Balanç muntanyenc del 2017

L'Espardenyada, caminada popular pels voltants de la Pobla de Segur, passa a tocar dels rocs de Queralt Foto: Jaume Ferrández

Acabant aquest 2017, em plau repassar algunes de les excursions i ascensions que he fet durant l'any. Ha estat l'any en què he complert 50 anys i potser s'esqueia alguna celebració especial amb algunes ascensions significatives per a mi. He de confessar, però, que fa temps que procuro no fer gaires propòsits muntanyencs i prefereixo gaudir i celebrar cada sortida, caminada i ascensió per ella mateixa.

La primera excursió de l'any va ser el 4 de gener al santuari de Bellmunt des de Sant Pere de Torelló. Després, entre gener i març, vaig fer diverses excursions pel Baix Llobregat, en concret pels massissos del Garraf,  l'Ordal i Sant Salvador de les Espases. Turons i valls properes que d'uns anys ençà han esdevingut un refugi proper pel meu afany caminador.

Entre març i maig vaig participar en tres caminades de resistència: la Ruta dels Tres Monestirs, que enllaça Sant Cugat, Sant Llorenç del Munt i Montserrat, la Caminada de les Carenes, del Pont de Suert a Tremp, i la Marxa de les Peulles del Montsec, que recorre els poblets del terme de les Avellanes i Santa Linya. Llargues rutes que més enllà de la resistència física són un bon exercici per relligar territoris més o menys coneguts.

La Caminada de les Carenes, voreja la serra de Sant Gervàs. Foto: Jaume Ferrández

El primer dia d'abril la pluja no va evitar una bonica excursió per la serra de Milany, motiu pel qual espero no trigar gaire a tornar-hi per poder gaudir de les bones panoràmiques que ha de tenir aquest cim. Al juny fou el torn del Comabona des del coll de Pendís i de la travessa de l'Olla de Núria des de Fontalba.

A l'estiu em vaig retrobar amb l'entorn de la Pobla de Segur. Primer amb l'Espardenyada, una caminada popular que recorre el sector dels rocs de Queralt, i després amb una bonica passejada entre Sant Miquel del Pui i la Pobla.

A inicis de setembre vaig ascendir el pic d'Escobes, a Andorra, amb els amics del Club Excursionista Pirenaic. Dies després, una insòlita nevada a finals d'estiu amb neu per sobre la cota 1.800 m, va marcar l'ascensió del Costabona i el Roca Colom.

A les acaballes de l'estiu una nevada va enfarinar el Pirineu Oriental: vista del Pastuira, Gra de Fajol i Bastiments. Foto: Jaume Ferrández

També m'he retrobat amb els paisatges tardorals del Montseny, amb una magnífica excursió pels cims del Sui i Samon, i una curta i solitària ascensió a Sant Sadurní de Gallifa pel dreturer camí dels Feliuans.

Els cingles de Gallifa. Foto: Jaume Ferrández

La darrera excursió de l'any va ser l'ascensió al Turbón, un cim prepirinenc que potser té una de les panoràmiques més àmplies cap a la serralada i que en dies clars abraça del Puigmal a la Peña Collarada.

Per acabar, un desig per al 2018: caminar al costat dels bons amics de sempre i dels nous que puguin arribar, i compartit amb ells camins i viaranys.

Per la Castanyada al coll de Noufonts

Octubre s'acaba i és sinònim de Castanyada i Tots Sants. Ara la canalla ens fa reviure aquestes tradicions amb aquella intensitat de quan érem nens, tot i que, molt probablement sempre hem repetit el costum de menjar castanyes, moniatos, panellets i amorrar-nos al porró de moscatell.

Sempre? No, sempre no. Recordo que durant uns anys, el primer de novembre era sinònim en molts casos de cap de setmana llarg o llarguíssim. Aprofitàvem llavors per imaginar travesses i excursions per les muntanyes i carenes que havíem recorregut a l'estiu. Volíem descobrir els paisatges de la tardor i a moure'ns per la muntanya quan les primeres neus canvien les condicions per ascendir cims i carenes.

Recordo molt especialment la primera travessa d'Ulldeter a Núria que vaig fer. Any 1985. Erem tres, una noia i dos nois, amb divuit anys acabats de fer. Llavors el tren fins a Ripoll i el cotxe de línia fins a Camprodon i Setcases eren el nostre mitjà de transport. Vam fer nit al refugi del CEC, on arribàrem a peu, per l'endemà emprendre la travessa.

No era la primera vegada que trepitjàvem les muntanyes de Setcases i Núria amb neu. Anys abans ja havíem fet el Puigmal i el Noufonts a l'hivern amb grampons. Però en aquella ocasió no vam prendre els grampons, pensant que trobaríem la neu en bones condicions. I així va ser durant tota la travessa que ens portà pel coll de la Marrana, pics de Bastiments, Freser i l'Infern, pics de la Vaca, coll de Carançà, pic de la Fossa del Gegant, coll i pic de Noucreus, coll de Noufonts i descens cap a Núria.

Arribats al coll de Noufonts, però, la baixada cap a Núria va ser un xic dramàtica. Ja fosquejava, vam trobar la neu dura i el terreny inclinat convertia en delicat el primer tram de descens. Amb els piolets vam anar tallant esglaons; amb el cul a terra i els frontals al cap, vam anar baixant pacientment fins a trobar un terreny més planer i gairebé sense neu. Tot i que va ser poca estona, aquell descens ens va semblar una eternitat. L'abraçada que ens vam fer en arribar a Núria sempre la recordaré, igual com he recordat aquell episodi cada vegada que he tornat a passar pel coll de Noufonts.

