dimarts, 9 de novembre de 2010

Córrer una marató: sentiment o desig?

La primera setmana de novembre fou la primera d'aquesta temporada amb més dies d'activitat atlètica, després d'uns mesos de setembre i octubre en què les sessions d'entrenament han estat escasses i de pur manteniment. En certa manera, ja és positiu sortir a córrer amb la mera motivació de l'exercici físic, sense cap altre objectiu atlètic a mig o llarg termini, com ara córrer una marató. Ara bé, de tant en tant la ment i el cos necessiten una motivació, un perquè, més enllà del fet saludable.

Que faci ara i aquí aquesta reflexió no és casual, doncs en arribar la tardor ja és normal que valori la possibilitat de córrer o no la marató de Barcelona, que s'escau a inicis del mes de març. Vull remarcar, però, que enguany he sentit aquesta motivació de manera espontània sorgint entre les suors i els esbufecs de les sessions d'entrenament de la setmana passada per la carretera de les Aigües i al delta del Llobregat, i a la cursa dominical de Sant Vicenç dels Horts. I això s'ha d'aprofitar, doncs sense buscar-ho he superat el llindar previ tan cabdal en la preparació psicològica d'una prova d'aquestes característiques. I és que malgrat realitzar exercici físic de manera continuada, no sempre estem preparats per afrontar una cursa com la marató, i tard o d'hora cal elaborar i madurar el pensament que ens predisposa a fer front a aquest repte.

Ara, doncs, ja tinc en ment un calendari més o menys assumible d'entrenaments i curses a fer durant les properes setmanes per tal de consolidar i comprovar l'autenticitat d'aquest sentiment, no fos cas que hagués mal interpretat el desig de córrer novament una marató.

1 comentari:

MPG ha dit...

Comprova el teu estat, i anima't a còrrer la marató. És un objectiu formidable.