dijous, 28 de juny del 2007

Esdevenir excursionista

Cada etapa de la vida té les seves circumstàncies. Els estudis i la feina ens socialitzen en l'organització del temps; els companys i anhels excursionistes canvien, i més endavant l'àmbit familiar ens exigeix temps i dedicació. Tot plegat m'ha portat a fer un tipus o altre d'excursions mirant d'adaptar-me a aquests ritmes. He passat etapes de tota mena, uns cops més cims, d'altres més senders; a voltes més alta muntanya, i de tornada turons i cims més baixos. També ha anat variant el com: bivacs, travesses, acampades, nits en refugi.... Però mai he deixat ni he pensat en deixar córrer el que ja no és una afició, sinó un tret del meu perfil: la muntanya.

Des dels meus inicis de consciència excursionista de sempre vaig posar els ulls en el Pirineu, i en un tipus d'activitat concreta: ascendir cims, gairebé sempre per rutes fàcils o poc difícils. Als inicis semblava com si els punts culminats de les muntanyes fossin el màxim atractiu per l'excursionista. Per sort el nostre és un país essencialment muntanyós i variat en l'aspecte orogràfic, i això el converteix en el màxim aliat de la meva motivació excursionista: conèixer les muntanyes i els paisatges d'arreu.

No fa molts anys que a través de les sortides col·lectives del meu centre excursionista he anat coneixent altres massissos com el Montsant, Prades, els Ports, fins i tot el Montseny i Montserrat, que tampoc tenia gaire visitats. Per a mi, tot i saber d'ells, eren indrets eclipsats per la força de la muntanya pirinenca. Fins i tot en algun moment vaig sentir una mena de vergonya de no haver petjat abans aquests indrets, i en canvi haver estat als Alps, per exemple.

He gaudit moltíssim aquestes excursions col·lectives i valoro moltíssim les descobertes que m'han aportat. Espero poder-ne gaudir durant molts anys i als diferents ritmes que la vida em vagi imposant per fer-me encara més ric en aquest esdevenir excursionista.


dimecres, 27 de juny del 2007

Tagamanent

El dia de Sant Joan vam pujar al Tagamanent des del proper collet de Sant Martí. Van ser 20 minutets d'agradable pujada entre bosc i fàcil camí. La calor era suportable, però la vista calitjosa, i vam passar una bona estona al cim d'aquest "promontori" de l'extrem occidental del Montseny. La tornada la vam emprendre cap al pla de Penjacans fins a trobar el GR-5 que vam resseguir en suau ascens fins al punt d'inici. Completàvem una volta de no més de 45 minuts de pas tranquil i mirada contemplativa. No podia ser d'altra manera anant amb dues criatures petites, que assegudes en les motxilles dels seus progenitors van respirar l'aire d'aquest magnífic massís que és el Montseny. Un dinar a recer d'un grup d'alzines, al costat del collet, va posar fi a una excursió sense pretensions i en certa manera improvisada. Aquesta és la mena de sortides a la muntanya que espero anem fent habituals a partir d'ara per redescobrir i retrobar bells indrets que no tinc prou d'albirar des de la plana.

Som-hi, doncs

Noms de muntanyes, muntanyes en sentit literal i ampli, però també muntanyes de pensaments, reflexions, idees i sentiments. Això vol ser aquest bloc, una nova aventura que inicio ara que l'estiu avança lentament i anem de pet a la calor. Temps de llargues tardes que volem agradables, però també temps d'impossibles, de no fer gaire o d'improvisar entre l'anhel i el propòsit.