L'endemà, després de fer nit a Núria en els barracons que servien de refugi lliure, vam prosseguir fins a Queralbs i Ribes de Fresser per agafar el tren de tornada. Durant un temps vaig tenir malsons d'aquella jornada. Era la primera vegada que ens trobàvem en un ensurt a la muntanya, però vam tenir calma per sortir-ne ben parats i amb la lliçó ben apresa.

Pica, Aneto, Vallibierna i altres records de fa 30 anys

Arribant al pic de Vallibierna amb la tuca de Culebras en segon terme. Entre els dos cims s'intueix el pas de Cavall.

Després d'uns inicis on havíem aprés a anar d'excursió i estimar la muntanya durant les colònies i campaments d'estiu, vam anar conformant una colleta d'amics per començar a descobrir nous racons muntanyencs pel nostre compte. Eren els anys vuitanta i no fèiem moltes excursions al cap de l'any, les necessàries per gaudir i créixer com a muntanyencs. Les preparàvem amb molta afició consultant guies i mapes, i també escoltant consells de qui tenia més experiència que nosaltres. El nostre terreny de joc era sobretot el Ripollès: Cavallera, Núria, Ulldeter... A partir del 1985 es van ampliar les nostres mires pel fet de disposar de cotxe i ens vam anar acostant cap a altres valls: Boí, Farrera, Benasc...

Aquell mateix 1985 vam fer un intent a l'Aneto i un altre a la Pica d'Estats. L'Aneto no el vam culminar de ben poc; la boira i una filera de militars en pràctiques al pas de Mahoma ens van fer desistir. Setmanes després va ser el torn de la Pica d'Estats, però la llarga aproximació ens va fer desistir dalt del port de Sotllo. Aquests antecedents van ser les primeres cures d'humilitat davant la magnitud d'unes muntanyes que només havíem vist sobre el paper. Teníem el terreny una mica apamat i sabíem que hi tornaríem.

Va ser l'any següent, el juny de 1986, que vam ascendir l'Aneto per la vall de Coronas i l'endemà ascendíem el Vallibierna i la tuca de Culebras. Després, al setembre, ascendíem els cims del Montcalm, la Pica, el Verdaguer i el Sotllo.

Amb gairebé vint anys i encara poques excursions com a bagatge, aquell estiu del 1986 va ser, sens dubte, molt definitori de la nostra afició, cada vegada més conscient, a la muntanya i l'excursionisme. 

Aquest estiu la casualitat, o no, m'ha portat de nou al Vallibierna. El primer cap de setmana d'aquest setembre que ja s'acaba, en una magnífica jornada d'alta muntanya, he tornat a pujar aquesta muntanya bicèfala que senyoreja les valls de Llauset i Vallibierna. La base d'ascensió va ser la presa de Llauset per una ruta del tot desconeguda per a mi. El grup de set persones vam seguir l'itinerari circular que passa pel nou refugi del Cap de Llauset, els estanys de Coma Arnau i ateny el pic de Vallibierna i la tuca de Culebras, després de travessar el pas de Cavall que separa ambdós cims.

Excursionistes travessant el pas de Cavall amb el pic de Vallibierna al seu darrere.

El pas de Cavall no és un pas extremadament difícil, però si delicat. A la muntanya cal tenir cura sempre, i extremar-la en paratges exposats com ara és el pas de Cavall. Amb els anys les coses es veuen diferents, potser la prudència i el record de fa 30 anys em van crear la incertesa prèvia de com passaria novament aquest punt clau de l'excursió. Finalment el vaig creuar tal com fa 30 anys: sense encordar, ben arrapat a la roca, aprofitant les presses per a les mans i amb els peus ben ancorats a les esquerdes; un parell de culades sobre la gropa del cavall petri i ja era a l'altra banda.

En acabar de travessar el pas de Cavall em vaig sentir alleugerit i també emocionat. L'empenta i la determinació havien guanyat la partida al temor. No obstant això, els límits del que volem i podem fer els negociem a cada moment segons les circumstàncies i sovint, amb els anys, l'experiència més valorada és la darrera. En qualsevol cas, molt content dels meus records de fa 30 anys, després d'haver creuat novament el pas de Cavall al Vallibierna.

 

Des del Petit Vignemale estant

 

Passen pocs minuts de dos quarts de set del matí i ja som camí de l'Horquette d'Ossue per ascendir el Petit Vignemale. Hem sortit ben aviat del refugi de Baysellance, un enclavament privilegiat que afavoreix el fàcil accés al tresmil més baix de tot el massís. El dia clareja net de núvols, tot i que cap al sud-est la fosca encara vesteix el rosari de cims que senyoregen el circ de Gavarnie, dels Astazú als Gabieto. Mentre, davant nostre, els primers raigs de sol descobreixen les varietats cromàtiques de la cara nord del Vignemale.

La fresca ens fa avançar a bon ritme i enfilem la pujada final al Petit Vignemale. Al pic de les vuit del matí ja som dalt del cim. El nou dia abraça gairebé tots els cims i congestes que els nostres ulls poden aguaitar. Des del cim estant tornem a nominar un cop més els cims i valls que veiem, mentre refem el record d'ascensions i petjades de quatre dies trescant pels viaranys d'Ossue, Gavarnie i Vignemale. Inconscientment, ajornem així el pensament que som a punt d'emprendre el viatge de tornada cap a casa.

Ascendir el Petit Vignemale ha estat com un ritus d'agraïment a tanta bellesa abans de descendir cap a les valls i enfilar la carretera cap a paratges abraçats pel mar. Fa un temps vaig escriure sobre l'excel·lència alpina de Gavarnie i el Vignemale, tot recordant la meva primera visita. Aquest juliol, i després de quatre jornades d'intensa immersió per aquestes muntanyes, no puc fer més que refermar aquest sentiment pueril vers aquest massís i, per extensió, cap a tots els Pirineus.

