Passejada pel sector oriental de Collserola

Brots verds a l'inici de la primavera a Collserola.

El primer diumenge d'aquesta estrenada primavera vaig realitzar una curta i fàcil passejada pel sector més oriental de la serra de Collserola. El poc temps que disposàvem va ser suficient per voltar entre el coll de la Ventosa i el turó de les Roquetes i fer un tast del carener d'aquesta part de Collserola. Val a dir que fa anys, tant la part de l'obaga -en el tram del passeig de les Aigües-, com el vessant abocat a Barcelona -amb la carretera alta de les Roquetes que mena del barri de Canyelles fins a l'emblemàtica torre del Baró-, eren indrets on m'hi arribava habitualment durant algunes sortides atlètiques i d'entrenament. Ara bé, mai m'hi havia enfilat als seus turons.

Enlairar-se per aquests turons és descobrir els límits del territori conegut i entrar a la Barcelona amagada, amb les barriades de Torre Baró i Ciutat Meridiana, aquelles que queden a l'altra banda de la serra, enclotades en una petita vall i que sovint veiem des del tren o l'autopista en el trànsit del Vallès al Barcelonès, o a la inversa.

L'àrea de Torre Baró, a llevant del turó de les Roquetes, és el límit oriental de la serra de Collserola.

En menys de dues hores, amb retorn inclòs i a pas tranquil, vam recórrer el passeig de les Aigües fins a una cruïlla que mena cap el coll de Canyelles i els turons Blau, d'en Segarra i de les Roquetes. La modesta altitud d'aquests turons -300 metres i escaig- no és impediment per tenir una gran panoràmica. Cap a Barcelona i el mar hi destaca tot l'entramat dels Nou Barris, Horta i Guinardó, els Tres Turons (Creueta del Coll, Carmel i Rovira), el front marítim amb Sant Adrià, la desembocadura del Besòs i Badalona. Cap al Vallès els relleus de Montserrat i Sant Llorenç del Munt, ens ajuden a situar algunes poblacions com Terrassa, Sabadell o Cerdanyola. També es fàcil identificar el turó de Montcada que emergeix com un sentinella del Besòs entre les serres de Marina i Collserola. A l'altra banda del Besòs, el Puig Castellar i Sant Coloma de Gramenet.

Els Tres Turons, Nou Barris, Horta i Guinardó des del turó d'en Segarra.

A més de reconèixer infinitat de punts del territori a banda i banda d'aquests miradors aturonats, al nostre pas hi podem trobar restes d'activitats ja en desús com ara construccions abandonades o l'entrada del que sembla ser una mina. També és un bon lloc per reconèixer gran varietat de plantes i arbusts que malden per fer-se un lloc i consolidar certa coberta vegetal en un indret massa sovint castigat per incendis: esbarzers, garric, esparreguera, bruc, heura, estepa borrera, caps blancs...

El carener de la serra de Collserola amb el turó Blau a l'esquerra. Al fons, inconfusible, el massís de Montserrat.

En definitiva, una redescoberta que ja em fa voltar el cap pensant en com traçar algun itinerari interessant entre els barris que circumden aquest sector de Collserola.

Matinal al Puig Madrona

A l'extrem nord-occidental de la serra de Collserola trobem el Puig Madrona (341 m), una magnífica talaia que separa el Baix Llobregat del Vallès Occidental i que malgrat la seva escassa alçària esdevé un dels millors miradors dels confins de l'àrea metropolitana. Cap a l'oest la panoràmica domina bona part del Baix Llobregat, des del Papiol i Sant Andreu de la Barca fins al delta del Llobregat; la visibilitat cap al nord arribava avui a les muntanyes prelitorals de Montserrat, Sant Salvador de les Espases, l'Obac i la Mola; mentre que cap al sud es gaudeix de tota l'amplada dels turons emboscats de Collserola fins al cordal que s'estén entre el Tibidabo i el Puig d'Olorda.

El punt d'inici de l'excursió ha estat la masia de Can Barba, a la base del vessant nord de Puig Madrona. Després d'alguna divagació i dubtes de quin camí o pista calia seguir hem emprés l'ascensió seguint les marques blanques i grogues del PR C-35 que menen cap al cim. Primer per pista i tot seguit per un corriol dreturer, ens hem enfilat carena amunt envoltats d'un atapeït bosc d'alzines que desprenia olors de tardana i humida primavera. Sense pèrdua hem arribat al cim coronat per un vèrtex geodèsic i una torre de vigilància forestal.

Al cim hem coincidit amb altres excursionistes -pocs- i sobretot amb corredors i ciclistes de muntanya que després de recuperar l'alè emprenien sense gaire treva el seu descens. Un esperó rocallós parcialment arbrat ens ha convidat a seure per reposar, gaudir de la vista i fer alguna foto, nomenar les muntanyes (Sant Ramon, l'Ordal, Montserrat, Sant Salvador, la Mola, Tibidabo, Olorda...), pobles i ciutats (el Papiol, Sant Andreu de la Barca, Castellbisbal, Rubí, Terrassa...), fer un ganyip i un glop d'aigua. Les dues criatures, entre mos i glop i amb la seva desbordant i inacabable fantasia han lluitat contra algun ferotge senglar a lloms dels seus cavalls.

