Córrer com a mitjà de transport

Fa unes setmanes que practico el corring. Consisteix en tornar a casa corrent des de la feina. La distància no és res de l'altre món, uns 5 km; la durada tampoc, uns 25 minuts, si fa no fa com en metro. És una manera d'alliberar les tensions acumulades al llarg del dia, de relaxar-se després de la dutxa i de no tenir aquella pressió de veure com s'acosta el cap de setmana i saber que encara no m'he posat cap dia les bambes. Fins ara em va bé, encara que només sigui un dia a la setmana.

Turó de la Magarola

Avui diumenge hem fet una excursió d'allò més entretinguda per Collserola. Hem deixat el cotxe al coll de l'Erola i des d'allí hem començat a caminar cap al nord per la pista que segueix el GR-92. Es tracta d'una pista força ampla i transitada, principalment per ciclistes de muntanya, algun cotxe de tant en tant i pocs excursionistes. Hem caminat sense cap objectiu concret doncs l'únic propòsit que buscàvem era gaudir d'una passejada per la muntanya. Anàvem amb les nostres dues filles, de dos i tres anys i mig.

Ara unes fulles, ara una pedra. Mireu! Cireretes d'arboç! Aneu amb compte amb les bicicletes! Vigileu que ara ve un cotxe! Mireu! Es veu Montserrat; allà Sant Llorenç, i també el Pirineu nevat.

Ara dibuixem a la llibreta, ara fem una foto.
Aquí ensopego i aquí m'aixeco.
Vinga que no ha estat res!
Ara piquem una galeta i fem un glop d'aigua.
Sabeu? Aquests forats els fan els senglars per buscar menjar.

Anar amb nens petits a la muntanya exigeix un esforç extra de paciència. Però ben mirat ni més ni menys que en qualsevol cosa del dia a dia. I és que en el fons educar és això, carregar-se de paciència, tenir constància i ser coherents, i esperar els fruits sent conscients que, malgrat tot, la collita pot sortir malament. Avui ha estat la primera excursió que fèiem tots caminant, sense dur cap de les nenes a la motxilla. Ha estat divertit i sense insistir gaire hem acabat al turó de la Magarola (429 m), un bon mirador sobre el Vallès i Barcelona.

Anem al mateix port

Si per albes veieu passar un vaixell

besant les aigües del mar bressol dels déus

feu-li senyal, que pugui veure on som

i navegar amb nosaltres cap al nord.

Vaixell de Grècia - Lletra i música: Lluís Llach

----------

Serra Cavallera

Diumenge 16 de novembre. Ens trobem a Sant Pau de Segúries per empendre una excursió per la serra Cavallera. Em fa una especial il·lusió aquesta excursió doncs tinc un bon record d'unes colònies d'estiu que vaig passar a Sant Miquel de Cavallera el 1979 i a més des dels anys vuitanta que no havia tornat per aquest sector del Ripollès.

Agafem la pista, ara cimentada, que parteix de la Colònia Estabanell i la seguim fins al pla de Can Plata. Deixem el cotxe en un revolt al costat d'una bassa, i comencem a caminar cap al coll de Pal seguint uns senyals de PR. El dia és esplèndit i clar, la lluna encara no s'amagat. Algunes vaques pasturen arraulides. Arribats a l'esmentat coll trepitgem neu, una prima capa que cobreix part de la carnena de la serra i sobretot el vessant obac. A l'altra banda del coll veiem Pardines i tot el rosari de muntanyes nevades des del Puigmal al Balandrau, i també el Puigllançada i el sector de la Molina.

Seguim en ascens cap a l'est fins al cim del Puig Estela, on la panoràmica s'eixample i d'est a oest anem reconeixent el Collsacabra, el Montseny, Sant Llorenç, Montserrat, els Rasos de Peguera, Ensija, el Cadí, el Puigllançada, el Puigmal, el Bastiments, el Costabona, el Canigó, el Comanegra, el Bassegona i per tancar el cercle l'Empordà i Rocacorba. En primer terme cap a l'est tenim el Taga que no ens deixa veure la silueta del Pedraforca.

