Observació d'ocells per a tothom

On es poden observar ocells a Catalunya? Quantes espècies d'ocells hi ha? Quina és la millor època de l'any per observar ocells? Com identificar fàcilment algunes espècies? Què és una marató ornitològica?

Totes aquestes i altres qüestions sobre l'observació d'aus en general, i sobre les espècies que es poden observar a Catalunya en particular, les resol el llibre Quan i on veure ocells a Catalunya publicat per Tundra Ediciones el passat mes de setembre.

A mitjans de febrer vaig tenir ocasió de conèixer aquesta publicació de la mà del seu autor, Ricard Gutiérrez, a la presentació que en va fer a la Llibreria Horitzons de Barcelona. Certament les seves explicacions em van resultar molt engrescadores.

Catalunya té una riquesa paisatgística que la fan única per a l'observació d'aus: zones litorals com els aiguamolls de l'Empordà i els deltes de l'Ebre i del Llobregat, ambients de boscos eurosiberians, zones d'alta muntanya, planes interiors, ambients mediterranis amb totes les seves varietats, constitueixen el refugi d'una àmplia diversitat d'espècies. Un parell de dades: a Catalunya es poden veure al cap de l'any fins a 441 espècies diferents d'ocells, i en un sol dia es poden arribar a diferenciar al voltant de 200 espècies. Aquest és un privilegi que no es dóna en cap altre lloc d'Europa.

El llibre està pensant com una eina de consulta per crear afició. Conté propostes per a cada mes de llocs on observar ocells, per anar sol o en grup, per anar amb la canalla i així despertar el seu interès per la natura. A més de les pertinents explicacions per aprendre a reconèixer espècies d'ocells per la seva morfologia, color o mida, aplega diferents recursos que enllacen el llibre amb portals d'Internet a través de codis QR, amb informació sobre pàgines de referència, aplicacions per a dispositius mòbils, etc.

Si bé és cert que mai he tingut un interès especial per l'observació d'aus, si que he mantingut certa curiositat per aventurar-me a distingir uns ocells d'altres. Però com a observador de la natura en general no he anat més enllà de diferenciar, de manera molt genèrica, més d'un parell de desenes d'espècies.

Sens dubte aquest llibre resulta una eina interessant per iniciar-se en l'observació d'ocells i també per aprofundir en el seu coneixement. Un bona companya de viatge per gaudir i descobrir la natura en properes sortides pel pla o la muntanya.

Excursió per la vall del Flequer

La vall del Flequer és una petita vall situada al sud del Bages, tributària per l'esquerra de la riera de Rocafort, bona part de la qual es troba dins dels límits del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, al terme municipal del Pont de Vilomara i Rocafort.

L'excursió per aquesta contrada ens acosta a un paisatge modelat per l'empremta humana amb el pas dels segles. Durant els segles XVIII i XIX el conreu de la vinya a Catalunya va créixer degut a l'augment de la població i les exportacions d'aiguardent cap al nord d'Europa i Amèrica, fet que s'accentuà amb l'avenç de la fil·loxera a França. Això va suposar una gran demanda de terres de conreu dedicades a la vinya i a poc a poc es van ocupar terrenys de mala petja, pedregosos, difícils de treballar i allunyats dels pobles i masos. Per tal que la producció de vi fos factible es van haver de desenvolupar sistemes per fer vi a peu de vinya, com ara les barraques, dipòsits i tines, que s'afegien a tots els murs i parets de pedra seca que esglaonaven els costeruts pendents per augmentar la superfície de conreu.

Aquest és el cas de les valls del actuals termes de "Mura, Talamanca i Rocafort, tres pobles de mala mort", dita que expressa el seu aïllament i difícil accés en aquells temps, on hi trobem tot un patrimoni de construccions de pedra seca que ens els darrers anys ha estat recuperat.

Tines del Bleda, primer dels grups de tines que trobem en aquesta excursió per la vall del Flequer.

L'excursió proposada s'inicia a l'aparcament proper a la carretera BV-1124, que comunica el Pont de Vilomara amb Rocafort. El trencall per accedir a l'aparcament es troba a uns 4,2 quilòmetres del Pont de Vilomara. El recorregut segueix el sender local SL C-52 i circula pels dos vessants de la vall del Flequer. Iniciem la marxa per la pista del mas del Flequer i només començar ja ens podem fixar en les restes dels marges de pedra seca ara ocupats per pins. Als 25 minuts deixem el camí principal i prenem un camí cap a la dreta que va a buscar el torrent del Flequer. Abans però ens trobem amb el primer grup de tines, les del Bleda, format per dues tines circulars i les seves corresponents barraques.

Conjunt de les tines del Tosques.