Hem seguit l'excursió baixant cap a l'àrea recreativa de la Salut on hem visitat l'ermita de la Mare de Déu de la Salut del Papiol, originària del segle IX, tot un tresor emmarcat entre prats i bosc. A continuació hem anat pel GR-96 direcció Valldoreix, sender que hem abandonat en uns cinc minuts per seguir els rètols del parc en direcció a Can Barba. Aquest camí és una pista tranquil·la i poc transitada que voreja el puig pel seu vessant oriental i enllaça amb el PR C-35. Arribats de nou al PR hem desfet el camí fins al punt d'inici.

En resum, una bonica excursió matinal que ens ha descobert un racó de Collserola per a nosaltres encara desconegut. A banda de les aturades per ganyipar i badar, l'ascens l'hem fet en uns 45 minuts, el mateix que hem trigat en retornar al punt d'inici.

La muntanya de Montserrat des del cim del Puig Madrona.

Per la seva àmplia panoràmica al cim del Puig Madrona hi trobem una torre de vigilància forestal.

L'ermita de la Mare de Déu de la Salut del Papiol, originària del segle IX i que dóna nom a una àrea d'esbarjo, s'assenta al sud del Puig Madrona.

Làpida que es troba a l'entrada de l'ermita de la Salut.

Aspecte de la tranquil·la pista que enllaça en GR-96 i el PR C-35 pel vessant oriental de Puig Madrona.

Maltall o Magarola?

Fa uns dies vaig fer un apunt en aquest blog sobre una excursió realitzada al turó de la Magarola. Encuriosit pel topònim d'aquest modest cim de la serra de Collserola he cercat en diferents mapes i he trobat discrepàncies en la seva denominació.

Una altra cosa són les cotes. En els diferents mapes que he consultat oscil·len entre els 429, 430, 430,3 o 431 metres segons sigui l'edició i l'escala de representació. En tractar-se d'un vèrtex geodèsic semblaria lògic que aquesta informació estigués del tot fixada. Aquest, però, és un fet que considero anecdòtic en el cas de la Magarola.

Pel que fa a la toponímia, en cartografia és freqüent trobar diferències entre mapes, sobretot si comparem mapes de diferents editorials i èpoques. Però en general la tendència ha estat unificar criteris per tal d'utilitzar la mateixa forma d'un topònim.

En la cartografia de l'Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC), per exemple, trobem que aquest topònim sempre te la mateixa forma Turó del Maltall de Magarola, tal i com podem veure en les diferents escales consultables en el seu web: 1:50.000, 1:25.000, 1:10.000 i 1:5.000. En les edicions en paper del Mapa Topogràfic Comarcal 1:50.000 del Barcelonès (anys 1996, 1998 i 2006) o en l'Atles de Carreteres de Catalunya 1:50.000 (any 2004) també hi trobem la mateixa denominació.

Al mapa del web del Parc de Collserola, de l'any 2008 i escala 1:35.000, la denominació és senzillament Turó de Magarola.

Però és en els mapes de l'Editorial Alpina on troba més diversitat de formes segons l'any d'edició: així en una edició de 1985 hi trobem Tº de Maltall de Magarola (tret de l'article, és la mateixa forma que actualment utilitza l'ICC), en l'edició de 2001 Turó de la Magarola o del Maltall, i en la recent edició de 2012 ha desaparegut la forma "Magarola" i el topònim és senzillament Turó del Maltall.

Tº de Maltall de Magarola, 429 m. Editorial Alpina, 1985.

Turó de la Magarola o del Maltall, 429 m. Editorial Alpina, 2001.

Turó del Maltall, 430 m. Editorial Alpina, 2012.

Excursió al turó de la Magarola

El turó de la Magarola (430 m), a la serra de Collserola, és un bon mirador sobre Barcelona i el Vallès. Al seu cim, a més d'un vèrtex geodèsic, hi ha una plataforma de fusta amb un banc que convida a una aturada que segur que ens tindrà entretinguts una estona identificant llocs i edificis de la gran capital o els pobles i muntanyes que esquitxen el Vallès.

L'accés a la Magarola és senzill, ja sigui des del coll Serola o des del portell de Valldaura, punts units pel GR-92, o bé seguint el GR-6 des d'Horta o des de Sant Cugat. Ambdós GR es creuen al pas del Rei, collet situat uns 200 m al nord d'aquest turó.

El primer cop que hi vam pujar amb les dues nenes va ser el novembre de 2008 i en guardo un bon record doncs va ser una de les primeres excursions que fèiem tots quatre sense cap d'elles a la motxilla.

Un diumenge de mitjans del passat mes de juny hi vam tornar. Aquest cop hi vam pujar des de la carretera d'Horta a Cerdanyola en poc més de mitja hora. Primer vam seguir un tram de la pista que uneix l'esmentada carretera amb la de la Rabassada. El primer tram de pista s'enfila amb revolts i fort pendent fins a una cruïlla on cal prendre el GR-6 cap a l'esquerra. Ja enmig d'un espès alzinar el camí puja suau i ombrívol fins al pas del Rei on cal seguir el GR-92 cap a la dreta que planeja fins al turó de la Magarola.

Una matinal molt recomanable per fer amb la canalla. Procureu evitar les hores de més calor, és clar. A l'estiu també deu ser una bona passejada quan el sol va de baixa per gaudir de la posta de sol. Serà qüestió de provar-ho i seguir així amb les excursions vespertines encetades el passat estiu.

Panoràmica de Barcelona des del turó de la Magarola.

