Curses i més curses

Avui he participat a la 30a edició de la Cursa Popular del Barri de Sant Antoni, a Barcelona, en que han participat gairebé 2.400 atletes (2.210 arribats). L'any 1999 hi vaig participar per primera vegada, llavors els arribats no arribaven a 600. Les xifres parlen per si soles i és clar que aquesta mena de curses populars està vivint un bon moment.

A la ciutat de Barcelona, curses com la d'avui, la dels Bombers, la Sant Silvestre, la de la Mercè o el Cros de Sants, entre moltes altres, s'han popularitzat i en alguns casos massificat. Són curses de 10.000 metres, en general assequibles per molta gent que ocasionalment fa esport i sovint freqüenta gimnasos i sales de "fitness". Les organitzacions aboquen esforços per acontentar els participants, les inscripcions també s'han encarit amb els anys i els regals i obsequis acostumen a ser un punt d'atracció a la participació i competència entre curses. Tot plegat crea afició, doncs el públic potencial és molt ampli, i demanda una organització més professional de les curses.

A Barcelona i la seva àrea metropolitana trobem al llarg de la temporada, curses de tota mena: des de petites curses de festes majors, normalment amb distàncies no homologades, gratuïtes, però amb avituallaments generosos i obsequi commemoratiu segur, fins a les que pel seu creixement es veuen obligades a contractar l'organització als professionals d'organitzar aquesta mena d'esdeveniments.

A mi particularment no em dol pagar si la cursa està ben organitzada, com la d'avui a Sant Antoni. Ara bé, sovint també m'agrada provar altres curses més populars en el seu conjunt i menys concorregudes. Per sort hi ha per triar i remenar. En el fons és una manera més de recórrer el país i conèixer altres pobles i barris.

Any nou

Fa dies que hem deixat enrere el 2007. El darrer dia de l'any vam ser a Montserrat en visita turística, però malgrat tot sempre ve de gust pujar-hi per contemplar les parets i agulles veïnes del monestir, i les vistes que hi ha cap a Sant Llorenç i el Pirineu, encara poc nevat per ser 31 de desembre.

L'any en conjunt no ha estat molt muntanyenc, però les sortides, excursions i ascensions realitzades han estat especials doncs les he gaudit com mai. Segurament pel fet que des de fa gairebé un any som quatre a casa i, com és normal, dues nenes menors de 3 anys absorbeixen molt. D'altra banda, però, gaudim fent de pares, acompanyant-les en el seu esdevenir com a persones, i com no, aprenent d'elles a ser millors éssers.

No té res d'estrany, doncs, que les possibilitats que he tingut per sortir a la muntanya hagin estat especials i les hagi gaudit tant; des de les passejades carregant les nens a la motxilla pel Montseny, les valls d'Aran i Boí, o les ascensions al Maubèrme i el Montardo, i la travessa per les valls de Literola i Remuñe.

Res de l'altre món, és clar, i per aquest 2008 que inicio sense objectius definits pel que fa a la muntanya, segueixo amb el propòsit de fer totes aquelles excursions i ascensions que les circumstàncies em procurin.

25 anys del primer Taga

Alguns dels cinc nois que aquell primer dissabte de 1983 vàrem agafar el tren de la línia de Puigcerdà, havíem fet pinya a partir de l'experiència d'anar junts de colònies i campaments. Sens dubte, aquesta va ser la meva gran escola d'iniciació a l'excursionisme: passar uns dies en contacte amb la natura, conèixer l'entorn, fer excursions i altres activitats, explica la meva afició i passió per la muntanya. Tots nosaltres havíem après plegats a posar-nos els mitjons gruixuts, calçar-nos les botes, carregar la motxilla i caminar cap al cim. Teníem al voltant de 16 anys i en aquella primera excursió sense monitors volíem demostrar-nos alguna cosa. A mig trajecte en tren a Campdevànol -la primera idea era anar al Montgrony- vàrem refer els plans i decidíem continuar fins a Ripoll i en autobús fins a Sant Joan de les Abadesses per anar a pujar el Taga. Pujar el Taga! Per a mi era una gran fita perquè representava la muntanya més alta que jo havia pujat mai fins aquell moment.

L'endemà, un preciós matí ens va acompanyar durant l'ascensió al Taga. Jo era tot cames per pujar-hi. En arribar a la portella d'Ogassa la meva il·lusió per pujar més amunt dels 2.000 metres es va mesclar amb una mena de desencís per poder contemplar a l'altra banda, cap al nord, tot un rosari de muntanyes i cims que els meus ulls desconeixien però que ja sabia d'anomenades: el cercle de Núria.

Aquell mateix any, al cap de tres mesos vaig tornar a pujar el Taga i més endavant, a l'agost, el Mont Perdut. D'aquesta manera, en el meu primer any de "consciència excursionista", vaig assolir el tercer cim més alt del Pirineu. Amb poc temps havia tocat el cel, però també havia après que el més important de la muntanya no són les altituds ni els rècords, sinó totes les circumstàncies que envolten cada ascensió i excursió, i que calia seguir guanyant experiència. Així va néixer, doncs, la meva afició per la muntanya. Al llarg de moltes ascensions i excursions he compartit bons moments i d'altres de delicats, menys per sort, sempre pensant que aquests magnífics miradors que són els cims i les collades resten immòbils per les persones i han de ser font de respecte i admiració per la natura, tant si les caminem com si només les contemplem.

La darrera vegada que he estat al Taga va ser a inicis de febrer de 2006. Les importants nevades de la setmana anterior al Pirineu van dur a molts excursionistes, amb raquetes, esquís o a peu, cap als sectors més baixos de la serralada, per tal d'evitar els punts més elevats on el risc d'allaus era manifestament elevat. El Taga era un d'aquests cims i per tant no hi érem sols. Nosaltres vam pujar-hi amb raquetes des del vessant de Pardines. El dia era assolellat i era qüestió d'anar fent a poc a poc per tal de familiaritzar-se amb aquesta, per a mi nova, tècnica de progressió sobre neu. La casualitat va fer que la meva primera sortida amb raquetes fos al Taga, cim que vaig pujar per primer cop el 1983, ara fa 25 anys, i que d'alguna manera ha romàs en la meva particular trajectòria muntanyenca com la primera de les primeres. Potser per això el Taga, tot i la seva modesta altitud i els seus suaus vessants, és per a mi una gran muntanya.