 

La Pobla de Segur, del lloc al record

La revetlla de Sant Joan d'enguany m'ha portat de nou a la Pobla de Segur. Aquest poble del Pallars Jussà m'evoca records i vivències dels estius passats durant la infantesa, l'adolescència i de nombroses estades puntuals per acompanyar els pares que fugien de les calorades de l'estiu barceloní. La Pobla era per a mi un referent on cercar alguna cosa relacionada, potser, amb el creixement personal, una identitat d'adolescent, unes arrels llunyanes a la ciutat...

Claverol, Pessonada, Hortoneda, Llania, font de l'O, font de la Figuereta, Erinyà, Senterada, Sossís, Aramunt, Sant Corneli, la plaça de la Pedrera, la plaça de l'Arbre, raiers, Gerri, Collegats, Arboló, Xerallo, Manyanet, Vall Fosca, entre molts altres, són indrets que formen part del meu particular univers memorístic.

Jugar pels seus carrers i voltar en bicicleta, banyar-se i anar a pescar al riu, contemplar el cel de les fresques nits d'agost, anar de festa major als pobles veïns o matinar per sortir d'excursió cap als cims pirinencs, són tan sols bons records que amb els anys han estat lògicament reemplaçats per les noves vivències que la vida m'ha regalat, però que sempre han romàs latents i ara de nou s'han fet vius acaronats per la màgia de les espurnes del foc de Sant Joan.

Excursions i muntanyes del 2014

S'acaba un any i miro enrere per recordar els camins i cims per on he circulat. Pels llocs que he visitat, les persones amb qui he fet camí o els paisatges que he conegut, puc dir que ha estat un any d'excursions ben variades.

Poc més de la meitat de sortides que he fet enguany, com succeeix en els darrers temps, han estat amb canalla. Passar-ho bé i descobrir boscos, fonts, rierols o llacs, castells enrunats o prats, han estat els propòsits d'aquestes passejades en família i amb amics. Però també algunes excursions que hem fet amb la canalla ens han encimbellat per les talaies de Montserrat, Collserola o Cabrera.

Sortir a la muntanya amb la canalla resulta molt enriquidor. Si bé sovint hem de deixar de banda propòsits més muntanyencs, trescar al pas de la canalla ens retorna a ritmes més tranquils i naturals, sense presses, que ens fan adonar de petits detalls que, potser, d'altra manera passaríem per alt.

La resta d'excursions d'aquest 2014, algunes d'elles en solitari, han contribuït a completar la meva particular geografia muntanyenca amb la descoberta de vessants i cims: Moncayo, Pedraforca, Torre d'Eina o els cims del Capcir o de la vall d'Hecho, en són alguns exemples.

Desitjo que el 2015 vingui farcit d'excursions i bons auguris muntanyencs, i de companys i amics disposats a compartir passejades, ascensions o travesses i redescobrir plegats la generosa geografia muntanyenca que ens envolta.

Bon any 2015!


Entre molts altres, aquests són alguns dels records muntanyencs que m'ha deixat aquest 2014.

Juliol 2014 - El massís de Bernera des de Punta Mesola (Pirineu d'Osca) abans de la tempesta.

Juliol 2014 - La bellesa de la vall de Galba, al Capcir.

Juliol 2014 - Reconèixer les formes de les roques montserratines amb les meves filles durant una excursió a Sant Jeroni.

Novembre 2014 - Caçar bolets durant una excursió a Prat de Cadí.

Novembre 2014 - Ascendir cap al carener que envolta la vall de Núria fins a la Torre d'Eina i trepitjar la primera enfarinada de la temporada.

Desembre 2014 - Buscar el tió pels voltants del Santuari de Cabrera.

Un octubre qualsevol

Panoràmica parcial dels cims de la Vall Fosca, entre el Peguera i el Mainera, des del Montsent de Pallars.

La capçalera lacustre de la vall Fosca, al Pallars Jussà, ofereix moltíssimes possibilitats per realitzar excursions. En aquest sector hi trobem gairebé una vintena d'estanys i estanyols, la majoria dels quals estan represats per l'emmagatzematge d'aigua (Gento, Tort, Neriolo, Cubesso, Saburó, Mar, Colomina, Frescau, etc.). Els principals cims superen els 2.900 metres (Peguera, Subenuix, Saburó, Mainera, dels Vidals i Morto). Qualsevol ascensió ens ofereix una magnífica panoràmica dels estanys i cims propers. Qui, a més a més, no s'acontenti amb una ascensió pot realitzar travesses diverses cap a les valls veïnes: Monestero, Peguera o Sant Nicolau.

Un octubre qualsevol vaig emprendre una excursió per la vall Fosca. La principal base d'ascensió de la vall és la presa de Sallente (1.700 m) on s'hi arriba fàcilment en cotxe (36 km des de la Pobla de Segur, 26 des de Senterada i 56 des del Pont de Suert). A les 7:10 del matí iniciava la caminada amb l'objectiu de realitzar l'ascensió a la Pala Pedregosa de Llessui des de la presa de Sallente. Des del final de la presa cap a l'E s'enfila el marcat i costerut camí que condueix a l'estany Gento i al refugi de la Colomina. Al cap de 50 minuts s'arriba a la via d'un carrilet abandonat on tot just hi ha una font. Una parada per descansar i observar que malgrat una nuvolada cap al sector del Peguera, res fa pensar que el temps es compliqui. Ressegueixo la via que em durà fins a l'estany Gento. El traçat és planer i cal travessar quatre túnels excavats a la roca. Quan hi passo hi entra prou llum, excepte al tercer que és força llarg i cal tenir cura dels tolls d'aigua, les travesses de la via i alguna vaca amagadissa.