Volta a la penya del Moro

Ermita de la Salut, al sector més meridional de la serra de Collserola, a tocar de Sant Feliu de Llobregat. Des de la Salut enfilo la pista en direcció est i a poc a poc es va fent més costeruda. Decideixo deixar de córrer per agafar aire i mirar de compassar el ritme. Mal inici per a les cames i el cor. Arribo a una mena de coll des on veig la silueta inconfusible del turó de Sant Pere Màrtir. El terreny s'aplana i la pista vira per encerclar la penya del Moro que fa cim una vuitantena de metres més amunt. Ignoro els camins que hi pugen i arribo a una nova cruïlla. Segueixo un camí a l'esquerra que canvia de vessant i s'endinsa enmig del bosc. En suau baixada el camí mena a una pista que en fort pendent, ara de baixada, acaba a una altra pista paral·lela a la riera de la Salut que em condueix al punt d'inici.

Poc més de 25 minuts de cursa per terreny de muntanya. Un entrenament curt però intens per paratges poc coneguts per a mi. Una nova descoberta propera a la meva quotidianitat que espero visitar més sovint i que de ben segur mereixen la passejada tranquil·la, pausada i contemplativa.

Excursions vespertines

Aquest juliol hem encetat una modalitat d'excursió molt adient per l'estiu i per a la canalla. Turons i boscos propers són l'escenari d'aquestes passejades i excursions que van a cercar el capvespre. Sovint aprofitem per berenar mentre les llums i l'ambient van canviant, el sol ponent minva la seva intensitat i s'aixeca una brisa agradable que reconforta i ens deslliure de la calor.

El turó de Sant Pere Màrtir o un tram del GR-92, entre Santa Creu d'Olorda i Vallvidrera, han estat fins al moment dues d'aquestes passejades discretes per als grans, però importants per als petits.

Senglars a Collserola. De l'anècdota a la preocupació

Quarts d'onze d'un matí festiu qualsevol. Pujo a la carretera de les Aigües a córrer una estona. Com era d'esperar aquest vial-mirador del parc de Collserola, a Barcelona, és ple de gent: caminant, en bicicleta o corrent; d'excursió, entrenant o de passeig.

Malgrat faig el possible per evitar hores i dies amb molta aglomeració de gent (per raons de logística no sempre es pot escollir el millor moment), no em sobta pas que molts barcelonins aprofitin el bon temps d'un matí festiu de finals de primavera.

Començo a córrer des del pla dels Maduixers i als pocs minuts, en un dels trams més concorreguts, observo un parell de senglars furgant pels marges de la pista com si no passes res. Al cap d'una estona, entre ciclistes i corredors, veig travessar la pista, amb quatre saltirons mal comptats, un esquirol que s'enfila veloç al primer pi del marge.

Mentre segueixo corrent em pregunto si això és normal; i la resposta que em faig és que si, doncs la "natura" cada vegada està més urbanitzada i desnaturalitzada.

No és la primera vegada que veig senglars en aquesta zona, però gairebé sempre ha estat al vespre, amb menys gent i menys rebombori. La colònia de senglars a Collserola deu ser molt gran i està molt ben adaptada a l'augment imparable d'usuaris que te el parc. No crec que hi hagi incidents remarcables amb corredors, caminaires o ciclistes més enllà de petits ensurts. Fins i tot diria que resulta curiós i anecdòtic veure un senglar. Però per als veïns de les barriades properes ha de resultar una molèstia.

Al cap de poca estona, elaboro una nova resposta a la meva pregunta: no, això no és gens normal i sens dubte cal fer alguna cosa per regular i equilibrar la població de senglars a Collserola.

9 km no són 9.400 metres

Dissabte al matí vaig córrer per la carretera de les Aigües. Una sessió suau en un dia fresc. Inicio el recorregut a la plaça Mireia i segueixo cap a la carretera de Vallvidrera. De tornada m'enfilo des de Vil·la Paula fins a la carena empès, segurament, per les ganes de veure més enllà d'aquesta serra barcelonina i d'enlairar-me a algun cimal. Ja de tornada tanco el meu recorregut fins a la plaça Mireia.

El tram de la carretera de les Aigües fins al pla dels Maduixers ha estat senyalitzat amb punts quilomètrics i alguns espais on fer exercicis d'estiraments. La iniciativa ha estat de les sales de fitness DiR amb col·laboració amb el parc de Collserola. Tenia curiositat per conèixer aquesta iniciativa. Ara aquest tram tant popular de la carretera de les Aigües també es denomina Circuit DiR.

Val a dir que aquest tram de la carretera ja comptava amb altres marques que senyalitzaven els quilòmetres. Unes amb pintura que algú havia anat posant segons el seu criteri. També s'havien posat unes estaques amb plaques negres que eren del propi parc. I finalment, si no recordo malament, unes estaques amb xapes de color blau que marcaven el tram entre els dos funiculars que travessen la carretera, el de Vallvidrera i el del Tibidabo. També hi havia alguns punts on fer exercicis d'escalfament.

No em sembla malament que s'hagi senyalitzat aquest tram i que es facin aliances de col·laboració entre institucions i empreses. Ara bé, potser també caldria mantenir aquestes senyalitzacions un cop passa el temps i es deterioren. En els casos esmentats abans no va ser així.

També m'ha semblat curiós que a l'inici de la carretera de les Aigües a la plaça Mireia hi hagi dos grans cartells amb informació sobre aquest tram. El primer, a la dreta i que porta més anys, dóna informació d'interès sobre la zona i un mapa amb els diferents punts i les distàncies entre ells. Segons aquest cartell entre plaça Mireia i pla dels Maduixers hi ha 9,4 km. Uns metres més enllà d'aquest cartell, a l'esquerra, hi ha el nou i flamant cartell que explica el nou Circuit DiR i dóna consells sobre la pràctica de l'esport. En aquest cas el mapa assenyala tot el tram i curiosament la distància marcada és de 9 km.

L'excés de senyalització en camins de muntanya porta sovint a la desinformació degut a les contradiccions entre uns rètols i altres, i deixa entreveure que cada institució, organisme o entitat vol deixar la seva petjada en forma de rètol sobre el territori. Em costa de creure que un organisme com el recentment crear Parc Natural de Collserola no tingui una normativa al respecte. Almenys en l'aspecte dels rètols sembla que se segueix una uniformitat, ara bé pel contingut no està tan clar.

Puig d'Olorda, per les entranyes d'una muntanya

El passat diumenge vaig anar d'excursió al puig d'Olorda, el principal mirador del sector occidental de la serra de Collserola. Aquest cim és una referència destacada en l'orografia que circunda la plana deltaica del Llobregat i és fa evident per les mossegades que veiem als seus vessants fruit de les pedreres que durant molts anys hi han extret material.

Des del seu cim la panoràmica és àmplia i dilatada. Sant Pere Màrtir, el Tibidabo, Puig Madrona i els pobles del Papiol, Molins de Rei o Sant Feliu; a l'altra banda del Llobregat el cimet de Sant Ramon, a tocar de Sant Boi, els contraforts més orientals del Garraf, amb la Morella i el puig de les Agudes, i també tota la munió d'urbanitzacions que esquitxen els rodals de Cervelló, Vallirana i Corbera, i que s'enfilen cap als cimals de l'Ordal.

Cap al nord, només puc distingir la base de la mola montserratina, que en dies clars deu mostrar tota la seva potent silueta d'agulles i roques, juntament amb altres muntanyes properes de la serralada Prelitoral. Tampoc puc veure el Pirineu que en dies de cel nítid, especialment a l'hivern, segur que s'aguaita.

L'itinerari que segueixo parteix de les restes de Castellciuró, fortificació d'origen visigòtic (s. VIII) i que avui dia conforma una àrea de lleure i punt d'accés al Parc de Collserola. Abans d'arribar a Santa Creu d'Olorda passo per vàries masies com ara Can Vilagut, Can Ribes i Can Portell, reconvertides a usos més moderns com la restauració o la hípica. Després, ja a l'àrea de lleure de Santa Creu d'Olorda, deixo el camí principal i prenc un sender costerut que per mig d'un bosc d'alzines surt a una pista que mena al puig d'Olorda (424 m). Al seu cim comparteixen protagonisme una torre de vigilància forestal i una monumental creu de ciment armat que tot i semblar del període tardofranquista, hi va ser erigida l'any 1991.

El descens cap a Castellciuró recorre l'antic camí de la pedrera de Can Farrés que revolta per les entranyes d'aquesta explotació ara ja abandona, que conforma un entorn caòtic i es troba en fase de recuperació. Abans d'arribar de nou a Castellciuró passo per Can Bofill i la font de la Tartana, una raconada tranquil·la en mig del bosc que ara està sent reconstruïda. Surto al camí principal i al poc de passar per Can Vilagut acabo l'excursió.

Una bona matinal, la primera de l'any, amb varietat de camins i a voltes solitària, tot i que en alguns punts he coincidit amb ciclistes de muntanya, corredors, genets a cavall i algun excursionista.

Collserola, parc natural

Llegeixo fa dies al diari que la declaració de Collserola com a parc natural està arribant a la seva recta final després de llargues negociacions entre la Generalitat i els municipis afectats.

Sens dubte aquesta és una bona notícia. Sempre he pensat que Collserola s'havia de consevar i no deixar construir més a les seves vores. Tot i això, arriba un xic tard. Sense anar més lluny, en els darrers anys, potser per la imminència de la declaració de parc natural, s'han iniciat projectes que no es podrien aprovar sota la nova figura de protecció. De nou els polítics em deceben.

La declaració de parc natural no només és necessària per preservar els boscos, valls i rieres de Collserola, la seva fauna i flora. Cal també per ordenar el seu territori i pel benefici de les persones que habiten les ciutats que l'envolten.

Aquesta qualificació és necessària per aturar el creixement urbanístic, potser és en el que es fixen més els ecologistes. Però també ho és per que finalment, i espero que així sigui, hi haurà la possibilitat de potenciar un espai desbarjo i descoberta sovint poc conegut, on gaudir de la muntanya, d'excursions i passejades; un espai on practicar esport, on descobrir racons i on iniciar als més petits a que més enllà de l'asfalt hi ha un món per descobrir i conèixer.

A diferència d'altres parcs i espais protegits que són un refernt pels visitants d'altres zones i que s'exploten com a recurs turístic, el beneficiaris dels valors d'aquest futur parc natural de Collserola seran els propis usuaris, els ciutadans que l'habiten, visquin o no a la muntanya.