Seguim el camí i abans de creuar el torrent deixem a mà dreta una barraca de vinya. El camí s'enfila per l'obaga de la vall i mena al conjunt de tines del Tosques. Aquest conjunt està constituït per quatre tines circulars i quatre barraques. Reprenem el camí, ara sender enmig del bosc, i veiem algunes barraques a l'altra banda de la vall. Passem a tocar d'un dipòsit de vinya, o xupet, i poc després ja podem veure a tocar de la llera del torrent el següent conjunt de tines, les de l'Escudelleta, un total dotze tines agrupades en grups de tres o quatre. És un bon lloc per aturar-se i imaginar-se el traginar de pagesos i bestiar en temps de verema.

Un dels grups de tines de l'Escudelleta, conjunt que aplega una dotzena de tines en total.

Reprenem el camí i travessem el torrent a gual. Ens enfilem cap a la solana i recuperem la pista principal del mas del Flequer. Al poc arribem a les tines del Ricardo, on trobem sis tines aparellades que s'aixequen gairebé sobre el llit del torrent. Seguim el camí principal i després d'un tram costerut trobem al marge esquerre del camí un parell de tines individualitzades, són les tines del Camí del Flequer. Aquest és el punt de retorn i desfem el camí fins a l'aparcament sense deixar la pista principal.

Les tines del Ricardo descansen gairebé sobre el rocam del llit del torrent del Flequer.

Una passejada tranquil·la, molt apta per fer amb la canalla i passar un matí badant i descobrint les singulars construccions a peu de vinya, tot un llegat arquitectònic del paisatge agrari català.

Horari: 2.25 h, sense comptar les parades

Distància: 6 km

Desnivell: 85 m

Les oliveres d'Olesa. Passió per l'oli

Conreu de l'olivera Palomar o Olesana en feixes de pedra seca.

Fa unes setmanes vaig assistir, acompanyant el bloc L'hora del tàper, a la visita organitzada pel Consorci de Turisme del Baix Llobregat i l'Ajuntament d'Olesa per presentar a periodistes i blogaires "La ruta de l'oli d'Olesa". En molts aspectes l'experiència va ser tot una descoberta per a mi i va constatar la meva creença, engrescadora d'altra banda, que cal trepitjar el territori per ser capaços de capir la seva riquesa.

La primera part de la visita fou una ruta guiada pel centre històric que anava des del portal de Santa Oliva fins al molí d'oli, passant per la plaça Nova o la plaça de les Fonts, per conèixer alguns dels moments cabdals de la història olesana. Després de la visita al molí, ens vam desplaçar en vehicles tot terreny a la vinya del Gibert, un dels oliverars del terme on es conrea la varietat autòctona d'olivera Palomar. Bona part de les oliveres d'Olesa es troben en costers abancalats orientats al sol, on es fa present la tècnica ancestral de la pedra seca amb murs i algunes cabanes. Sobre el patrimoni de la pedra seca al terme d'Olesa en podeu trobar informació al bloc Patrimoni i muntanya.

Visita al molí d'oli d'Olesa de Montserrat.

A peu de la vinya Gibert vam fer un bon tast d'oli amb pa torrat i embotit artesà, a més de conèixer la cervesa artesana Dèria, tots ells productes locals. En tornar a Olesa ens esperava la visita al Teatre de la Passió, un dels punts més populars del municipi, el teatre amb la boca d'escenari més gran d'Europa, bressol del teatre amateur a Catalunya, on han iniciat les seves carreres artístiques nombrosos actors i actrius, a més de professionals d'altres oficis i tècniques relacionades amb les arts escèniques. En acabat, i com a colofó perfecte, vam visitar el mercat municipal, on ens esperava un tast de diferents plats elaborats amb productes de proximitat per restauradors locals.

El Teatre d'Olesa inicia les representacions de la Passió el 9 de març, i la darrera representació de la temporada serà  l'1 de maig.

A més de gaudir dels diferents productes -oli d'Olesa, vins Jaume Canals, cervesa artesana Dèria, bisbes, llangonissa, bull blanc, paté de nous- també ha estat una bona ocasió per a la descoberta i el record.

La descoberta

Amant i apassionat com sóc de la muntanya i les seves geografies, aquesta visita a Olesa va ser tota una descoberta i a les poques setmanes hi tornava amb la intenció de realitzar una excursió pels turons que encerclen el terme d'Olesa de Montserrat. L'itinerari que vaig fer assoleix el Puig Cendrós. Es tracta d'una passejada que ens acosta als paisatges d'oliverars d'Olesa, ofereix perspectives insòlites sobre la muntanya de Montserrat i obre noves possibilitats de descoberta excursionista. En trobareu informació detallada al següent enllaç.

