina. Un 3.000 d'aquells poc freqüentats, diria jo, donada la presència propera del segon de la llista: el Posets.
Potser per aquesta raó ens va atraure aquest cim ara fa quatre anys quan vam pujar el Gemelos i el Veteranos; llavors vam pensar que el Bardamina, tot i estar a l'ombra del colós Posets, seria un cim ben panoràmic. I en part així és, tot i que la visió cap a ponent queda limitada al vessant est del Posets, la cresta d'Espades i els Eriste.
En canvi cap al nord i l'est la panoràmica és més dilatada i es poden enumerar un bon seguit de cims, gairebé tots ells per sobre dels 3.000 metres: del Bachimala al Perdiguero al nord, i la Maladeta, l'Aneto i el Vallhiverna cap a l'est. Al sud, cap a on sobre la vall destaca l'altiva silueta calcària del Turbó.
Aquesta ha estat l'única sortida amb cim d'aquest estiu al Pirineu. Millor això que res: tot i la intensitat de l'ascensió, el cansament pel viatge, ha valgut la pena. Fa 18 anys havia estat a la vall d'Eriste i tinc un record molt prim d'aquella ocasió, per no haver culminat cap ascensió i per que el refugi del Forcau encara no havia iniciat la seva reforma radical.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada