TV de l'Hospitalet

El 31 de desembre de 2011 va tancar TV de l'Hospitalet. En plena tardor es va conèixer la notícia i vaig sentir molta ràbia. Pensava que potser no s'arribaria al tancament i es buscaria una alternativa. Però no ha estat així.

Ja  no veurem els seus reporters pels voltants del mercat de Santa Eulàlia o el carrer Pareto cercant testimonis i opinions per als seus informatius, per dotar la seva informació de la participació ciutadana i fer-los, en part,  protagonistes de la notícia. Tampoc els veurem cobrint actes culturals i esportius, o les festes i celebracions dels barris... En definitiva, informant sobre la vida de la ciutat.

Alguns dels programes els podrem seguir per altres televisions locals, doncs són distribuïts per la Xarxa de Televisions Locals, però el què passa més a prop nostre, la informació de servei i al servei de la ciutadania queda ara sense cobertura. Qui cobrirà, per exemple, aquest proper dijous la cavalgada de Reis amb sortida davant mateix de l'edifici de la TV? Sens dubte amb la seva feina contribuïen a la màgia del moment. I han caigut en això els responsables municipals?

Sóc del parer en els temps que ens toca viure l'administració, que som tots, ha de fer esforços per ajustar la despesa, i això és una gran responsabilitat especialment després d'anys vivint en l'abundància. Però fer desaparèixer una televisió local deixa en qüestió la bona voluntat dels gestors de la ciutat. Em fa pena que no s'hagi buscat una alternativa. La ciutat de l'Hospitalet hi perd en conjunt.


Les declaracions dels seus treballadors em fan pensar que s'estimaven la feina i que feien un bon equip. També intueixo que, com acostuma a passar avui dia en moltes feines, la seva professionalitat no era del tot reconeguda per als qui ara els fan fora, potser per ignorància o per oblit. En qualsevol cas no és plausible. 

No conec a cap d'aquests professionals i la meva visió és la d'un ciutadà corrent. Els hi desitjo molta sort.

Bonatti per a la reflexió

Darrere de les vies i rutes de tall clàssic i net, traçades en uns temps dolços per a l'alpinisme mundial, Walter Bonatti ens va deixar pensaments i sentències que ens obliguen a mirar-nos interiorment com a persones, sigui quin sigui el nostre vincle i nivell en relació a la pràctica de la muntanya.

Aquí uns exemples per a la reflexió:

"La pràctica de l'alpinisme i del muntanyisme en general representa una de les expressions màximes que l'home ha inventat per al seu propi plaer, tant físic com intel·lectual"

"En un passat encara recent, l'alpinisme es concebia sobretot com una satisfacció interior (...). Mesurar-se amb les dificultats d'un cim significava acomplir un profund viatge interior."

"Fer alpinisme és una de les mil maneres de ser i de conèixer-se."

"La coherència no és ceguesa, tossuderia, limitació, sinó consciència de les pròpies opcions i acceptació de les responsabilitats que en deriven."

"Cada vegada més sovint els alpinistes i l'alpinisme rodolen cap avall, pel pendent de l'interès, de vegades camuflat d'idealisme."

De la conferència inaugural del Congrés Internacional "Muntanya Aventura 2000 - URSS i Occident, tradicions i fites comparades" pronunciada per Walter Bonatti.

Bonatti ens ha deixat

Cervino, Dru, Pilar d'Angle, Pilar Roig de Brouillard, Mont Blanc, Lavaredo, Grans Jorasses, Gran Caputxí, K2, G-IV, Cerro Torre..., noms lligats per sempre al millor alpinista de tots els temps: Walter Bonatti (Bèrgam, 1930 - Roma, 2011).

Sens dubte, no tothom pot dir-se alpinista.

"La muntanya m'ha ensenyat a no fer trampa, a ser honest amb mi mateix i amb el que faig... És una escola dura, de vegades cruel i tot, però sincera com no ho és sempre l'activitat quotidiana."

Muntanyes d'una vida, Walter Bonatti (Proa, 2000)

Joan Cervera i Batariu

El passat 7 de novembre es van celebrar a Barcelona les Jornades de Literatura Excursionista de la UEC que enguany van servir per homenatjar a Joan Cervera i Batariu. Així doncs, aquesta tradicional trobada de la cultura i l'excursionisme es convertia en un homenatge més que en un memorial, doncs era la primera vegada que es dedicaven les jornades a un excursionista que encara és viu.

Joan Cervera (Barcelona, 1926), sempre ha estat soci del Club Excursionista de Gràcia, que presidí des del 1957 al 1961 i on desenvolupà una important tasca directiva. També fou membre del grup de muntanya i escalada de l'entitat gracienca, el GEDE, que presidí entre 1953 i 1957. El 1953 fou membre fundador de l’ENAM on participà com a instructor i vocal. Al principi del seixanta fou cap del Grup de Socors de Muntanya i presidí la delegació catalana del GAME, del qual és membre d’honor. Des del 1960 també és membre del Groupe Pyreneiste de Haute Montagne francés (1960). Fou el primer president de Mountain Wilderness de Catalunya, creada el 1987 i de la qual ocupa la presidència d’honor des del 1999.

La seva activitat més destacada com a escalador es concentra, principalment, a les dècades dels anys cinquanta i seixanta amb nombroses escalades a Montserrat, Sant Llorenç del Munt, al Pedraforca, als Pirineus, a Gredos, als Picos de Europa i als Alps. Destaquen les primeres ascensions al Pic de Frondella per la cresta central (1951), la via subterrània al Casc de Marboré (1957) i la xemeneia nord del Marboré (1957), Roques d’en Benet (1959), cara nord del Pic Rouge del Pailla (1959), cresta d’Aubiste del Pic d’Ardiden (1962), aresta NW del Pic de Guingany (1962) i escalades a diverses agulles de les Calenques (1965).

Ha col·laborat activament en revistes i diaris (Avui, Serra d’Or, Excursionisme, Cordada i Mai Enrera). Ha escrit diversos llibres i n’ha prologat d’altres sobre l’excursionisme, l’alpinisme i la muntanya. El 1997 va rebre el XXXII Premi Sant Bernat de la FEEC per Soliloquis muntanyencs. Al llarg de la seva vida ha rebut nombroses distincions i homenatges, entre les quals destaquen la Medalla de Plata de la FEM (1961), la Placa d’Honor del Club Excursionista de Gràcia (1972), la Medalla de Forjadors de la Història Esportiva de Catalunya (1993) i la Menció Especial per la millor trajectòria en favor de l’esport gracienc (1999).

Cervera ha participant sempre de manera activa a les diferents Jornades de Literatura Excursionista de la UEC, les diades Verdaguer Excursionista, i representant la seva entitat en els actes de la Flama de la Llengua, la Fira del Llibre de Collsacabra, les trobades de cantaires, i moltes d'altres manifestacions culturals vinculades a l'excusionisme.

Amb les jornades de Literatura Excursionista de la UEC d'enguany i l'edició del llibre que recull totes les aportacions a aquesta trobada, Joan Cervera potser hagi rebut l'homenatge més emotiu i sincer, el dels seus amics i incodicionals activistes d'un determinat excursionisme cultural.

Àreu i Joan Camp

La placa que "Gent de pau" va dedicar a Joan Camp a Àreu no és l'única dedicada a aquest entusiasta excursionista a l'esmentat poblet.

L'any 2007, a iniciativa del Club Excursionista Pirenaic i amb col·laboració de l'Associació pel Patrimoni de la Vall Ferrera, es va erigir un monòlit i una font en memòria i reconeixement a Joan Camp.

Joan Camp i Permanyer (Barcelona, 1918-2001) fou membre del Club Excursionista Pirenaic des del 1937. Durant la Guerra Civil formà part del batalló alpí de Benasc i d'aquesta manera va aprofundir en el seu coneixement i estima dels Pirineus en particular, i de la muntanya en general. Acabada la guerra, va seguir amb les activitats al Pirenaic on desenvolupà diversos càrrecs, com el de president entre 1980 i 1985. Realitzà treballs de cartografia per a l’organització de marxes d’orientació i regularitat. Fou promotor de la comissió precursora del Comitè Català de Marxes de Regularitat de la FEEC. També publicà altres mapes de gran format, com el de l'Alt Pallars, i els llibrets descriptius de les marxes d'orientació organitzades pel Pirenaic, i els llibres L'Alt Pallars i Excursionisme i Orientació. Al Pallars Sobirà va promoure, a través de l'Associació pel Patrimoni de la Vall Ferrera, la recuperació i senyalització de camins, així com de recuperació del patrimoni arqueològic. El 1989 va rebre la Medalla de Forjador de la història esportiva de Catalunya.

Sens dubte una persona amb carisma i empenta que transmetia entusiasme i motivació.

Records d'un alpinista

Inicio la lectura d'aquest llibre de Jaume Fabrés i Amorós la mateixa setmana que m'assabento pel Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya de la mort del seu autor el passat setembre de 2008.

Nascut a Terrassa el 1918, Jaume Fabrés i Amorós s’inicià en l’excursionisme a l'edat de catorze anys. El 1943, després de la guerra civil, s’associà al Centre Excursionista de Terrassa, i tres anys després ingressà al Centre Excursionista de Catalunya, i a la Secció de Tarbes del Club Alpí Francès. Bona part de la seva activitat alpina, primer als Pirineus i els Alps i alguns anys després a altres serralades de la Terra, la realitzà al costat de la seva dona Rosa Vilanova i Casacuberta. Entre el 1945 i el 1970, a més dels Pirineus, recorregueren els Alps duent a terme nombroses ascensions i travessies amb esquís. A partir del 1971 iniciaren una sèrie de viatges que els dugueren a fer diversos trekkings al Nepal, el Tibet i el Caixmir, ascensions al continent americà, tant a les muntanyes Rocalloses com als Andes, a l’Àfrica, al sud-est asiàtic i a Islàndia. El 1973 va formar part d'una expedició del Club Alpí Francès al Caixmir, amb l’ascensió al Kolahoi Peak (5.424 m). Col·laborà amb articles i ressenyes als butlletins Arxiu, del Centre Excursionista de Terrassa, i a les revistes Cordada, Muntanya i Vèrtex. Per la seva intensa activitat el 1955 li fou atorgada la Medalla de la FEM, distinció que rebé la seva esposa el 1962. El 1997 fou guardonat amb la Medalla Forjadors de la Història Esportiva de Catalunya.

Quant el llibre Records d'un alpinista, és un recull d'escrits i articles que Fabrés va escriure en tornar de les seves ascencions pels principals massissos dels Alps, tot i que també hi ha referències als Pirineus i l'Himàlaia. De lectura amena, els relats descriuen algunes escalades realitzades per l'autor en companyia de la seva dona, amb un llenguatge però ple d'emotivitat i recolzat en ocasions per detalls històrics. Malgrat el pas dels anys, posa paraules a allò que sovint sentim en descobrir un paisatge, assolir un cim o gaudir d'un camí plaent.

Horace Bénédict de Saussure

Tal dia com avui de 1740 va nèixer a Ginebra Horace Bénédict de Saussure. Científic, filòsof, naturalista i viatger, considerat per alguns l'inventor de l'alpinisme. Val a dir però, que aquest és un privilegi que no te padrins. En tot cas se'l podria considerar com un dels primers personatges que es va interessar per l'ascensió al Mont Blanc amb finalitats científiques, i que potser va propiciar que la conquesta del sostre dels Alps s'avancés algunes dècades, tot i que això mai ho sabrem i en el fons ara tampoc te tanta importància.

En qualsevol cas les observacions i estudis d'Horace Bénédict de Saussure realitzades durant els seus viatges als Alps i recollides en els quatre volums de Voyages dans les Alps, la seva obra cabdal, van servir de referència a científics i estudiosos contemporanis i posteriors.

Saussure tenia una gran passió per les muntanyes i era una admiració que anava més enllà de les descripcions poètiques i literàries de Haller o Rousseau, precedents al primer viatge d'en Saussure a Chamonix, i on es plasmaven les belleses de les muntanyes, glaceres i valls alpines. A mitjans del segle XVIII Saussure va quedar encisat per la immensitat d'una muntanya i l'espectacularitat d'unes glaceres: el Mont Blanc, fins al punt de fer-ne l'objecte principal per realitzar els seus estudis i observacions.

Al llarg dels seus viatges Saussure va observar tota mena de fenòmens i va intentar descobrir les causes que els explicaven. Era un observador entusiasmat en tot el que veia: les roques, els fenòmens de l'atmosfera, la vegetació o els efectes de determinats fenòmens sobre les persones.

Kílian Jornet, campió del món

A la darrera cursa celebrada als Alps italians el passat diumenge en Kílian Jornet, a més de guanyar la cursa, es va proclamar campió del món per segon any consecutiu.

Ha estat una gran temporada per aquest jove atleta català que a més de la Copa del Món, la passada primavera es va proclamar campió d'Europa 2008 a Zegama, i també va guanyar amb rècord inclós l'Ultra Trail del Mont Blanc, una de les proves més dures del món.

En Kílian ha tingut uns bons mestres, com Quico Soler i Agustí Roc, i espero que tingui successors com en Jessed Hernández i altres que venen motivats i imparables, no en va la Selecció Catalana ha tornat a revalidar el títol del món per equips.

Però ara és el moment d'en Kílian, que destaca per la seva joventut, 20 anys, i els èxits que està assolint; te un tarannà competitiu i unes condicions físiques immillorables; és una fora de sèrie. Però també és bon company dels seus rivals, com ho va demostrar el passat diumenge esperant a l'arribada a Jessed Hernàndez, atleta de la Selecció Catalana, per entrar plegats a l'arribada.

Espero que segueixi a aquest nivell durant temps, que tingui sort amb les lesions i que pugui gaudir de l'esport. I és igual si corre amb la Selecció Catalana, amb l'equip Salomon Santiveri o amb el de forestals italians; si manté el nivell i el seu caràcter serà un bon esportista, i de moment ja ha demostrat moltes coses. Felicitats Kílian.