El record

Tant la passejada pel cor de la vila d'Olesa com la visita comentada al Teatre de la Passió, em van traslladar a inicis de la dècada de 1990, quan vaig passar un cap de setmana cultural-excursionista a Olesa amb el grup d'esplai on jo era monitor. En aquella ocasió vam assistir a una de les representacions de la Passió en la sessió de dissabte a la tarda i a l'endemà vam anar d'excursió fins a Montserrat. Sens dubte va ser una bona ocasió per mostrar a aquells joves el patrimoni cultural i paisatgístic del nostre país.

Detalls amb valor, solidaritat transversal

Amb els carrers il·luminats i botigues, comerços i centres comercials de ple en la campanya nadalenca, són moltes les propostes i iniciatives que ens arriben per gaudir del Nadal. Sens dubte és un dels moments més àlgids pel consum de les famílies, fins al punt que sovint sembla que consumir sigui, malauradament, el màxim objectiu de les festes nadalenques.

Sovint, l'intercanvi de regals -Nadal és una mena de Potlatch- que fem per aquestes dates tenen certa dosi de compromís, on la sorpresa i originalitat donen pas al desencís per no saber què regalar. Una bona alternativa a aquesta apatia pot ser regalar productes gastronòmics. Des de melmelades, vins o licors, fins a formatges o dolços, segons els gustos. Cal procurar, però, que siguin productes amb algun valor afegit i que a més de les seves característiques organolèptiques, arribin al cor de la persona que els rep.

Per aquest motiu m'ha agradat la iniciativa "Detalls amb valor" que fou presentada a Barcelona a finals d'octubre. La campanya està impulsada per l'Associació Alba, de Tàrrega, i la Cooperativa L'Olivera, de Vallbona de les Monges, i promou els lots de Nadal elaborats en els seus Centres Especials de Treball. El primer d'aquests lots el va rebre el Circ Cric en l'inici d'aquesta cadena solidària tal i com mostra el següent vídeo:

Ambdues associacions tenen l'objectiu de millorar les condicions de vida i la dignitat de persones amb discapacitat intel·lectual, malaltia mental o risc d'exclusió social. A la vegada, els seus projectes també contribueixen a mantenir petites empreses de llarga tradició familiar molt arrelades al territori. 

L'oferta de productes és àmplia i variada: vins, olis, galetes, formatges, dolços, infusions, cerveses, patés, embotits... Els "Detalls amb valor" són una excel·lent manera de dur a les taules nadalenques productes de bona qualitat i obsequiar a les persones estimades amb plaers efímers que van més enllà del gaudi gastronòmic, doncs aporten porcions de territori i també denoten valor social.

És doncs, una solidaritat transversal, que abraça diferents àmbits, una opció més de les moltes i variades maneres de canalitzar la solidaritat en els temps que vivim. Una solidaritat que tenim a flor de pell, doncs cada vegada augmenten més les necessitats bàsiques de moltes persones, o dit d'altra manera, es perden drets i atencions fins fa un temps garantides per l'Administració. És moment, doncs, d'identificar-se amb el pròxim i prioritzar de quina manera ens volem fer solidaris.

Matinal hivernal a l'Ordal

Aprofitant la nevada a cotes baixes de fa una setmana vam anar a cercar la neu sense haver de transitar gaire amb el cotxe. Enfilant l'autovia del Baix Llobregat direcció Martorell vam estimar que la banda del Garraf i l'Ordal semblava més enfarinada que la serra de Collserola. Així és com vam anar a parar a una zona que rarament haguéssim escollit.

Un dia després de la nevada, el diumenge 24 de febrer, la neu encara es mantenia en alguns punts de la serra de l'Ordal.

Vam deixar el cotxe entre el port de l'Ordal i el petit poble del mateix nom. La discreta passejada ens va conduir, primer per pista i després per un camí que vorejava una pedrera abandonada, fins a una ampla pista carenera anomenada camí de la Plana. Vam seguir l'esmentat camí cap el punt més alt possible que va resultar ser un turonet de 546 metres anomenat el Pi de les Quatre Soques.

La neu encara s'hi conservava fresca i flonja i a més de jugar a llençar-nos boles, intentar alguna baixada amb el cul a terra, amb la canalla vam fer un simpàtic ninot de neu.

Ninot de neu al Pi de les Quatre Soques (serra de l'Ordal).

Aquesta zona de la serra de l'Ordal és travessada per línies elèctriques, s'hi poden reconèixer restes d'incendis forestals i les grans pedreres s'alternen amb zones urbanitzades. És un sector marginal de l'àrea metropolitana de Barcelona que d'entrada no convida gaire a la descoberta. Però la lúdica passejada del passat diumenge amb l'excusa de jugar amb la neu, m'ha despertat la curiositat per la serra de l'Ordal. Espero no trigar a tornar-hi.

