dijous, 3 de gener de 2008

25 anys del primer Taga

Alguns dels cinc nois que aquell primer dissabte de 1983 vàrem agafar el tren de la línia de Puigcerdà, havíem fet pinya a partir de l'experiència d'anar junts de colònies i campaments. Sens dubte, aquesta va ser la meva gran escola d'iniciació a l'excursionisme: passar uns dies en contacte amb la natura, conèixer l'entorn, fer excursions i altres activitats, explica la meva afició i passió per la muntanya. Tots nosaltres havíem après plegats a posar-nos els mitjons gruixuts, calçar-nos les botes, carregar la motxilla i caminar cap al cim. Teníem al voltant de 16 anys i en aquella primera excursió sense monitors volíem demostrar-nos alguna cosa. A mig trajecte en tren a Campdevànol -la primera idea era anar al Montgrony- vàrem refer els plans i decidíem continuar fins a Ripoll i en autobús fins a Sant Joan de les Abadesses per anar a pujar el Taga. Pujar el Taga! Per a mi era una gran fita, doncs representava la muntanya més alta que jo havia pujat mai fins aquell moment.
A l'endemà, un preciós matí ens va acompanyar durant l'ascensió al Taga. Jo era tot cames per pujar-hi. En arribar a la portella d'Ogassa la meva il·lusió per pujar més amunt dels 2.000 metres es va mesclar amb una mena de desencís per poder contemplar a l'altra banda, cap al nord, tot un rosari de muntanyes i cims que els meus ulls desconeixien però que ja sabia d'anomenades: el cercle de Núria.

Aquell mateix any, al cap de tres mesos vaig tornar a pujar el Taga i més endavant, a l'agost, el Mont Perdut. D'aquesta manera, en el meu primer any de "consciència excursionista", vaig assolir el tercer cim més alt del Pirineu. Amb poc temps havia tocat el cel, però també havia après que el més important de la muntanya no són les altituds ni els rècords, sinó totes les circumstàncies que envolten cada ascensió i excursió, i que calia seguir guanyant experiència. Així va néixer, doncs, la meva afició per la muntanya. Al llarg de moltes ascensions i excursions he compartit bons moments i d'altres de delicats, menys per sort, sempre pensant que aquests magnífics miradors que són els cims i les collades resten immòbils per les persones i han de ser font de respecte i admiració per la natura, tant si les caminem com si només les contemplem.

La darrera vegada que he estat al Taga va ser a inicis de febrer de 2006. Les importants nevades de la setmana anterior al Pirineu van dur a molts excursionistes, amb raquetes, esquís o a peu, cap als sectors més baixos de la serralada, per tal d'evitar els punts més elevats on el risc d'allaus era manifestament elevat. El Taga era un d'aquests cims i per tant no hi érem sols. Nosaltres vam pujar-hi amb raquetes des del vessant de Pardines. El dia era assolellat i era qüestió d'anar fent a poc a poc per tal de familiaritzar-se amb aquesta, per a mi nova, tècnica de progressió sobre neu. La casualitat va fer que la meva primera sortida amb raquetes fos al Taga, cim que vaig pujar per primer cop el 1983, ara fa 25 anys, i que d'alguna manera ha romàs en la meva particular trajectòria muntanyenca com la primera de les primeres. Potser per això el Taga, tot i la seva modesta altitud i els seus suaus vessants, és per a mi una gran muntanya.