Sant Pere Màrtir i la vall de Sant Just

El passat diumenge vaig fer una excursió que feia temps imaginava. Es tracta de l'ascensió al turó de Sant Pere Màrtir, a l'extrem sud-est de la serra de Collserola. Un bon mirador que he freqüentat en diverses ocasions durant aquest any en algunes excursions atlètiques, però estrictament era un cim que encara mai no havia ascendit.

He emprés l'excursió des de casa mateix: primer resseguint la trama urbana de l'Hospitalet a través del barris de Santa Eulàlia, la Torrassa i Collblanc. Ja a Barcelona he seguit fins a la Diagonal, la zona universitària i després de travessar la ronda de Dalt he iniciat el camí per muntanya. Un primer tram urbà d'uns 45 minuts. Potser massa asfalt, però una bona manera de copsar com neix un diumenge en una ciutat encara adormida.

El camí, dret i pedregós, m'ha portat primer fins al mirador dels Xiprers i després fins al mateix cim de Sant Pere Màrtir. En creuar la carretera de les Aigües eren pocs, encara, els ciclistes i corredors que he trobat; massa aviat per un matí fred.

Abans d'atènyer el cim he visitat les restes de la bateria antiaèria que hi ha just a sota de les antenes de Sant Pere Màrtir, espai arranjat darrerament amb plafons explicatius d'aquesta posició republicana de defensa de Barcelona durant la Guerra Civil. Sens dubte aquest turó d'altitud modesta ha estat estratègic en diferents moments passats. En el seu cim, fa temps anomenat puig de l'Ossa, si han ubicat torres de telegrafia òptica, aixecat capelles, fins a la fesomia actual d'aquest relleu antenat que s'identifica fàcilment des de bona part del delta del Llobregat.

Des del cim he seguit per un espai conegut per a mi fins al turó d'en Cors, a tocar de Vallvidrera. Des d'aquest punt l'excursió ha pres un caire més de descoberta per a mi. He descendit uns metres en direcció sudoest fins enllaçar amb un PR que ressegueix la capçalera de la vall de Sant Just. El camí s'endinsa i travessa petites fondalades enmig del bosc frondós i variat: pins, roures, alguna surera i molta humitat. He arribat al coll de Can Cuiàs, on el camí s'apropa a la carretera de Molins a Vallvidrera, i he seguit voltant, ja pel la banda solana, fins al coll de les Torres. Aquí m'he endinsat de nou a l'obaga per pujar al turó de la Coscollera per després dirigir-me a la Penya del Moro, on hi ha les restes d'un poblat iber. En aquest punt m'ha entristit veure brutícia i deixalles, restes de plàstics, ampolles, etc. Mai ho entendré. D'altra banda, la vista oberta cap al Baix Llobregat o sobre el puig d'Olorda i les petites valls que l'envolten, expliquen la ubicació d'un poblat iber.

Després de la contemplació ha vingut l'inici del retorn. He travessat la urbanitzada part baixa de la vall de Sant Just, on urbanitzacions d'alt nivell, equipaments esportius i petits coberts, conviuen amb magatzems, centrals elèctriques i alguns masos testimoni d'altres temps. Després, ja al centre de Sant Just he pujat al Trambaix que m'ha acostat a escassos 20 minuts de passejada final fins a casa.

Turó de la Magarola

Avui diumenge hem fet una excursió d'allò més entretinguda per Collserola. Hem deixat el cotxe al coll de l'Erola i des d'allí hem començat a caminar cap al nord per la pista que segueix el GR-92. Es tracta d'una pista força ampla i transitada, principalment per ciclistes de muntanya, algun cotxe de tant en tant i pocs excursionistes. Hem caminat sense cap objectiu concret doncs l'únic propòsit que buscàvem era gaudir d'una passejada per la muntanya. Anàvem amb les nostres dues filles, de dos i tres anys i mig.

Ara unes fulles, ara una pedra. Mireu! Cireretes d'arboç! Aneu amb compte amb les bicicletes! Vigileu que ara ve un cotxe! Mireu! Es veu Montserrat; allà Sant Llorenç, i també el Pirineu nevat.

Ara dibuixem a la llibreta, ara fem una foto.
Aquí ensopego i aquí m'aixeco.
Vinga que no ha estat res!
Ara piquem una galeta i fem un glop d'aigua.
Sabeu? Aquests forats els fan els senglars per buscar menjar.

Anar amb nens petits a la muntanya exigeix un esforç extra de paciència. Però ben mirat ni més ni menys que en qualsevol cosa del dia a dia. I és que en el fons educar és això, carregar-se de paciència, tenir constància i ser coherents, i esperar els fruits sent conscients que, malgrat tot, la collita pot sortir malament. Avui ha estat la primera excursió que fèiem tots caminant, sense dur cap de les nenes a la motxilla. Ha estat divertit i sense insistir gaire hem acabat al turó de la Magarola (429 m), un bon mirador sobre el Vallès i Barcelona.

Cursa CEC a Collserola

D'aquí a menys de dues hores donarà la sortida la 18a Cursa CEC per Collserola, encara que jo proposaria el següent nom: 1a Cursa de Muntanya CEC-Collserola.

Fins l'any passat era una cursa i caminada d'uns 16 km que travessava la serra de Collserola des del parc de Cervantes fins al velòdrom d'Horta. Aquesta dualitat permetia moltíssima participació doncs hi havia qui se la prenia com una cursa i altres com una passejada; a més la inscripció era gratuïta.

