Vuit mils, molt més que xifres

Avui he assistit a la presentació del llibre d'Eduard Sallent, Cels de safir (Ed. Cossetània), a la llibreria Altaïr de Barcelona. El llibre explica en 14 relats, un per cada vuit mil, les vivències de diferents alpinistes catalans que han assolit algun d'aquests cims.

De l'Annapurna de Bohigas i Lucas del 1984, fins al Broad Peak d'Ester Sabadell del 2007, passant pel primer Everest català (1985), o els agredolços Dhaulagiri (1986), Makalu (1991) o K2 (2004), fins a completar els 14 vuit mils. L'autor ha anat recreant una trama per cada cim a partir de les converses amb els diferents protagonistes, una feina de més de dos anys que plasma l'experiència més humana que alpinística, més sentimental que tècnica, de cada una de les ascensions.

A més de l'autor i d'Enric Faura, director de la col·lecció, han intervingut en una mena de torn de paraules, alguns dels protagonistes: Òscar Cadiach -l'alpinista català amb més vuit mils-, Ester Sabadell, Josep Noguera, Jordi Canyameras, Lluís Rafols, Eloi Callado i Carles Vallès. En general tots han agraït la seva participació en l'elaboració del llibre i amb més o menys convenciment, han convingut la importància de les persones, dels sentiments i emocions que omple de sentit les muntanyes, més enllà de les xifres, altituds i rànquings.

Em venen ganes de llegir aquest llibre, potser serà el meu Sant Jordi d'enguany. En part també tinc el desig de rellegir alguns episodis de l'alpinisme català, ara des de l'altaveu que ens ofereix l'Eduard Sallent, per veure si encara em resulten un mite, com ho van ser el primer Everest, la cara sud de l'Annapurna, el Dhaulagiri, i tantes altres expedicions que vaig documentar per preparar les entrades del Diccionari de l'excursionisme català.

Els Rasos de Peguera

El passat diumenge vaig fer una molt maca excursió pels Rasos de Peguera. La volta parteix del santuari de Corbera, al nord de la serra de Queralt. Després s'enfila cap al mas de l'Estany, al costat de la depressió càrstica que li dóna nom, i segueix fins a la carena del serrat de les Arades. Un cop a dalt, des d'un ample prat envoltat de bosc endevinem cap al nord les serres d'Ensija, a tocar, i més allunyades el Moixeró, la Tosa d'Alp i el Puigllançada, i més enretirat el Puigmal.

Seguim carenejant vers al SW fins al cim del serrat de les Estelles. Confirmem la panoràmica abans descrita i afegim la que ara s'obre cap a ponent, on veiem els cims que volem assolir al llarg del matí: el Pedró, la Torreta, la roca d'Auró i el Cogulló d'Estela. Cap al sud la vista també seria immensa si no fos per la boirina, ara ja calitja, que entrenyina el cel. Tot i això, entreveiem les siluetes del Montseny, la Mola i Montserrat.

Seguim l'excursió, i en un puja i baixa distret de cim a coll i de coll a cim, anem passant el matí. Assolim el Pedró. La vista des d'aquest cim, arrodonit i cobert per un bosc esclarissat de pi, és menys franca que la que gaudirem més avançada l'excursió. Després assolim la Torreta on la panoràmica ens mostra cap a ponent les serres de Busa, Port del Comte i la roca de Canalda, entre d'altres petites serres de l'ondulat territori que apropa el Bages, el Berguedà i el Solsonès.

Baixem a cercar el coll que ens separa de la roca d'Auró, següent punt culminant que pugem. La vista des del cim ens apropa a bona part del recorregut que hem fet i el que encara ens queda. Baixem, i des del següent coll ascendim el cogulló d'Estela, el darrer del dia, el més baixet però no per això menys panoràmic. La seva posició despenjada de la resta del massís ens acosta a altres serres fins ara amagades, com la serra del Verd.

Iniciem el descens definitiu i anem a cercar el camí que tancarà la volta que hem fet. Ens aturem a dinar a la font de Tagast, des d'on veiem a tocar el santuari de Corbera. En aquest punt, cruïlla de camins i un bon lloc per refrescar-se, ensopeguem amb alguns dels pocs caminants que hem vist al llarg del matí. Comentar l'itinerari o simplement saludar-se ens apropa per uns instants.

Ha estat un recorregut preciós en un esplèndid matí de primavera. He gaudit aquests boscos i les enlairades roques que els vigilen, he caminat aquests camins i travessat les seves àmplies collades. He conegut un indret nou, tantes i tantes vegades anomenat i sentit: els Rasos de Peguera, possiblement el punt a tocar del Pirineu més proper a casa. Això em fa pensar que per aquesta raó ara fa cent anys aquests amplis rasos de perfil suau van veure l'inici de l'esquí a Catalunya.

El castell de Taradell

Per tancar el mes de març hem anat d'excursió al castell de Taradell. Ha estat una caminada sense presses doncs el pas l'han marcat els nens. El grup -11 adults i 11 nens d'un a dotze anys- feia temps que, per motius "demogràfics", no coincidíem per  anar plegats d'excursió.

Anar d'excursió amb criatures és un nou al·licient per a mi. Més enllà de les vistes i panoràmiques que s'admiren des de cims, prenen sentit totes aquelles coses que t'envolten a un pam del terra: fulles, flors, pedres i forats, pinyes, aglans, fòssils o herbes. Qualsevol cosa és motiu per inventar històries, distreure el moment i no perdre el pas. I és que anar amb nens a la muntanya t'apropa a un caminar diferent, sense presses ni grans objectius, que igualment em fa gaudir i compartir la muntanya. Aquesta nova dimensió del fet muntanyenc és fruit d'una nova adaptació a les circumstàncies del meu esdevenidor vital.

Desitjo que els nens i joves que surten a la muntanya de la mà dels seus pares o amb els companys de l'esplai, el cau o la secció infantil de la seva entitat, aprenguin d'aquest entorn. Des de que els meus pares em van apuntar amb set anys a les meves primeres colònies d'estiu, la muntanya m'ha donat confiança i autoestima, potser per manca d'altres referents, no ho sé. Mai ho agrairé prou, i és clar, això no és flor d'un dia, és un sentiment que es valora al cap dels anys, sobretot quan t'adones que és una forma més de cultura i de transmissió de valors.