Rutines liminals

Després d'uns dies de vacances torno a la rutina amb les energies una mica renovades i un xic més de motivació. Sovint la rutina ve impregnada de sensacions negatives i em pesa admetre que visc immers en un devenir que gira, volta i sembla no tenir aturador. No obstant això, també hi ha rutines que he de cuidar i potenciar, doncs en certa manera em serveixen per enllaçar amb les rutines centrals, com ara la feina, que hauria de considerar una mica més secundàries malgrat ocupin bona part del dia.

Un dels moments que visc més intensament durant el dia és al matí, des de que em llevo fins que obro la porta del despatx on treballo. Amb els mesos he aprés a gestionar aquests primers moments del devenir diari sense neguits ni nervis. En aquestes poc més de dues hores passen coses agradables i tot i que principalment són instrumentals (llevar-se, rentar-se, esmorzar, vestir-se...) sempre hi ha temps per la comunicació, el joc i la rialla.

Faci sol, nevi o plogui, comença un nou dia, i el breu passeig travessant la plaça fins a la porta de l'escola de la meva filla gran és un moment sense presses ni estrés. Després enfilo el camí cap al metro, però ja no tinc aquella sensació de triomf front la batalla acabada de lliurar per no fer tard a l'escola o a la feina, sinó més aviat penso que he passat una bona estona.

A continuació el retrobament amb cares conegudes i saludables camí del metro em fa agrair un cop més el rebumbori i vitalitat d'aquest barri. En els darrers mesos he educat el meu pas a ser cada cop menys apresurat; si trobo i saludo algú m'aturo, i si perdo un metro, espero el següent.

Després del trajecte en metro, sovint amb una breu lectura, sóc novament al carrer, ara el passeig fins a la feina és més anònim i volgudament més trànquil. Alenteixo el pas mentre trepitjo un mosaic d'ones que simulen el mar que deixo enrere. El meu caminar apressat de fa mesos esdevé cada vegada més un passeig per retardar expressament la volta de pany que em conduirà a una nova rutina massa densa i fosca, tot i que sovint esquitxada de somriures i gestos carregats de bones intencions.

Darrerament recordo sovint la metàfora del pot de vidre i el cafè. M'ajuda a conviure amb aquestes rutines que devoren bona part del temps, com ara la feina, i que he d'aprendre a valorar amb la importància justa.

Espais familiars a l'Hospitalet

Sovint he parlat en aquest bloc de l'espai familiar de La Casa dels Arbres. El passat dimecres 17 de març Televisió de l'Hospitalet va dedicar el programa L'H Educa a parlar d'aquesta servei adreçat a les famílies.

Val la pena veure el vídeo per conèixer aquest servei i valorar la tasca de les professionals que el condueixen i gestionen.

Malgrat la boira avancem

Aquesta va ser la tònica de la darrera excursió que he fet. Era mitjan gener i vam anar al Ripollès, a la serra de Montgrony per la banda de Campelles.

Seguim la pista amb fins que el gel i la neu ens obliguen a deixar el vehicle. Esmorzem, preparem la motxilla i iniciem l'excursió. La idea és pujar al cim de la Covil. El dia és gris però podria escampar. A mesura, però, que avança el matí els núvols baixen i la boira s'instal·la. El vent està calmat.

Passat el refugi forestal del Pla de Prats ens calcem les raquetes. La neu és abundant, avancem pel mig del bosc amb el mapa a la mà per no perdre el camí, que és ben cobert de neu, fins arribar al coll de Pan.

En aquest punt ens plantegem girar cua, però les ganes de seguir són immenses. La visibilitat no és òptima però intuim el fil de la carena que ha de conduir al cim.

Ens descalcem les raquetes per facilitar la progressió pel primer tram de carena on el pendent, la roca i alguns arbres així ho aconsellen. Després, la carena esdevé un llom esclarissat i tornem a calçar-nos les raquetes per progressar fins al cim de la Covil (2.001 m). Sens dubte aquest és un bon mirador, ens orientem cap als principals cims i serres que si no fos per la boira tindríem al nostre abast.

Fem broma al respecte. Però l'excursió ha de seguir de tornada al cotxe. El camí el fem sense cap problema, desfent les nostres mateixes traces deixades a la neu. Sense presses, atents a cada trepitjada, xerrant i gaudint d'un dia d'excursió malgrat la boira.

I és que sovint les ganes de sortir a la muntanya esdevenen una necessitat, i cal aprofitar el moment malgrat les condicions no siguin les més òptimes. En aquest cas, la boira no ens va deixar gaudir del paisatge, però si d'una caminada enmig d'un bosc nevat. A més, això referma més la nostra relació amb aquest medi, la muntanya, per a molts hostil, i el que és més important la confiança i estima vers els companys d'excursió. La primera sortida hivernal de la temporada també esdevé un test per tot aquell material que fem servir de tant en tant. La llàstima és que massa sovint, la primera hivernal de la temporada esdevé la única. Però això són figues d'un altre paner.