Enguany la fòrmula és diferent: la concepció és del tot atlètica, amb una distància de 14 km i 800 m de desnivell pels camins i viaranys del sector que hi ha entre Sant Pere Màrtir i Vallvidrera. El preu de la inscripció 12 €, de l'ordre de moltes curses. Tinc curiositat per copsar l'ambient, córrer per nous camins d'un sector de Collserola que ja conec i veure si aquesta nova orientació de la cursa qualla entre els "corredors de Barcelona i la zona metropolitana", tal com resa el tríptic informatiu.

Canovelles i Can Caralleu

La darrera setmana de març he participat en dues curses. La primera el dilluns de Pasqua a Canovelles. Aquesta cursa de fons de 15 km l'he correguda en cinc ocasions des de la primera vegada el 2003. La cursa està força ben organitzada i el recorregut és variat: asfalt i terra, carrers, pistes i corriols, trams de pujada i trams de baixada. La cursa sempre es corre el dia de la Mona, i per tant això fa que el paisatge i les vistes cap al Montseny puguin variar d'una edició a una altra.

Per exemple, enguany la Setmana Santa ha caigut aviat i tot i no fer un fred massa intens durant la cursa, la panoràmica de la tardana nevada sobre el Montseny donava un aspecte distret al recorregut. A més, ignoro si de manera voluntària o no, però el circuit acostuma a presentar variacions d'un any a l'altre fent d'alguns trams del recorregut una incògnita, la qual cosa, pel meu gust, és un aspecte que li dóna cert al·licient.

La segona cursa de la setmana ha estat el cros de muntanya de Can Caralleu. Es tracta d'una cursa de muntanya de 9,5 km que surt de Can Carelleu, volta pel parc de l'Oreneta, puja cap a la carretera de les Aigües, segueix fins al turó d'en Cors, i fent carena cap a Sant Pere Màrtir, empren la baixada cap a l'inici, fent una darrera volta pel parc de l'Oreneta. El circuit, molt ben abalisat i tancat, és tècnic i exigent. Transcorre per un sector de la serra de Collserola que acostumo a freqüentar per entrenar, principalment per la carretera de les Aigües, tot i que darrerament també he fet itineraris més muntanyencs, en part per ganes i en part per familiaritzar-me amb el circuit del cros.

Les curses però, sempre acostumen a ser més ràpides que els entrenaments i l'inici del cros ha estat molt ràpid. Després algun tram de pujada l'he fet caminant, donat el pendent i per tal de recuperar. Des del punt més alt ja he agafat confiança amb el terreny i he seguit més tranquil de baixada, fins al tram darrer del parc de l'Oreneta amb contínues pujades i baixades. Ha estat una nova experiència. En general, les curses que he fet per muntanya, tot i ser exigents i sobre distàncies d'entre 12 i 20 km, normalment no tenen les característiques d'un cros, amb continus canvis de ritme i de terreny. Per contra, els cros que he corregut, han estat més curts i per terreny menys muntanyós, per tant amb menys desnivells.

Excursions atlètiques

A poc a poc torno a reprendre l'activitat atlètica. Després de decidir no córrer la marató de Barcelona 2008, tot em sembla més relaxat.

El tram del passeig de les Aigües entre plaça Mireia i Vallvidrera l'he freqüentat sovint per entrenar; la carrera contínua, amb breus parades per fer estiraments o veure, ha estat la tònica habitual. Ara, però, m'atrau força anar més amunt d'aquest pla i freqüentat passeig. Pujar cap a la carena per pistes o corriols, amb aturades més freqüents per copsar l'ambient i observar i reconèixer el paisatge. Jo les anomeno excursions atlètiques, i desitjo poder repetir-les amb la pausada petjada excursionista que m'apassiona.

Durant el més de febrer he fet un parell d'aquestes matinals pels voltants de Sant Pere Màrtir.

La primera va ser una sessió d'entrenament el dia abans de la mitja marató de Barcelona. Començo a rodar a la plaça Mireia pel passeig de les Aigües direcció al mirador dels Xiprers i segueixo fins a la carretera de Vallvidrera. De tornada, a l'alçada de Vil·la Paula, enfilo el camí que puja a la dreta. Ciclistes de baixada saluden cordialment. Un cop a la carena prenc la pista del carener cap a l'esquerra fins a plaça Mireia. Repeteixo el tram fins al mirador dels Xiprers, completant així la volta al turó de Sant Pere Màrtir, i inicio la baixada pel descompost camí que mena cap a la Ronda de Dalt, i ja pel dur paviment de la vorera segueixo fins al parc de Cervantes.

La segona ha estat el darrer diumenge d'aquest allargassat febrer. Des de la porta del Tennis Diagonal enfilo la pista que puja fins al coll del Portell. Sense pensar-ho gaire segueixo fins al cim del turó de les "antenes". A mitja pujada saludo amb l'alè just a uns excursionistes que baixen del cim i entre els quals reconec companys d'entitat. Arribo al peu de les antenes i m'aturo a recuperar l'alè i contemplar la panoràmica, avui ennuvolada. Em fixo en una placa situada al lloc on hi ha les restes de l'ermita dedicada a Sant Pere Màrtir. Sens dubte aquest era un punt privilegiat i estratègic en temps remots per aguaitar tot el delta del Llobregat i el pla de Barcelona. Inicio al descens per l'estreta pista asfaltada que revolta fins al mirador dels Xiprers. Llavors segueixo la carretera de les Aigües per emprendre un corriol que remunta per l'esquerra cap a la carena. Arribo de nou al coll del Portell i segueixo la pista carenera cap al turó d'en Cors. A mitja volta d'aquest promontori retrobo els caminaires coneguts, ara m'aturo una estona i camino al seu costat fent fruir un curta conversa. Acabo de fer la volta al turó i desfaig el tram cap al coll del Portell ara per un corriol sota el bosc que es dibuixa paral·lel a la carena. Desfaig de baixada el corriol que he pujat, ara fins a la carretera de les Aigües des d'on vaig a trobar el camí que em conduirà al parc de l'Oreneta i la carretera d'Esplugues que no deixaré fins al parc de Cervantes.