De tornada al coll ens creuem amb altres excursionistes i més avall ens trobem amb quatre ciclistes de muntanya que fan la volta al Taga i Puig Estela des de Campdevànol. Tot just són a mig camí i els hi queda una llarga baixada.

Nosaltres des del coll iniciem l'ascens cap a la serra Cavallera fins als cim del Pla de les Pasteres, també anomenat dels Evangelis. Aquí coincidim amb un grup de la UEC de Gràcia. Seguim contemplant la panoràmica, i ara si que el Pedraforca es deixa veure a la dreta del Taga. Seguim per la carena fins al coll Salarca des d'on iniciem el descens per prats fins al pla de Can Plata.

Una volta plaent, un dia immillorable.

Paper o Internet?

Ahir va tenir lloc la darrera jornada del Fòrum Espai Català de Premsa que durant aquests dies ha acollit el 1r Congrés Internacional de Revistes i la 3a Convenció de Premsa Comarcal i Local.

Una de les taules rodones del matí tenia per títol "L'encaix de la web i el paper". Abans, però, la ponència de Roy Greenslade, periodista de The Guardian, va deixar el terreny abonat amb una afirmació contundent: print will die.

A la taula rodona a més de Greenslade hi havia els editors de les edicions digitals de La Vanguardia, El Periódico i Avui. Tot ells, amb més o menys grau de conversió, es van posicionar com a apostols d'aquest canvi. Tot i que l'evangelització ha començat fa temps, encara ningú és capaç de donar una fòrmula o model a seguir, i hi ha agnòstics que es resisteixen al canvi i l'argument no sempre és el romanticisme del paper. Aquí algunes reflexions:

La pèrdua de lectors dels diaris en paper de pagament no ha estat conseqüència directa de l'aparició de les edicions digitals. Hi ha altres factors més generals relacionats amb els nous estils de vida, la premsa gratuïta, i factors culturals i generacionals. L'aparició de les edicions en xarxa ho han accelerat, però no és la principal causa.

Les redaccions tradicionals dels diaris presenten certa resistència al canvi i l'adaptació o convergència amb els nous suports implica canvis de mentalitat, en l'organització del treball i en la producció.

La publicitat a Internet ha nascut barata i això fa que ara per ara les edicions digitals no siguin sostenibles. Dominar les noves eines i tecnologies no és suficient per a tirar endavant una publicació digital. Cal saber redactar i elaborar les notícies més enllà dels titulars d'agència. Fer bona informació és car. En aquest sentit Internet no assoleix els nivells de negoci per publicitat que suposa la premsa en paper.

La crisi financera actual accelera el procés i s'espera que els anunciants que per costos han migrat del paper a Internet no retornin al paper.

Internet afavoreix i permet la participació dels lectors. El periodista ja no és el "propietari" de la notícia, el fluxe s'inverteix i el lector esdevé també font d'informació. La feina del periodista ha de canviar: això es veu com una amenaça, però també com una oportunitat.

El debat no s'ha de centrar en paper si o paper no; cal buscar les fòrmules per que cada suport adapti els continguts i arribi al seu públic.

Moltes redaccions dels grans diaris estan iniciant els canvis oportuns per adaptar-se al suport digital, o al que també s'anomena multiplataforma.

No existeix cap model, en general s'experimenta. Aquí alguns exemples d'edicions digitals que han reformulat el paper del periodista, l'editor i del públic, creant xarxes independents d'informació: al servei i en benefici dels lectors. www.talkingpointsmemo.com; http://spot.us; www.propublica.org.

En general la sensació és que tot està per fer, és un procés que no se sap cap a on va, doncs hi ha incertesses i amenaces, però també oportunitats. Els grans diaris i publicacions estan en condicions, més o menys obligades per les circumstàncies, per plantejar canvis, experimentar i arriscar.

Però la xarxa també és una oportunitat pels periodistes independents, per petites publicacions especialitzades i amb estructures petites, o per col·lectius determinats. En molts casos pot ser l'alternativa per arribar bé al públic i crear noves xarxes.