Pedrera abandonada a la serra de l'Ordal.

La imatge de la tardor

El pont de Tots Sants el vam passar a la Cerdanya. Puigcerdà, la Molina, Oceja i els Angles, van ser els escenaris on les nostres cabòries es van amortir, on vam passejar entre boscos i carrers, on les criatures van poder jugar amb nous amics.

Tot i que la tardor ja està instal·lada al nostre calendari de fa dies i les tardanes pluges ens han fet sentir els seus efectes, aquests dies que hem fugit lluny de la ciutat ens han fet viure plenament la tardor, les seves olors i colors. I això em fa sentir agradablement viu i plaent, doncs feia temps que no gaudia de l'experiència d'uns paisatges lluminosos, brillants i amplis.

Aquest temps tardoral en que tot comença a alentir-se i la vida natural es prepara pel repòs hivernal, és temps de paisatges plens de vivesa que abans del repòs prenen protagonisme. Alguna cosa em diu que aquests són ritmes savis, o dit d'altre manera, que és de savis procurar adaptar-se als ritmes que marca la naturalesa en qualsevol moment de l'any. Però ens costa tant que sovint penso que definitivament ja no formem part de la natura.

Cap a on anem?

Rètols i més rètols. Marques i més marques. Rètols nous i flamants al costat d'altres de vells i deteriorats que no es substitueixen. No és difícil trobar cruïlles de camins plenes de rètols i informacions sobre itineraris.

La infoxicació fa temps que ha arribat als camins de muntanya. Sovint la informació d'aquests rètols i senyalitzacions alimenta la confusió, es planten nous pals en comptes d'aprofitar altres ja existents al costat mateix i no sembla que hi hagi cap mena de coordinació entre les institucions, entitats o associacions que promouen itineraris.

Calen tants rètols? No hi ha rutes massa senyalitzades? És efectiva tanta senyalització? Com és que es creen noves rutes per allà on n'hi ha d'altres? Existeix algun ens que hauria d'ordenar aquest desori i no ho fa?

Cal una àmplia reflexió sobre la senyalització dels camins de muntanya i la proliferació de noves rutes que en molts casos aprofiten trams de senders ja senyalitzats i homologats. Com en tantes coses que afecten el territori és sens dubte una qüestió complexa de solucionar, però si més no caldria frenar aquesta tendència i posar una mica d'ordre per recupera el nord.

A continuació alguns exemples per a tots els gustos:

Senglars a Collserola. De l'anècdota a la preocupació

Quarts d'onze d'un matí festiu qualsevol. Pujo a la carretera de les Aigües a córrer una estona. Com era d'esperar aquest vial-mirador del parc de Collserola, a Barcelona, és ple de gent: caminant, en bicicleta o corrent; d'excursió, entrenant o de passeig.

Malgrat faig el possible per evitar hores i dies amb molta aglomeració de gent (per raons de logística no sempre es pot escollir el millor moment), no em sobta pas que molts barcelonins aprofitin el bon temps d'un matí festiu de finals de primavera.

Començo a córrer des del pla dels Maduixers i als pocs minuts, en un dels trams més concorreguts, observo un parell de senglars furgant pels marges de la pista com si no passes res. Al cap d'una estona, entre ciclistes i corredors, veig travessar la pista, amb quatre saltirons mal comptats, un esquirol que s'enfila veloç al primer pi del marge.

Mentre segueixo corrent em pregunto si això és normal; i la resposta que em faig és que si, doncs la "natura" cada vegada està més urbanitzada i desnaturalitzada.

No és la primera vegada que veig senglars en aquesta zona, però gairebé sempre ha estat al vespre, amb menys gent i menys rebombori. La colònia de senglars a Collserola deu ser molt gran i està molt ben adaptada a l'augment imparable d'usuaris que te el parc. No crec que hi hagi incidents remarcables amb corredors, caminaires o ciclistes més enllà de petits ensurts. Fins i tot diria que resulta curiós i anecdòtic veure un senglar. Però per als veïns de les barriades properes ha de resultar una molèstia.

Al cap de poca estona, elaboro una nova resposta a la meva pregunta: no, això no és gens normal i sens dubte cal fer alguna cosa per regular i equilibrar la població de senglars a Collserola.

9 km no són 9.400 metres

Dissabte al matí vaig córrer per la carretera de les Aigües. Una sessió suau en un dia fresc. Inicio el recorregut a la plaça Mireia i segueixo cap a la carretera de Vallvidrera. De tornada m'enfilo des de Vil·la Paula fins a la carena empès, segurament, per les ganes de veure més enllà d'aquesta serra barcelonina i d'enlairar-me a algun cimal. Ja de tornada tanco el meu recorregut fins a la plaça Mireia.