Excursió infantil

Des de l'aparcament del coll de l'Espinagosa, al damunt de Vallvidrera, emprenem la volta al turó d'en Cors. La nena petita alçada a la motxilla va tranquil·la observant tot el que ens envolta. La gran és una petita gran caminaire que s'atura a cada moment per agafar pinyes o pedres. Els pares li fem parar atenció a tot allò que li pot agradar: els marges remoguts pels senglars, un pi, un forat al terra, ....

Altres passejadors saluden i ens creuem amb nombrosos grupets de ciclistes -de sobte un cirurgià disfressat de ciclista de muntanya ens reconeix i saluda-. Arribem a un pla just al costat del promontori on s'alça un oratori dedicat a la Mare de Déu de Vallvidrera. Ens aturem una bona estona i les nenes juguen: herbes, pals i pinyes, fulles i pedres serveixen per inventar estris i jocs. La imaginació brolla i fem un bon àpat.

Quan l'aire humit ja és un pèl molest i el sol no es decideix a lluir, decidim reprendre la marxa i seguim ara per un corriol que volta el turó d'en Cors pel sud. anem a parar a una pista que de baixada mor tot seguit a l'aparcament de l'inici. Una volta de 900 metres i escaig de recorregut, ha estat una gran excursió.

Sant Pere Màrtir

Des del terrat de casa meva, a l'Hospitalet de Llobregat, es veuen poques muntanyes: un parell de turons de la serra de Collserola, Sant Pere Màrtir i el Tibidabo, i els lloms de la Morella, al Garraf. La resta de l'horitzó es format per terrats i antenes.

El turó de Sant Pere Màrtir (384 m) esdevé la protuverància més meridional de la serra de Collserola i als seus peus, cap al sud, s'estén el delta del Llobregat, la qual cosa el fa un punt inconfusible des d'aquesta plana que forma el riu, i és fàcilment reconeixible des de les poblacions que hi han crescut o des de qualsevol de les vies de comunicació que el travessen. A més, les antenes que hi ha al seu cim li donen una de les siluetes més característiques de la serra.

És un bon mirador, igual que ho és el tram del passeig de les Aigües que rodeja aquest turó i circul·la a mitja alçada de la muntanya. És ben cert que les muntanyes ens atrauen per diverses raons, sovint per la seva magnitud i grandiositat en relació al territori que senyoregen, i si des de la plana no atrau, normalment és per que el seu entorn ha estat urbanitzat en desmesura. El turó de Sant Pere Màrtir en seria un bon exemple: les antenes del seu cim, els enderrocs dels seus vessants i les urbanitzacions que assetgen la seva base fan d'ell un cim lleig i poc atractiu.

Amb tot, esdevé una bona talaia, i les àmplies i dilatades panoràmiques sovint recompensen el seu caràcter poc atractiu, sobretot en dies amb bona visibilitat. És un cim fàcil d'assolir i això el fa molt freqüentat. Jo hi he estat només un parell de cops, però estrictament no l'he ascendit, doncs sempre ho he fet durant alguna sessió d'entrenament des de la zona de Can Cuiàs. M'agradaria pujar-hi des de casa mateix, en el que seria un itinerari urbà, a través d'un dels paisatges més densos i transformats produïts per les necessitats migratòries de meitat del segle XX.

El setge de Collserola

Aquests dies de pont prenadalenc els vaig començar amb una matinal atlètica: la cursa de la festa major de Sant Andreu del dijous dia 6. Més de mil corredors van cobrir els 5 km de pla recorregut pels carrers de l'esmentada barriada barcelonina. Una cursa ràpida -un pèl curta pels habituals de les mitges maratons o dels 10.000- que va força bé per veure com anem de velocitat.

Avui diumenge, en canvi, he trotat per la carretera de les Aigües, força transitada per ciclistes de muntanya, passejadors i corredors. He anat des del pla de les Maduixeres fins a la plaça Mireia -un recorregut que sovintejo- i he seguit cap al parc de Cervantes.

En el tram final del circuit d'avui he passat pel límit del futur Pla Caufec-Porta BCN, a Esplugues de Llobregat, un projecte que urbanitzarà la base de la muntanya de Sant Pere Màrtir. Ja se sap: habitatges, centre lúdic i comercial, i edificis d'oficines. A canvi de soterrar la línia d'alta tensió que travessa aquest sector de Collserola i d'eliminar les torres actuals, fa anys es van requalificar els terrenys. Sense comentaris. Aquest sector era dels últims del perímetre de la serra de Collserola sense edificar de manera desmesurada, almenys al límit del Baix Llobregat i Barcelonès.