A un quart de nou arribo a estany Gento (2.151 m) i sense parar m'enfilo cap a un collet que em durà a la coma d'Espós. Al cap de 25 minuts sóc a la base de la Pala Pedregosa, des d'on s'endevina l'itinerari a seguir. El camí no és marcat, però no presenta cap dificultat: cal anar guanyant altitud en direcció a una punta rocosa que hi ha al sud de la Pala Pedregosa.

A mesura que es va guanyant altitud es descobreixen altres estanys i muntanyes; a més de la magnífica vista sobre els estanys Gento i Frescau, cal destacar els cims propers del Montorroio i el Montsent de Pallars. La visibilitat era gairebé nul·la cap al sector que limita amb el parc nacional degut una nuvolada que havia cobert les valls veïnes. Mentre, per la collada de Coma d'Espós estava entrant boira i cap al SW creixien núvols típics de tempesta. Poc a poc la meva visual s'anava limitant, fent-me pensar en una possible retirada.

A les 10 del matí vaig arribar al pas de l'Ós, un fals collet des d'on s'ascendeix en diagonal cap al cim de la Pala Pedregosa. Als sectors obacs dels cims hi havia restes d'una enfarinada que resistia gràcies a l'ambient fred de l'albada. Al cap de 35 minuts arribava al cim de la Pala Pedregosa (2.889 m) després d'una entretinguda cresta, tot i que l'accés directe al cim era senzill.

La baixada va ser ràpida i directa fins a l'estany de Frescau, mentre que el tram fins al Gento seguia un camí poc definit i embrossat. Un cop a la presa del Gento el recorregut coincideix amb el de pujada: via del carrilet, túnels i camí marcat i costerut, aquest cop de baixada, que resulta un bon regal pels genolls. En total 6 hores i 15 minuts (5:35 h de camí).

Pedraforca en dilluns, solitud

El Pollegó Inferior del Pedraforca des del cim principal.

El Pedraforca és una de les muntanyes més visitades i fotografiades de Catalunya. La seva silueta és ben coneguda i fàcil d'identificar des de la llunyania. És tot un símbol per a molts excursionistes, escaladors i alpinistes. A les seves parets hi ha escrites moltes pàgines de la història de l'escalada i, segons l'any, en ple hivern pot presentar unes condicions ben extremes. La seva ascensió a peu no és extremadament difícil, però és una ascensió d'alta muntanya, amb un desnivell gens menyspreable i amb trams on cal estar ben acostumat a grimpar.

Tot i aquests condicionats és una ascensió molt freqüentada. La ruta més habitual és la que surt del Refugi Estasen i s'enfila fins a la collada del Verdet, després progressa per la canal del mateix nom fins al cim Nord i segueix fins al Pollegó Superior (2.498 m). El retorn es realitza cap a l'Enforcadura i es baixa per la tartera de Saldes per prendre el camí que porta de nou al refugi. 

S'estima que el 2012 un total de 22.000 persones van ascendir el Pedraforca per les seves diferents rutes. D'aquestes, poc més de 14.000 feien el descens per la tartera de Saldes, un camí molt malmès per la pròpia dinàmica del pendent i el pas d'excursionistes, i punt de concentració d'accidents.

Segons dades d'un estudi sobre la freqüentació de la tartera realitzat entre 2005 i 2009 (Picot Negre, núm. 15) una mitjana de 16.500 persones/any havien circulat per la tartera de Saldes. A resultes d'aquest estudi, i també de l'augment dels accidents, el camí de la tartera de Saldes va ser arranjat entre l'agost i el setembre de 2013 (La Vanguardia, DARPAMN). Caldran anys per avaluar si l'actuació ha contribuït a la recuperació de l'ecosistema, però seria interessant saber si durant aquest primer any han disminuït el nombre d'accidents. O ben bé no és només una qüestió de l'estat dels camins?

Fa poc que he tornat al Pedraforca. Era dilluns i, com qualsevol dia entre setmana, dilluns a la muntanya és gairebé sinònim de solitud. I així va ser, excepte el company d'excursió i les nostres ombres, no vam trobar ningú més en tot el camí, tret d'uns isards. I pensar que en determinats moments d'un diumenge qualsevol deuen haver punts ben curulls de gent!

L'ascensió, a més, la vam realitzar des de Gósol, un itinerari menys freqüentat que el que surt del refugi Lluís Estasen. L'itinerari s'inicia al poble de Gósol i s'enfila costa amunt per un camí marcat amb pintura groga i marques de PR (blanques i grogues). Després de travessar un bosc el camí puja per uns prats i arriba a la carena, a prop del forat de les Gralles. Aquí enllaça amb el PR C-123 i segueix carenejant per trobar la collada del Verdet. Entre aquesta collada i l'Enforcadura el camí coincideix amb la ruta normal.

Un cel mig ennuvolat i bromós no ens va permetre gaudir plenament de la panoràmica sobre Ensija, el Cadí i el propi massís, però l'ascensió al Pedraforca sempre evoca records i te la seva recompensa. El descens des de l'Enforcadura segueix el PR C-123 que baixa per la tartera de Gósol, gira cap al Pla de la Serra, s'endinsa al bosc i, després de travessar el torrent que baixa del Verdet, arriba a Gósol entre camps i prats. En total van ser prop de 5 h de camí i poc més de 1.000 m de desnivell.