El tram de la carretera de les Aigües fins al pla dels Maduixers ha estat senyalitzat amb punts quilomètrics i alguns espais on fer exercicis d'estiraments. La iniciativa ha estat de les sales de fitness DiR amb col·laboració amb el parc de Collserola. Tenia curiositat per conèixer aquesta iniciativa. Ara aquest tram tant popular de la carretera de les Aigües també es denomina Circuit DiR.

Val a dir que aquest tram de la carretera ja comptava amb altres marques que senyalitzaven els quilòmetres. Unes amb pintura que algú havia anat posant segons el seu criteri. També s'havien posat unes estaques amb plaques negres que eren del propi parc. I finalment, si no recordo malament, unes estaques amb xapes de color blau que marcaven el tram entre els dos funiculars que travessen la carretera, el de Vallvidrera i el del Tibidabo. També hi havia alguns punts on fer exercicis d'escalfament.

No em sembla malament que s'hagi senyalitzat aquest tram i que es facin aliances de col·laboració entre institucions i empreses. Ara bé, potser també caldria mantenir aquestes senyalitzacions un cop passa el temps i es deterioren. En els casos esmentats abans no va ser així.

També m'ha semblat curiós que a l'inici de la carretera de les Aigües a la plaça Mireia hi hagi dos grans cartells amb informació sobre aquest tram. El primer, a la dreta i que porta més anys, dóna informació d'interès sobre la zona i un mapa amb els diferents punts i les distàncies entre ells. Segons aquest cartell entre plaça Mireia i pla dels Maduixers hi ha 9,4 km. Uns metres més enllà d'aquest cartell, a l'esquerra, hi ha el nou i flamant cartell que explica el nou Circuit DiR i dóna consells sobre la pràctica de l'esport. En aquest cas el mapa assenyala tot el tram i curiosament la distància marcada és de 9 km.

L'excés de senyalització en camins de muntanya porta sovint a la desinformació degut a les contradiccions entre uns rètols i altres, i deixa entreveure que cada institució, organisme o entitat vol deixar la seva petjada en forma de rètol sobre el territori. Em costa de creure que un organisme com el recentment crear Parc Natural de Collserola no tingui una normativa al respecte. Almenys en l'aspecte dels rètols sembla que se segueix una uniformitat, ara bé pel contingut no està tan clar.

La maresma de les Filipines

La primera excursió d'enguany ens ha portat a descobrir un dels espais naturals del Delta del Llobregat, el del Remolar-Filipines. Aquest espai està situat a tocar de la T-1 de l'aeroport del Prat i s'hi accedeix des de l'autovia de Castelldefels.

El primer tram de l'excursió, des de l'aparcament fins al punt d'informació, estava molt concorregut avui diumenge: famílies passejant, a peu o en bicicleta, aficionats als ocells amb les seves càmeres, binocles i trípodes, i gent amb ganes de passejar i estirar les cames. Un cop dins l'espai natural els visitants es reparteixen pels diferents camins i aguaits, i la visita segueix per a nosaltres un caire més particular.

La proximitat a l'aeroport fa que l'enrenou dels avions sigui continu, però un cop dins de la zona de la maresma l'entusiasme per observar les diferents espècies d'ocells ha fet que el soroll dels ocells metàl·lics anés passant desapercebut.

Des dels aguaits i les vores dels camins hem vist ànecs, fotges, corbs marins i altres ocells que encara no reconeixem però que ja aprendrem. També hem vist cavalls que pasturaven pels prats que hi ha entre els braços de l'estany del Remolar i les llacunes properes. Però una de les grans descobertes ha estat poder veure de ben aprop, des de l'aguait de la bassa dels Pollancres, unes tortugues que treien el cap i la closca de l'aigua.

Ha estat una bona matinal de descoberta en família. Penso que és un privilegi tenir a prop de la gran ciutat espais com aquest, doncs tot i tractar-se d'una natura molt urbanitzada i fràgil per les grans infraestructures que la circumden, doten el territori d'un ús no mercantil i aquest és un valor que com a ciutadans hem de reclamar i valorar. És una qüestió d'higiene territorial.

Cavalls al delta del Llobregat

Fa uns dies, durant una sessió d'entrenament pels camins i vorals dels espais protegits del Llobregat, vaig fer cap al punt d'informació situat al costat del mirador de Cal Lluquer. Vaig aprofitar per veure aigua, fer estiraments i recuperar una mica l'alè abans de seguir trotant fins a la platja del Prat.

De sobte vaig sentir que les noies del punt d'informació parlaven de cavalls amb uns visitants i em vaig atansar a la conversa. La notícia és que des d'aquest novembre als espais de vora el riu Llobregat s'han introduït un grup de cavalls que ajudaran a regular les zones de pastures i dels canyissars. Sens dubte aquesta és una bona notícia, doncs podrem veure de prop uns animals que agraden a petits i grans i en un entorn semisalvatge.