Jordi Panyella 'Pany' (Barcelona,1916-Badalona, 2008)

Avui a Badalona s'ha fet el funeral per en Jordi Panyella, conegut amb el sobrenom de 'Pany'. En 'Pany' va morir el passat dimecres 14 de maig a l'edat de 92 anys. Va ser un destacat escalador de la dècada dels quaranta, uns bons anys per l'escalada catalana quan tot estava per fer i Jordi Panyella juntament amb Jaume Reñé, Jordi Casassayas 'Haus', Maria Antònia Simó, entre d'altres, van escriure les planes dels nous temps per l'escalada a Montserrat, Pedraforca i Pirineus durant l'anomenada "edat d'or".

En 'Pany' va deixar petjada amb primeres ascensions al Gegant Encantat, al Cap del Guerrer, al Dit, al Sentinella o a l’Agulla Fina, a Montserrat, i repeticions de nombroses agulles i roques d'aquest massís, com la segona absoluta a la Mòmia, amb Maria Antònia Simó que aconseguí la primera femenina (1941). També el Pedraforca va veure nèixer amb ell vies clàssiques al Calderer (1941) o la paret sud del Pollegó Inferior (Pany-Haus, 1944 i la Gran Diagonal, 1945). Als Pirineus va realitzar primeres estatals i absolutes, com la torre de Góriz i la bretxa de Roland, amb Maria Antònia Simó i Jaume Reñé (1943). A Riglos, juntament amb Jordi Casassayas, traçà la Pany-Haus al Malló Pisón (1946), i el 1954 obrí la primera via al penyal d’Ifac, tot i haver deixat ja la seva etapa més esplendorosa com oberturista.

Sens dubte van ser uns grans anys per l'escalada catalana, i per la generació que va impulsar els primers grups d'escalada i alpinisme de l'Estat, com el GAM del Club Muntanyenc Barcelonès (1940) i CADE del Centre Excursionista de Catalunya (1942), dels quals en 'Pany' fou membre fundador.

Maria Antònia Simó, pionera de l'escalada femenina

El passat 3 d'agost moria a l'edat de 92 anys Maria Antònia Simó, figura clau de l'escalada femenina a Catalunya i a l'Estat, amb primeres ascensions femenines i absolutes a Montserrat, Pedraforca i Pirineus.

Entre les principals escalades de la Maria Antònia a Montserrat destaquen la primera femenina i segona absoluta a la Mòmia, realitzada amb Jordi Panyella el 1941, o la primera ascensió absoluta a la Nina realitzada el 1942 amb Ernest Mallafré, Vicenç Barbé i Francesc Blasi. Al Pedraforca destaquen la via Transversal a la cara nord (1943) i la via Maria Antònia-Faus a la cara sud del Pollegó Inferior (1946). Pel que fa als Pirineus va realitzar el 1944, juntament amb Jaume Reñé i Josep Lliró, la primera travessa femenina de la Cresta de Salenques. El 1960, al costat d'Olga Carreras en una cordada íntegrament femenina, va dur a terme la primera ascensió a un cim innominat de la Vall d'Aran que van batejar amb el nom de Tuc des Hennes (Tuc de les Dones).

Fou instructora en cursos d'escalada i participà en nombrosos ral·lis d'esquí i d'alta muntanya. El 1951, juntament amb Agustí Faus, va prendre part en un curs d'escalada i alpinisme a l'Escola Nacional d'Esquí i Alpinisme de Chamonix, duent a terme nombroses escalades al massís del Mont Blanc. Juntament amb Agustí Jolis, el seu marit, van publicar nombroses guies excursionistes i van tenir un paper molt actiu al Centre Excursionista de Catalunya.

Fa uns anys vaig tenir l'oportunitat de conèixer-la en persona. Va ser l'any 2000 mentre preparava el Diccionari de l'excursionisme català. Més de 125 anys d'història (Enciclopèdia Catalana, 2001), un recull sobre els personatges, entitats i fets de l'excursionisme català.

La primera trobada que vaig tenir amb la Maria Antònia va ser al Centre Excursionista de Catalunya per tal de repassar algunes dades i parlar dels seus inicis en l'escalada. En aquella ocasió, la Maria Antònia em va transmetre confiança per tirar endavant aquell petit projecte personal, a la vegada que em va fer adonar de la magnitud i les dificultats de realitzar un treball com aquell. Al cap d'uns mesos i amb el llibre ja acabat, li vaig demanar si podia fer la presentació del llibre, que es faria a la sala d'actes del Centre Excursionista de Catalunya el juny de 2001. Ella va accedir molt cordialment a la invitació i el dia de la presentació les seves paraules em van acollir i les vaig agrair molt.

Tot i la brevetat d'aquells moments, guardo el record d'una gran persona que als 85 anys i amb una aparença menuda i fràgil, gaudia plenament dels bons moments passats a la muntanya i de les escalades realitzades amb l'estil i la tècnica d'una capdavantera.