Avui s'ha presentat a Banyoles, a l'espai El Puntal-Laboratori de les Arts de la Fundació Lluís Coromina, l'exposició Andar-i-ego. El trazador de caminos y direcciones, de Pep Mata.
Després d'una breu permormance de dansa, ha donat la benvinguda als assistents Lluís Coromina, president de la Fundació Lluís Coromina, i tot seguit han pres la paraula Joan Nogué, director de l'Observatori del Paisatge de Catalunya; Ricard Plana, director de la revista Bonart; Eulàlia Grau, cap del Departament d'Escultura de la Universitat de Barcelona, i el mateix autor, l'artista Pep Mata. Els parlaments els va tancar Santi Vila, conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya.
D'esquerra a dreta, el conseller Santi Vila, l'artista Pep Mata, Eulàlia Grau, Ricard Plana, Pep Nogué i Lluís Coromina, durant la inauguració d'Andar-i-ego a Banyoles. |
El llibre, publicat el passat mes de juny i editat per la Universitat de Barcelona, Edicions Saragossa i la Revista Bonart, no és un llibre de fotografia convencional, de grans instantànies bucòliques ni paisatges de postal, com es podria pensar a priori tractant-se dels Pirineus. Per a mi va ser un plaer col·laborar amb l'autor amb un dels texts que introdueixen una de les quatre sèries.
El
treball de Pep Mata és fruit d'una manera molt particular de
veure el paisatge, el walking
art. Pep Mata és artista, la fotografia és el seu llenguatge i la
muntanya el seu objecte. A aquest perfil cal afegir el fet
excursionista que des de sempre l'ha portat a caminar per corriols i
senderes.
Iniciem
amb Pep Mata un viatge per l'horitzó concret del Pirineu oriental i
central que ens durà per terrenys i llocs marginals fins als límits
del territori. I és que Pep Mata es defineix com un autor de
frontera acostumat a transitar per paisatges liminars. Tal i com passa amb les emocions que generen la
contemplació de la bellesa i de l'harmonia d'allò sublim. I quin
espai millor que la muntanya per copsar aquests sentiments?
El resultat són 122 tríptics agrupats en 4 sèries que mostren l'essència i la força dels elements: terra, aigua, aire i cel. Cada tríptic són una part de l'horitzó que ens invita una vegada i altra a mirar, escoltar, tastar i acaronar la muntanya, per acostar-nos així als ritmes primitius i ancestrals de la natura.
La
primera impressió que tindrem en veure el conjunt de tríptics és
estar en un terreny amic, afable i enormement acollidor. Si, ens
acullen muntanyes i valls circumdades per cims, coberts de neu i
acariciats pel torb a l'hivern o encatifats d'herba i terrabastalls de pedra a l'estiu. A l'inici voldrem endevinar on ha
estat ubicat el trípode per prendre cada instantània, quin és cada
cim i cada cada collada que hi veiem, per anomenar-lo i
sentir-lo proper i conegut. En aquest propòsit ajuden moltíssim les
dades de referència que aporta l'autor: lloc,
indret, orientació, hora solar, temperatura, estació i any.
Després
aquesta informació perdrà el seu pes i la seva funció referencial
per esdevenir meres dades, doncs la imatge prendrà
el seu protagonisme i ens interrogarà constantment. És doncs un
petit parany per acostar-nos al seu terreny abans de sentir la por al
desconegut. Les sèries i composicions interpel·len de tal manera
l'espectador que anomenar cada lloc passa a ser un exercici del tot
secundari.
Pep
Mata és un artista caminador. Busca en el fet de caminar disminuir
la tensió per disposar els sentits a la contemplació i copsar en
l'entorn muntanyenc, sovint hostil, l'equilibri natural. Però
l'exercici que l'ha portat a produir la seva obra no és senzill i
requereix certa preparació i entrenament. No
es tracta només de passejar pausadament muntanya amunt, enmig de
boscos i rierols, seguint viaranys cap a altives talaies, o deixar-se
acaronar pel vent gèlid, la tronada o la pluja. Cal saber compassar
cada moviment, per observar i escoltar l'entorn. Això requereix
tenir la musculatura sensorial ben entrenada per interpretar l'entorn amb tots els sentits. Cal deixar-se envoltar pels factors ambientals que afavoreixin
la plenitud receptiva: el silenci, la volguda solitud...