Ja tinc ganes de repetir l'excursió-passejada que vam fer amb les meves filles el passat més d'octubre, ara amb un nou al·licient.

Collserola, parc natural

Llegeixo fa dies al diari que la declaració de Collserola com a parc natural està arribant a la seva recta final després de llargues negociacions entre la Generalitat i els municipis afectats.

Sens dubte aquesta és una bona notícia. Sempre he pensat que Collserola s'havia de consevar i no deixar construir més a les seves vores. Tot i això, arriba un xic tard. Sense anar més lluny, en els darrers anys, potser per la imminència de la declaració de parc natural, s'han iniciat projectes que no es podrien aprovar sota la nova figura de protecció. De nou els polítics em deceben.

La declaració de parc natural no només és necessària per preservar els boscos, valls i rieres de Collserola, la seva fauna i flora. Cal també per ordenar el seu territori i pel benefici de les persones que habiten les ciutats que l'envolten.

Aquesta qualificació és necessària per aturar el creixement urbanístic, potser és en el que es fixen més els ecologistes. Però també ho és per que finalment, i espero que així sigui, hi haurà la possibilitat de potenciar un espai desbarjo i descoberta sovint poc conegut, on gaudir de la muntanya, d'excursions i passejades; un espai on practicar esport, on descobrir racons i on iniciar als més petits a que més enllà de l'asfalt hi ha un món per descobrir i conèixer.

A diferència d'altres parcs i espais protegits que són un refernt pels visitants d'altres zones i que s'exploten com a recurs turístic, el beneficiaris dels valors d'aquest futur parc natural de Collserola seran els propis usuaris, els ciutadans que l'habiten, visquin o no a la muntanya.

Illes verdes vora el mar

Camp de conreu entre el riu Llobregat i l'aeroport del Prat.

La part baixa de la conca del Llobregat, en els darrers quilòmetres abans que el riu s'aboqui al mar, descriu a forma de ventall una plana deltaica densament urbanitzada amb ciutats, vials i infraestructures de tota mena. Entre tot aquest tramat hi perduren encara explotacions agràries i alguns espais que lluny de merèixer una qualificació proteccionista la seva conservació és de vital importància per evitar l'especulació i creixement urbanístic en aquest pam de territori. Em refereixo als espais que s'extenen a banda i banda del darrer tram del Llobregat i que conformen el Parc Agrari del Baix Llobregat.

Són petites illes "verdes" que conformen una varietat d'ambients que van des de pinedes i aiguamolls litorals, a platges i explotacions agràries. Entre elles hi trobem barris, carreteres i autopistes, nombroses línies de ferrocarril, la zona aeroportuària, l'extensió de la Zona Franca i el port de Barcelona. És a dir, un territori marginal i de pas, que sembla que es podria recuperar i ser valorat com espai d'oci, descoberta i lleure, a més de potenciar el seu aspecte productiu.

Per proximitat sovint m'hi acosto a córrer o passejar, principalment pels marges del Llobregat o pels camins que des del Prat de Llobregat voregen l'aeroport fins a la platja. Depenent del dia i de l'hora són molts els usuaris que a peu, en bicicleta o corrent transiten per aquests viaranys.

La vista terra endins des d'aquesta plana propera al mar, abasta les serres que més s'acosten a la costa, com el massis del Garraf, Collserola i Montjuïc. Però els dies en que el vent o la pluja han netejat el cel de núvols i contaminació també es pot albirar Montserrat i el Montseny, que si està nevat destaca el seu perfil per sobre les serres litorals. I és que aquest és un país petit on, sense gaire esforç, des de qualsevol punt es pot veure o intuir l'altre meitat de país.

La sequera social

Pel maig cada dia una raig. Un nou cap de setmana amb el nas enganxat al vidre veient la pluja, com cau, ho remulla tot i fa córrer la gent de bassal en bassal. Temps per endreçar, per exemple, la casa i aquest bloc, fer pastissos i jocs de taula amb els patufos de la casa, llegir i altres aficions sovint massa descuidades.

Després de mesos de sequera ve de gust que tot es remulli. Ja vindrà el temps assolellat que amb aquestes aigües esperem ens deixi un paisatge ben verd i florit, net i clar, d'ombra fresca i olors noves.

Però això no resoldrà pas la sequera d'aquest país nostre, doncs aquí la pluja no sap ploure. Teories de canvi climàtic a banda, és sabut que la regió mediterrània es caracteritza per aquestes variacions en la precipitació, amb cicles de sequera i d'altres episodis de pluges intenses que provoquen riuades.