Fa 27 anys de la meva anterior ascensió al Pedraforca però sempre he tingut present aquesta muntanya quan en tantes ocasions l'he observat des d'altres punts. Sempre he sabut, com ara sé, que hi tornaria. I he imaginat que hi feia una nova ascensió, sense presses ni obsessions. I és ben cert que arriba el dia per fer realitat l'anhel. Que hagi estat en la pau d'un dilluns qualsevol entre setmana només ha fet millor la celebració de pujar el Pedraforca.

El Pedraforca, al centre de la imatge amb la tartera nevada, des del Puig de Dòrria.

La paret nord del Pedraforca vista de camí al Comabona.

Des del santuari del Montgrony s'endevina, en darrer terme a la dreta, la silueta del Pedraforca. 

Camí de la Gallina Pelada no podem deixar d'observar la cara sud del Pedraforca.

Pirineus i estiu: bivac

La bonança estiuenca, si hi ha calma airosa, convida a allargar la jornada pirinenca fins al punt d'inici de la fosca. Passada la nit sota el cel estelat, ens desperten les primeres llums del nou dia i un vent matiner, i sovint fred, ens anuncia que ja podem pensar en refer el camí. Tot un dia per endavant que de ben segur ens durà a nous cims, que petjarem sense presses per contemplar la grandiositat de la serralada.

Deixar-se allitar sobre les carenes més altes: no és aquesta la màxima comunió amb la muntanya? No és viure així el ritme natural, de sol a sol, i sentir la fressa dels elements atalaiat tothora com un ocell?

Sense menystenir les qüestions de logística que suposa fer un bivac, llevar-se al punt més alt d'un cim o dormir en una collada arrecerats entre gegants petris, són experiències que no s'obliden, especialment quan, com és el meu cas, no sovintegen.

Em vénen a la memòria dos bivacs d'impagable record per a mi: un al cim del Canigó, el dia de Sant Joan de 1989; l'altra al coll d'en Cordier, al massís de la Maladeta i per sobre dels 3.000 m, a mitjans juliol del mateix any, tot just fa vint-i-cinc anys.

Vignemale i Gavarnie: excel·lència alpina

A la serralada pirinenca trobem gran diversitat de paisatges, tots ells superlatius, i si haguéssim d'escollir quin és el més impressionant, bonic o magnífic, l'elecció seria tot un compromís. D'altra banda, tampoc es tracta de fer cap rànquing, doncs a la valoració paisatgística, ja de per si subjectiva, hauríem d'afegir les sensacions, records i vivències que associem a un indret determinat. Fa poc més de 10 anys, a inicis de maig de 2003, vaig visitar per primer cop el massís del Vignemale i el circ de Gavarnie. Avui que és el Dia Internacional de les Muntanyes em sembla una bona ocasió per a recordar aquella descoberta.

Des de Pont d'Espagne, un dels diversos accessos al parc nacional dels Pirineus, i punt on s'ajunten les valls de Gaube i de Mercadau, vam iniciar l'aproximació al refugi de les Oulettes de Gaube. El camí segueix el sender HRP i remunta suaument la vall de Gaube, orientada i encarada cap a la cara N del Vignemale tot i que, en aquella ocasió, no es deixava veure del tot per la boira. Passat el llac de Gaube el camí era cobert de neu i vam arribar al refugi després de quasi 4 h, tot just per a sopar en el segon torn.

Al dia següent partíem del refugi (2.151 m) a primera hora per a iniciar l'ascensió al Pique Longue, punt culminant del massís del Vignemale. La neu estava en un estat excel·lent per progressar amb grampons, i el cel, encara fosc, ens indicava que el dia seria clar i assolellat. Després de gairebé 2 h de camí, vam arribar a l'Hourquette d'Ossoue (2.734 m). El sol ja tacava la impressionant cara N del Vignemale, i es començaven a veure les primeres cordades que atanyien algunes de les vies alpines d'aquesta paret, com ara el Colouir de Gaube o els seracs del Petit Vignemale. Després de vorejar de baixada l'aresta E d'aquest cim, passar a prop del refugi de Baysellance (2.651 m) i girar lleugerament cap a l'W ens situàvem a l'inici del glaciar d'Ossoue. A les 3 h 35 min de camí, arribàvem al coll on té la sortida el Colouir de Gaube, a la ratlla dels 3.000 m. Només faltaven 45 min d'ascensió per un dret pendent de neu per assolir el cim del Pique Longue (3.298 m). Un cop a dalt la panoràmica era excel·lent, amb vistes del massís de Balaitous, el Mont Perdut, els Astazou, el Taillón i la vall d'Ossoue. Però el més impressionant era la perspectiva a vista d'ocell sobre la vall de Gaube, tancada pel glaciar de les Oulettes als nostres peus on a més de la cara N del Pique Longue cauen verticals les parets de les puntes veïnes (Piton Carré, Punta Chausenque i Petit Vignemale). La tornada, pel mateix camí, s'ens va fer una mica llarga, sobre tot perquè l'estat de la neu amb el sol de tot al dia ja no era òptim. Vam arribar al refugi envoltats per una densa boira que pujava de la part baixa de la vall. En pocs minuts l'ambient es tornà fred i la paret N del Vignemale quedà amagada als nostres ulls.