Feia anys que plataformes veïnals lluitaven per impedir aquest projecte i ara sobre el terreny ja es poden veure els treballs d'aplanament i desmunt. En aquest cas no s'ha pogut fer gaire més enllà de la denúncia i la queixa. Està clar que els depredadors del territori deuen veure que se'ls hi acaben les possibilitats si finalment s'aprova el projecte de parc natural. Davant d'això però, dubto que aquest figura de protecció sigui efectiva, doncs encara hi ha molts projectes pendents: ampliació del parc d'atraccions, túnel d'Horta, etc.

Malgrat tot, el matí era esplèndid: per un costat el límit del bosc retallava un cel nítid gràcies al vent que l'ha escombrat de núvols i contaminació. A l'altra banda, la trama de la Gran Barcelona també es perfilava nítida amb el seu creixent skyline projectat cap al mar. En front, el reflex d'un sol a punt d'arribar al seu migdia, semblava un mirall enlluernador davant la desembocadura del Llobregat. Tot i l'assetjament que pateix Collserola sempre serà un espai per l'esport, l'excursió, el passeig, i més enllà d'això pel pensament i la reflexió.

De nou Collserola

Darrerament he freqüentat aquesta serra que tinc tant a prop de casa. Tot i que de sempre m'ha agradat acostar-m'hi, des de fa uns mesos la miro més que mai amb ulls d'excursionista. Potser per tot això vaig batejar aquest bloc amb el nom d'aquesta serra i d'aquest parc metropolità. Sobre el mapa hi traço recorreguts i itineraris que potser algun dia acabaré fent. De moment són passejades senzilles en família i sense un clar objectiu més enllà de recollir fulles i fruits, acostar-se a alguna font i, a l'estiu, buscar l'ombra. A més de la carretera de les Aigües, on acostumo anar a entrenar o a passejar, el fet excursionista per aquesta serra sempre ha quedat eclipsat per altres destinacions. I és que malgrat trobar-se tan a prop de casa, el fet urbà associat a aquest parc metropolità potser ha estat un fre al seu descobriment més íntim.

El cert és que és un espai eclèctic de natura diversa i usuaris encara més diversos. Hi predomina el ciclista de muntanya, degut sobretot a les innombrables pistes que travessen la serra; també hi ha molt atleta popular, i és fàcil reconèixer rostres habituals de les curses, i de tant en tant algun maratonià més conegut. Per entrenar, la carretera de les Aigües és un bon lloc, sobretot si podem escollir les hores i els sectors més apropiats, altrament esdevé força massificada i la concentració de corredors i passejadors en determinats dies i hores és exagerada.

També és un espai per la tranquil·litat i els camins perduts i menys freqüentats, on no trobarem ni ciclistes ni aquells caminaires que segueixen senders senyalitzats. Això si, alerta amb els camins que ni tenen marques de PR o GR, ni la senyalització pròpia del parc: ens podem trobar sorpreses per ser camins que són a punt de perdre's. Sovint condueixen a enlloc, d'altres a indrets quasi personals i íntims, i en el pitjor dels casos s'arriben a emboscar tant que de sobte podem sentir l'alè dels senglars.

L'excursionista també hi troba el seu lloc, i en aquest sentit, Collserola és un paradís per les matinals, doncs des de qualsevol de les poblacions que envolten la serra, podem emprendre excursions que ens faran gaudir de la diversitat de paisatges que encara hi podem trobar. A més, només que ens enlairem cap alguna de les seves talaies (Tibidabo, Magarola, Sant Pere Màrtir, etc.), podrem jugar a endevinar que coneixem de l'àrea metropolitana.

Tant de bo que aquest espai acabi sent declarat parc natural i sigui gestionat adequadament per tal de no permetre que nous projectes urbanístics acabin guanyant terreny en aquesta ja malmesa i urbanitzada muntanya.

Salvem el Tibidabo

L'Ajuntament de Barcelona, malgrat la reiterada oposició ciutadana, ha aprovat inicialment el Projecte d'una nova Muntanya Russa al Parc d'Atraccions del Tibidabo, exposat al públic a l'Av. Diagonal 240 2n, BOP núm. 250 18.10.07, que suposa explanar més d'una hectàrea, cimentar 3.000 kg de formigó per cada una de les 109 potes de suport de l'atracció, de 35 m d’alt (10 pisos).

L'Ajuntament proposa aquesta obra per augmentar la "rendibilitat" del Parc d'Atraccions, que ara és municipal i no un negoci, o sia un bé públic amb funció social, mentre el Parlament de Catalunya discuteix la Declaració de Parc Natural, i quan el Govern ja ha inclós Collserola a la Xarxa Natura 2000, en una demostració d'incoherència. Aquesta no és la primera ni la última obra que amenaça el bosc: per instal·lar el Pèndol es va arrassar un altre troç, i l'afluència no només no va augmentar sino que es van perdre 45.000 visitants l'any: un Parc d'Atraccions avançat hauria d'estar en un entorn més poblat amb accés en metro. Preocupa la destrucció de Collserola gota a gota, una tala i una obra cada any, per tot el perímetre de l'Espai Natural: un dany irreversible al bosc que ha costat 100 anys regenerar i un increment de trànsit rodat que creen alarma social.

Si vols aturar aquest projecte, signa el manifest i envia-ho als teus amics/amigues i familiars. Gràcies.

www.collserolaparcnatural.org