L'excursionista,
el caminador avesat a recórrer senderes i corriols amb l'objectiu
d'assolir un cim o completar una travessa, no sempre troba
l'equilibri i la calma contemplativa en el seu esdevenidor
excursionista. Sovint, massa sovint, la dignitat ascensional del
muntanyenc arriba amb l'assoliment del cim, just en el punt més
proper al cel, i es confon amb un estat de pau i breu repòs després
de l'esforç atlètic de l'ascensió i abans d'iniciar el retorn cap
al fons de la vall.
En
aquest cas, però, l'ascens no necessàriament és altitudinal, i
arriba quan caminar condueix a l'altra cim, el de la plenitud
contemplativa i que res té a veure amb el punt més elevat de la
carena. El caminar pausat i tranquil predisposa el pensament a
l'acció creativa. A voltes seran breus i senzilles notes sobre la
llibreta de camp, d'altres un esbós, una aparença encara imperfecta
de la composició final. En el cas que ens ocupa, sens dubte, és la
càmera i la tècnica fotogràfica el principal element
descodificador de l'entorn. I és així com en Pep Mata ha escoltat
la muntanya durant moltes excursions contemplatives per oferir-nos
l'alteritat dels paisatges muntanyencs.
Després
vindrà la feina de manipular l'espai i el temps que ha copsat. Aquí,
en Pep Mata repeteix el model de molts caminadors i excursionistes
que recullen dades de les seves activitats i inunden butlletins,
blocs i altres aparadors cada cop més tecnològics, amb les seves
particulars quimeres muntanyenques, unes vegades per mer interès
introspectiu i d'altres amb un afany vulgaritzador. Però les
elaboracions de Pep Mata són transformacions que d'una banda malden
per mantenir la fidelitat sonora que la seva càmera ha enregistrat i
de l'altra deixa oberta l'obra a la sensibilitat dels oients i
espectadors.
De
sempre els muntanyencs han orientat els objectius i polsadors de les
seves càmeres a la recerca de la millor llum i composició per donar
protagonisme a qualsevol petit element que completi la perfecta
escena muntanyenca: el llac, la flor, la carena, el núvol, el cim,
el camí, la roca... L'estètica i el bucolisme del paisatge
muntanyenc ha estat el principal tema, només trencat per alguns
éssers vius i els seus observadors, des de fauna salvatge fins als
animats excursionistes pioners que es retrataven en mig d'un escenari
hostil encara poc o gens freqüentat.
És
per això que la creació artística d'en Pep Mata no ens deixa
indiferents d'entrada. La seva visió artística, potser un xic
marginal, ens acosta al pensament i referma la idea que l'acció
contemplativa només pot ser vera si hi ha silenci i solitud. I és
així com s'engendren els seus tríptics i escenes, a força de
caminar pausadament i tranquil·la, amb la remor només dels
elements, fins a sentir la frisança de l'hostilitat d'un medi que
ens infon por i valor, respecte i coneixement.
El
principal valor de la seva obra és el temps. El temps per acostar-se
a la muntanya amb el ritme pausat requerit; el temps dedicat a triar
cada escena que ha retratat; el temps esmerçat en crear i ordenar
cada composició.
I
què és el que més ens connecta amb la natura? Sens dubte caminar per la muntanya, pels horitzons i les altives carenes, per
aquests reductes de natura marginal. La proposta de Pep Mata és una
crida a alentir el pas, a refermar el sentiment de comunió amb
l'entorn, sense presses, per deixar fruir el pensament, la
intel·ligència i el seny. És per això que a la vegada aquesta
excursió ens suggereix seguir un camí cap a nosaltres mateixos, un
viatge introspectiu que ens desvetlla el procés intel·lectual.
Caminar en autèntica sincronia amb la natura esdevé avui dia poc
més que un luxe, immersos com estem en una tecnologia que
paradoxalment ens fa més vulnerables i fràgils.
Gaudim, doncs, d'aquest caminar pausat que sincronitza els ritmes individuals amb els de la natura.
Gaudim, doncs, d'aquest caminar pausat que sincronitza els ritmes individuals amb els de la natura.