Però amb aquesta ascensió no es van acabar les bones sensacions d'aquell llarg cap de setmana. Al matí següent vam tornar cap al cotxe desfent el camí de pujada. Va ser una excursió, sense preses, badant i fent fotos, per gaudir d'aquell entorn excel·lent en un magnífic dia de primavera. A la tarda vam anar cap a la propera vall de Gavarnie. Un cop instal·lats, vam arribar-nos als peus del circ de Gavarnie en una agradable passejada (1 h d'anada) per ample camí, entre prats i boscos. La muralla que configura el circ, amb una caiguda en vertical de 1.000 m i tallada amb diferents graons, és simplement impressionant. És difícil d'assimilar la immensitat de l'espai que encerclen aquestes parets que culminen a 3.000 m, per on regalímen nombroses cascades que a l'hivern esdevenen efímeres escalades en gel.

Al matí següent, abans d'iniciar la tornada cap a casa, ens vam dirigir cap a la vall d'Héas, a la capçalera de la qual es troba el circ de Troumouse, culminat pels pics Heid, Troumouse, Sierra Morena i la Munia, tots ells de més de 3.000 m. Tot i no poder arribar als peus d'aquest circ, doncs la carretera que remunta la vall era tallada per la neu just a la ratlla dels 2.000 m, vam gaudir d'unes panoràmiques igualment espectaculars.

Al cap dels mesos i dels anys, després d'haver vist les fotos preses en vàries ocasions i de recrear la grandesa d'aquests racons de Pirineu, només puc dir que tant el massís del Vignemale com el circ de Gavarnie, són dels indrets d'alta muntanya que més m'han encisat. Si encara no hi heu estat, no dubteu a reservar un cap de setmana una mica llarg per anar-hi.

Els cims de la Pez

Hi ha cims que en anomenar-los o llegir-los sobre un mapa sovint no ens diuen gran cosa. Són cims secundaris que queden a l'ombra dels cims principals de les serres o sectors on es troben. Potser per aquesta raó la seva ascensió no resulta ni prioritària ni urgent. Però basta una casualitat o l'afany encara vigent de la descoberta personal per que la nostra mirada inquieta es fixi en la seva silueta o nom.

Així em va succeir a les darreries del passat estiu en que vaig assolir el pics del Puerto de la Pez (3.018 m) i de la Pez (3.024 m), dos cimals gairebé bessons situats al massís de Bachimala, a l'est del port de la Pez (2.460 m), pas natural que comunica la vall aragonesa de Gistaín, al Sobrarb, amb la francesa de la Pez.

L'ascensió no presenta dificultats remarcables, tret del desnivell, i es pot fer en una jornada des del refugi de Tabernés (1.700 m), o en dues jornades repartint el desnivell, bé acampant al pla de la Pez (2.150 m), el darrer replà que trobem abans de la forta pujada fins al port, bé fent bivac a més altitud.

Des dels pics de la Pez es descobreixen els vessants amagats de cims veïns, com ara el Culfreda, o dels cims de la carena que enllaça l'Abeillé i el Bachimala. També hi destaca una espectacular perspectiva a vista d'ocell sobre els estanys de la petita conca de Bachimala. I si el dia és prou clar podrem tenir una àmplia panoràmica cap al sud i l'oest sobre el Cotiella, Mont Perdut, Vignemale i Néuovielle.

Després d'una tempesta nocturna que convertí la tenda en el millor dels possibles refugis, el dia fou esplèndid. Poc més de 3 h (+875 m) des del pla de la Pez fins als dos cims, i prop de 4 h (-1.400 m) fins més avall de Tabernés, resumeixen poc més de 9 h d'activitat, amb aturades per descansar, recollir la tenda i contemplar l'entorn. Una nova descoberta, la de la capçalera del Zinqueta i barranc de la Pez, un petit racó inhòspit i solitari fins ara ignot per a mi.

Arribant al port de la Pez amb els primers raigs de sol.

Panoràmica sobre els Culfreda amb el Mont Perdut i Vignemale al fons.

Les boires i el mar de núvols cobreixen la part baixa de la vall de la Pez, al vessant francès.

Intent d'ascensió a l'Eriste Sud

Sota els nostres peus la terra i les pedres descompostes es posaven en moviment a cada intent d'avançar. Malgrat la inseguretat que això ens provocava, vam superar el tram inferior d'aquella bretxa i vam topar amb uns cinc metres de roca vertical. Per sobre, només una petita agulla rocosa i un boci de cel atrapat entre les parets de la bretxa. Cap intuïció sobre la continuïtat vers al cim d'un recorregut que havíem composat de la lectura de vàries ressenyes sense gaire consens en la seva descripció.

Haguéssim superat aquest escull sense problemes en altres temps? Estàvem més pendents de guardar forces pel descens d'aquella caòtica bretxa, que no pas de l'ànsia de fer cim? Hem perdut la confiança de moure'ns per l'alta muntanya? Som ara més assenyats?

Preguntes que no cal respondre però que s'han de formular per deixar enrere qualsevol sentiment de frustració i recuperar la confiança en un mateix, i en el company de travessa, per saber que ara només val l'encertada decisió de deixar l'ascensió a l'Eriste Sud per una altra ocasió.

La muntanya ens interroga a cada volta que la petgem i ens ajuda a conèixer els nostres límits. Però amb els anys les referències es perden i cal un nou aprenentatge. I si assolir un cim ens dóna una gran satisfacció i coneixement, amb els anys hem aprés el valor de la renúncia, que no és altre que acceptar les regles que imposa la muntanya i saber que en la renúncia hi resideix l'anhel de tornar a cobejar el cim.

A banda d'això, l'intent d'ascensió a l'Eriste Sud per la vall de Barbarisa ha suposat el meu particular descobriment d'un circ, uns llacs i unes parets encara mai vistes per mi. I per si no fos poc, acampar vora un rierol, amb tempesta inclosa, després de temps de no fer-ho, m'ha reconciliat amb una manera de viure la muntanya més seductora.