Ara bé, davant l'augment de població a les zones urbanes i als usos que fem de l'aigua, és clar que hem provocat una sequera estructural, no cíclica, que jo anomenaria sequera social. I això no és causa ni del tipus de clima que tenim ni del canvi climàtic. És aquest progrés malentès, aquest benestar assolit a costa d'esprémer el territori i manca de planificació que, lluny d'adaptar-se al territori i als seus recursos, ha tirat pel dret en moltes ocasions sense cap ordre ni previsió.

Andorra. El Pirineu segrestat

El pont del primer de maig hem estat a Andorra. El bon temps de primavera ens ha acompanyat en tot moment. El dijous de viatge cap al Pirineu ja va ser un bon presagi de paisatges esclatants de color i llum. Divendres visitem la vall d'Incles i fem una breu excursió camí del refugi de Juclar. A l'endemà fem una excursió plàcida i senzilla a la capçalera de la vall de Ransol.

L'itinerari és variat, primer per bosc fins al refugi de Coms de Jan, i després per neu de qualitats diverses fins a la carena. Finalment asolim un bony (2.689 m) entre el pic de Ransol i la portella de la Coma de Varilles. La vista és fantàstica però no gaire àmplia. A banda i banda del carener els cims de la Serrera i el d'Anrodat ens limita la visió d'altres pics. Tot i això intuim els de Rulhe i d'Escobes. Cap al nord també veiem el massís de la muntanya de Taba i cap al sud, als nostres peus, seguim la curta vall de que tributa a la vall del Valira d'Orient, on s'aixeca part d'un dels dominis esquiables d'aquest país; més enllà veiem els cims fronteres amb la Cerdanya.

Des de les alçades el Pirineu d'Andorra és fantàstic, un lloc ideal per realitzar travesses i ascensions. Però en tornar a la vall a poc a poc tornem a copçar la depredació exercida sobre el seu territori. He visitat Andorra molt sovint, en moltes ocasions per raons familiars, i mai he entés aquesta pressió urbanística ara ja ireversible, i que malgrat les evidències i els impactes sembla que no s'aturarà.

No puc creure que aquesta forma de creixement sigui la única fòrmula per crear riquesa en un territori de muntanya. Potser la única justificació sigui les escases possibilitats de negoci que ofereix l'alta muntanya. Però tot i així veig que no és sostenible ni assenyada, doncs la hipoteca és massa alta, i el territori i la gent que hi viu no ho suportaran. No és un bon exemple a seguir, tant de bo a les comarques del sud de la serralada es prengui nota, en alguns llocs encara s'està a temps, tot i que els cercadors d'oportunitats no s'aturen. Potser la crisi de la construcció o les evidències de canvi climàtic, sovint catastrofistes, facin replantejar alguns projectes. Em dóna tristesa veure com es malmet d'aquesta manera el Pirineu.

El setge de Collserola

Aquests dies de pont prenadalenc els vaig començar amb una matinal atlètica: la cursa de la festa major de Sant Andreu del dijous dia 6. Més de mil corredors van cobrir els 5 km de pla recorregut pels carrers de l'esmentada barriada barcelonina. Una cursa ràpida -un pèl curta pels habituals de les mitges maratons o dels 10.000- que va força bé per veure com anem de velocitat.

Avui diumenge, en canvi, he trotat per la carretera de les Aigües, força transitada per ciclistes de muntanya, passejadors i corredors. He anat des del pla de les Maduixeres fins a la plaça Mireia -un recorregut que sovintejo- i he seguit cap al parc de Cervantes.

En el tram final del circuit d'avui he passat pel límit del futur Pla Caufec-Porta BCN, a Esplugues de Llobregat, un projecte que urbanitzarà la base de la muntanya de Sant Pere Màrtir. Ja se sap: habitatges, centre lúdic i comercial, i edificis d'oficines. A canvi de soterrar la línia d'alta tensió que travessa aquest sector de Collserola i d'eliminar les torres actuals, fa anys es van requalificar els terrenys. Sense comentaris. Aquest sector era dels últims del perímetre de la serra de Collserola sense edificar de manera desmesurada, almenys al límit del Baix Llobregat i Barcelonès.

Feia anys que plataformes veïnals lluitaven per impedir aquest projecte i ara sobre el terreny ja es poden veure els treballs d'aplanament i desmunt. En aquest cas no s'ha pogut fer gaire més enllà de la denúncia i la queixa. Està clar que els depredadors del territori deuen veure que se'ls hi acaben les possibilitats si finalment s'aprova el projecte de parc natural. Davant d'això però, dubto que aquest figura de protecció sigui efectiva, doncs encara hi ha molts projectes pendents: ampliació del parc d'atraccions, túnel d'Horta, etc.

