dimarts, 10 de juny de 2008

El Picancel

Després d'un maig plujós el juny sembla que segueix amb el propòsit de ruixar gairebé a diari aquesta terra que tant seca estava. Però també ens està deixant estones per sortir a la muntanya, com ara diumenge passat en que la previsió donava a entendre que el matí podia aguantar sense ploure, fet que vam aprofitar per provar una excursió a la serra de Picancel.
Arribem ràpid a Berga per l'eix del Llobregat que ara ens acosta millor a l'alt Berguedà. Com que el primer túnel després de Berga està tallat per una esllavissada conseqüència de les darreres i contínues pluges, hem d'anar per l'antiga carretera. Seguim i passem pel pont del pantà de la Baells, on tenim la imatge impensable fa un parell de mesos d'un embassament a bessar. Arribem a Borredà des d'on iniciarem l'excusió cap a la serra de Picancel.
De Borredà anem a buscar el pont de Sant Joan, curiosa construcció que travessa el Merdançol que en aquest tram circula força encaixonat. Seguim amunt i entre pujades i baixades ens acostem a la carena. Bona part del camí és literalment innundat doncs traça molt proper al torrent i l'aigua bessa per tot arreu. Arribem a la font del Llop, un bé de Déu, de doll més que generós.
Arribats al coll de la Creu de Salga enfilem la carena vers l'oest fins al coll del Tei. En aquest tram més panoràmic, i a estones força aeri, ampliem la visió cap a altres serres: els Rasos, Ensija, Pedraforca, Catllaràs, Tubau i més enllà i de nou nevat, el Puigmal. El cel es va ennuolant, però en cap moment ens fa patir.
Pasem prop de l'enrunada casa de la Salga, envoltada de feixes ara cobertes de pi, testimoni que el poblament en aquestes valls arribava als 1.000 m d'altitud. Culminem la Salga Aguda (1.172 m), i confirmen la vista anteriorment descrita, i afegim la vall de la Portella i la Quar cap a migdia. De baixada per la fàcil però aèria aresta oest observem el caràcter montserratí d'aquesta serra: conglomerat per tot arreu, densa coberta vegetal i pendents ben acusats. Des del coll del Tei emprenem la baixada al costat d'un torrent que baixa exultant de cabal. Algun racó ens fa aturar a contemplar l'abundó d'un salt d'aigua que forma aquest rierol. Ens acostem de nou al Merdançol i el resseguim paral·lels fins a creuar-lo, a gual és clar, descalços i amb l'aigua neta i transparent fins sota els genolls. Travessada la carretera enfilem el darrer tram que ens retorna a Borredà.
Una sortida plàcida que ens ha acostat als boscos, rius i torrents que amb aquesta primavera han recuperat la vida que dóna l'aigua, s'han netejat de pols i cobert de flors. A mi, a més, m'ha evocat les meves primeres colònies d'estiu passades a Vilada ara fa més de trenta anys. Des de llavors el nom de Picancel em va quedar grabat en el meu imaginari particular, doncs era la serra que a diari ens deia bon dia i era el paisatge present en totes les activitats que feiem.