En resum: sortida d'alta muntanya a les acaballes de l'estiu, amb acampada inclosa (cota 2.100 m, per sota dels llacs de Barbarisa) a 1 h de camí des del port de Saunc. A l'endemà 2.30 h d'ascensió fins al punt de retorn a mitja bretxa (cota aproximada: 2.850 m) i retorn fins al coll de Saunc (3.15 h). Una bona trescada amb un final encara obert. 

De camí cap als estanys de Barbarisa sota un cel amenaçador.

Vespre, tenda, tempesta i un sol desig: que l'endemà fos net i clar.

D'esquerra a dreta: Eriste Sud, tuca de Comajuana i pic Baix de Bagüeña.

Jornada de reflexió i de records

Dissabte passat, jornada de reflexió prèvia a les municipals, vam anar d'excursió per la zona del Bastiments, al Ripollès. La travessa que vam fer ens va dur per cimals que feia 25 anys que no petjava. És curiós com el temps ens retorna a llocs que veus amb altres ulls fruit de l'experiència. És llavors quan valoro encara més allò que ens empenyia a pujar muntanyes en aquells temps d'adolescència i que encara cerco què és. L'excursió d'aquest dissabte, amb altres circumstàncies i altres temes de conversa, ha estat la següent:

Aparquem el cotxe al revolt de la carretera que porta a Vallter 2000, just on es pren el camí cap al refugi del CEC. En uns 50 minuts arribem al coll de la Marrana (les meves filles encara riuen d'aquest nom després d'explicar-els-hi on he anat d'excursió!). Després, sense deixar el GR-11, hem baixat cap a la coma on neix el Freser i després hem arribat a la cabana de Tirapits (un altre topònim que les fa riure de valent). En aquest punt coincidim amb altres excursionistes. A continuació ens alcem cap a la carena per seguir fins al pic de l'Infern, el del Freser i pujar finalment el Bastiments. La travessa és entretinguda i plàcida. En algun moment utilitzem les mans per superar algun fàcil pas de la cresta. Són aquells punts on els excursionistes ens imaginem una mica escaladors; a vegades voldríem que no s'acabés la grimpada, en tot cas fan que l'ascensió sigui més recordada.

Ens creuem novament amb altres excursionistes. Per les maneres i indumentàries vàries em fan pensar en les múltiples motivacions que existeixen per pujar muntanyes malgrat tot ho posem en el calaix, sovint massa ampli, de l'excursionisme. Arribats al Bastiments, el punt culminant de la nostra travessa, coincidim encara amb més gent que han aprofitat el matí per ascendir el cim més alt i accessible de la zona. Iniciem la davallada cap al coll de la Marrana apressats pels trons que ressonen i algunes gotes que comencen a caure. Al final només soroll atmosfèric i arribem secs al refugi on descansem i dinem.

Una bona excursió pels camins de la pròpia memòria excursionista, i també de reflexió al voltant del que és avui la muntanya. Ja al cotxe la reflexió deriva cap a altres senderons de l'ànima en escoltar cançons que parlen de l'amor i de la tendresa. I és que és molt gran sentir-se estimat i estimar allò que fem.

Les excursions del 2010

Cada any per aquestes dates m'agrada repassar les excursions que he fet durant l'any que acaba. I així ho faig des de que tenia 16 anys. Molts cims i moltes excursions, molts companys de camí i amistats retrobades camins enllà.

Aquest 2010 no ha estat molt prolífic per la muntanya, tot i que es confirma la tendència dels darrers anys: excusions fàcils, curtes i de logística senzilla. Malgrat això, he gaudit de la muntanya, sense grans pretensions és clar, i he donat valor a altres aspectes com ara la descoberta de nous cims i camins. És per això que en el sac de les excursions del 2010 hi trobo de tot:

• En família: estanys de la Pera, estany de Malniu, els estrets d'Arnes, el castell de Burriac o els espais naturals del delta del Llobregat. I què en són de caminaires aquestes noies de 3 i 5 anys.
• En solitari: puig d'Olorda i massís de Vernera.
• Amb nous companys...: Periganyol i Roques Benet.
• ...i amb companys de sempre: Montgrony, Sant Amanç, pic d'Alba i Cadinell.

Així doncs, una mica de tot, des dels turons prominents de les serres litorals, fins a un 3.000 del Pirineu i altres racons desconeguts per a mi. Un bon any, sens dubte.

El Bisaurín, una llarga ascensió

Aquest agost, aprofitant uns dies d'estada a Aragües del Puerto a casa de la família, com altres estius, vaig fer una excursió per la zona.

En aquesta ocasió vaig culminar l'ascensió al Bisaurín (2.670 m), el cim més alt de la zona. De fet és el cim més occidental dels Pirineus que supera els 2.600 metres. Des del refugi de Lizara, on s'hi arriba molt còmodament per pista asfaltada, l'ascensió no presenta cap dificultat.

La punta Agüerri (2.447 m) des del coll del Foratón

Però per a mi ha estat una llarga ascensió que es va iniciar el juliol de 1987. en aquella ocasió vaig arribar al coll del Foratón i la boira i el plugim em van fer desistir de seguir pujant.

Al cap de tres anys, al novembre del 1990, hi vaig tornar amb uns bons amics. Vam fer nit al refugi i a l'endemà vam sortir cap al Bisaurín. El fred i una fleble nevada ens van fer girar cua quan ja havíem superat el coll del Foratón.

Després de molts anys, l'estiu de 2006 vaig emprendre una nova excursió des de Lizara i en arribar al coll del Foratón, tot i el bon temps, vaig optar per una excursió més curta i fàcil, carenar fins al pic d'Espelungueta (1.991 m) i d'allí tornar al refugi, en comptes d'ascendir el Bisaurín.