Malgrat tot, el matí era esplèndid: per un costat el límit del bosc retallava un cel nítid gràcies al vent que l'ha escombrat de núvols i contaminació. A l'altra banda, la trama de la Gran Barcelona també es perfilava nítida amb el seu creixent skyline projectat cap al mar. En front, el reflex d'un sol a punt d'arribar al seu migdia, semblava un mirall enlluernador davant la desembocadura del Llobregat. Tot i l'assetjament que pateix Collserola sempre serà un espai per l'esport, l'excursió, el passeig, i més enllà d'això pel pensament i la reflexió.

De nou Collserola

Darrerament he freqüentat aquesta serra que tinc tant a prop de casa. Tot i que de sempre m'ha agradat acostar-m'hi, des de fa uns mesos la miro més que mai amb ulls d'excursionista. Potser per tot això vaig batejar aquest bloc amb el nom d'aquesta serra i d'aquest parc metropolità. Sobre el mapa hi traço recorreguts i itineraris que potser algun dia acabaré fent. De moment són passejades senzilles en família i sense un clar objectiu més enllà de recollir fulles i fruits, acostar-se a alguna font i, a l'estiu, buscar l'ombra. A més de la carretera de les Aigües, on acostumo anar a entrenar o a passejar, el fet excursionista per aquesta serra sempre ha quedat eclipsat per altres destinacions. I és que malgrat trobar-se tan a prop de casa, el fet urbà associat a aquest parc metropolità potser ha estat un fre al seu descobriment més íntim.

El cert és que és un espai eclèctic de natura diversa i usuaris encara més diversos. Hi predomina el ciclista de muntanya, degut sobretot a les innombrables pistes que travessen la serra; també hi ha molt atleta popular, i és fàcil reconèixer rostres habituals de les curses, i de tant en tant algun maratonià més conegut. Per entrenar, la carretera de les Aigües és un bon lloc, sobretot si podem escollir les hores i els sectors més apropiats, altrament esdevé força massificada i la concentració de corredors i passejadors en determinats dies i hores és exagerada.

També és un espai per la tranquil·litat i els camins perduts i menys freqüentats, on no trobarem ni ciclistes ni aquells caminaires que segueixen senders senyalitzats. Això si, alerta amb els camins que ni tenen marques de PR o GR, ni la senyalització pròpia del parc: ens podem trobar sorpreses per ser camins que són a punt de perdre's. Sovint condueixen a enlloc, d'altres a indrets quasi personals i íntims, i en el pitjor dels casos s'arriben a emboscar tant que de sobte podem sentir l'alè dels senglars.

L'excursionista també hi troba el seu lloc, i en aquest sentit, Collserola és un paradís per les matinals, doncs des de qualsevol de les poblacions que envolten la serra, podem emprendre excursions que ens faran gaudir de la diversitat de paisatges que encara hi podem trobar. A més, només que ens enlairem cap alguna de les seves talaies (Tibidabo, Magarola, Sant Pere Màrtir, etc.), podrem jugar a endevinar que coneixem de l'àrea metropolitana.

Tant de bo que aquest espai acabi sent declarat parc natural i sigui gestionat adequadament per tal de no permetre que nous projectes urbanístics acabin guanyant terreny en aquesta ja malmesa i urbanitzada muntanya.

Salvem el Tibidabo

L'Ajuntament de Barcelona, malgrat la reiterada oposició ciutadana, ha aprovat inicialment el Projecte d'una nova Muntanya Russa al Parc d'Atraccions del Tibidabo, exposat al públic a l'Av. Diagonal 240 2n, BOP núm. 250 18.10.07, que suposa explanar més d'una hectàrea, cimentar 3.000 kg de formigó per cada una de les 109 potes de suport de l'atracció, de 35 m d’alt (10 pisos).

L'Ajuntament proposa aquesta obra per augmentar la "rendibilitat" del Parc d'Atraccions, que ara és municipal i no un negoci, o sia un bé públic amb funció social, mentre el Parlament de Catalunya discuteix la Declaració de Parc Natural, i quan el Govern ja ha inclós Collserola a la Xarxa Natura 2000, en una demostració d'incoherència. Aquesta no és la primera ni la última obra que amenaça el bosc: per instal·lar el Pèndol es va arrassar un altre troç, i l'afluència no només no va augmentar sino que es van perdre 45.000 visitants l'any: un Parc d'Atraccions avançat hauria d'estar en un entorn més poblat amb accés en metro. Preocupa la destrucció de Collserola gota a gota, una tala i una obra cada any, per tot el perímetre de l'Espai Natural: un dany irreversible al bosc que ha costat 100 anys regenerar i un increment de trànsit rodat que creen alarma social.

Si vols aturar aquest projecte, signa el manifest i envia-ho als teus amics/amigues i familiars. Gràcies.

www.collserolaparcnatural.org