En totes les meves visites a Lizara, amb o sense excursió, m'he mirat el Bisaurín amb bons ulls, resseguint amb el camí d'ascens amb la mirada, imaginant cada pas i la forta pujada abans d'arribar al seu llom culminant.

Lliri dels Pirineus (Iris xiphioides)

Aquest estiu vaig emprendre l'excursió en un dia netíssim de núvols i amb una fresca agradable. Pas a pas, recordant les anteriors vegades que he pujat fins al Foratón, vaig anar guanyant metres, contemplant el paisatge immens i abrupte que s'obria per a mi.

Panoràmica des del Bisaurín, amb el Secús i el Castillo de Acher en primer terme

Un cop al cim culminava la meva "llarga" ascensió. Sense presses vaig romandre en aquest cim contemplant les valls veïnes, els cims i parets properes. Les capçaleres de les valls del Roncal, Ansó i Hecho, amaguen talaies ben abruptes i retallades, de color calcari que a l'estiu contrasta amb els prats i boscos. Distingeixo el Midi d'Ossau, també endevino, malgrat la calitja, el Balaitús, el Vignemale i el Mont Perdut. Ja a tocar, la piràmide de l'Agüerri i les serres de Secús, Vernera i Aísa.

Vista del massís de Vernera, amb el pic de O Ibón (2.475 m)

El descens el vaig fer cap a un vessant diferent i em va obrir els ulls a una part de la muntanya fins ara incognita per a mi: el seu vessant nord, igualment abrupte, però encarat cap a noves muntanyes. Així doncs, ha començat una nova excursió, no sé si amb ajornaments, però que m'agradaria em portes a descobrir nous racons d'aquestes valls del Pirineu Occidental.

El Mont Blanc per la ruta de les Agulles Grises

Notes del diari del viatge als Alps fet el 1989, ara fa 20 anys.

9 d'agost de 1989. Arribem a la vall Veny després d'estar pel vessant italià del Mont Rosa on hem ascendit la Piramide Vincent, el Corno Nero i el Ludwigshohe. Passarem la nit en un càmping al vessant italià del Mont Blanc.

10 d'agost de 1989. Ens llevem i baixem a Courmayeur, fem les darreres compres i tot seguit els companys, que finalment no vindran, ens acompanyen fins al llac de Combal on iniciarem l'aproximació cap al refugi Gonella.

El cami remunta la glacera del Miage i passada la confluència amb la glacera del Dôme s'enfila per un esperó rocós que du al refugi. L'espectacle és dantesc i caòtic: morrenes a banda i banda, i grans blocs de pedres que cobreixen una immensa superfície de gel.

Després d'unes cinc hores de camí arribem al petit i acollidor refugi Gonella (3.071 m). Després de sopar ens disposem a anar a descansar. A l'endemà intentarem l'ascensió al Mont Blanc, però la previsió del temps no és gaire favorable.

11 d'agost de 1989. Efectivament durant la matinada ha nevat i això no ha permès que cap alpinista sortis del refugi. Ens disposem doncs, a passar el dia en aquest refugi. Les previsions per les properes 48 hores indiquen que a mig dia d'avui el temps canviarà a millor i per demà s'espera bon temps.

El refugi és acollidor: pocs alpinistes, fotografies de muntanyes a les parets i flors a les taules. Aquest dia de descans ens va molt bé per recuperar forces. Ens passem el dia pels voltants del refugi admirant embadalits el vessant sudoest del Mont Blanc. Al vespre informem als nostres amics, que han passat el dia fent turisme per la vall d'Aosta, del canvi de plans: demà intentarem el Mont Blanc i si el mal temps perdura baixarem a la vall.

12 d'agost de 1989. És la una de la matinada, ens llevem, esmorzem i acabem de preparar les motxilles. El cel és estelat i s'espera un dia meravellós. A les dues ja sortim del refugi. El camí segueix pel lateral de la glacera per camí marcat. Després d'una hora de marxa entrem a la glacera. Ens encordem i seguim atents a les esquerdes.

Passades les quatres de la matinada, i després de superar l'aresta estreta i acornissada que du al Dôme de Goûter parem a fer un mos.

Les primeres llums de l'alba projecten l'ombra del Mont Blanc cap a ponent. Arribem al coll del Dôme (4.240 m) on la nostra ruta s'ajunta amb la que mena dels refugis del vessant francès fent un sol camí vers al cim. Enfilem l'aresta de les Bosses, ja per damunt dels 4.500 m, on hi bufa el vent que aixeca una mica de neu. El ritme comença a ser un xic més lent. Ens creuem amb d'altres cordades que baixen del sostres dels Alps.

Cap a les 10 del matí superem els darrers metres de l'aresta i arribem al cim del Mont Blanc (4.807 m). El vent és fort. Als nostres peus, a llevant Courmayeur, a l'altra banda Chamonix, Aosta i Savoia, Itàlia i França, dos territoris que l'home ha fet començar als nostres peus però que aquí dalt no distingim. Ens felicitem amb el company amb una forta encaixada de mans, i fem el mateix amb dos alpinistes italians que acaben d'arribar.

Cap a les tres de la tarda arribem de nou al refugi. És una mica tard però calia anar amb compte pel vent als trams d'aresta i amb el descens per la glacera del Dôme. Descansem el temps just per fer la motxilla i reprenem el descens fins al fons de la vall, on ens esperen els companys. Arribem al càmping passades les vuit del vespre. Ha estat una jornada molt llarga i satisfactòria. Una gran ascensió ha culminat el nostre segon viatge als Alps.