dimecres, 31 de gener del 2018

Mitja Colomenca. Bona cursa i millors sensacions

Les pistes d'atletisme Antonio Amorós, a Santa Coloma de Gramenet, punt neuràlgic de la VI Mitja Marató Colomenca. Foto: Jaume Ferrández
La sisena edició de la Mitja Marató Colomenca ja és història. És la segona vegada que participo en aquesta cursa, encara novella, que edició rere edició segueix amb bon pas cap a la consolidació. Vaig participar-hi l'any 2016 i va ser un bon test en la preparació de la marató de Barcelona: vaig acabar amb molt bones sensacions perquè feia cinc anys que no corria una mitja per sota 1.50 h.

Aquest any, he rebaixat en 3:42 i 5:37 minuts, respectivament, els registres de les mitges de Ripoll i el Prat de Llobregat de la passada tardor. Tot plegat m'anima amb les sis setmanes prèvies a la marató de Barcelona de l'11 de març. Xifres i registres a banda, m'ha agradat tornar a córrer la Mitja Colomenca després que el 2017 no hi vaig poder participar a causa d'un esquinç al turmell que vaig patir dues setmanes abans de la cursa. 

Diumenge es llevà amb fred i també feia una mica de vent. Amb l'inici de la cursa, i a mesura que el sol s'aixecava, les condicions per córrer van millorar;  en la segona part de la prova que la temperatura va ser més agradable.

La sortida de la mitja, a les 9.30 h, era conjunta amb la cursa de 10 km. Les dues proves compartien circuit fins al km 6, aproximadament, on els participants del deu mil giraven per retornar a les pistes d'atletisme Antonio Amorós, punt d'inici i final. Aquest tram comú és totalment urbà i transcorre pels carrers de Santa Coloma, amb pujades i baixades que lluny de trencar el ritme em van servir per entrar en calor.

Entre els quilòmetres 6 i l'11,5 la mitja marató segueix la carretera de la Roca del Vallès. Aquest tram és d'anada i tornada i convé prendre nota del perfil que, tot i no presentar cap rampa considerable, sí que té ondulacions que de tornada poden trencar el ritme.

La carretera circula entre el riu Besòs, que a l'anada tenim a l'esquerra, i la base de la serralada de Marina. A l'altra banda del Besòs destaca la presència del mossegat turó de Montcada, amb la cimentera a la seva base. A mesura que avancem, la panoràmica s'obra cap al Vallès Occidental i, com que el dia era net, es podien albirar a l'horitzó els cims de la Mola, Gallifa i els cingles de Bertí. Just abans del gir, també es deixà veure per uns segons el nevat perfil del Montseny. De retorn, a banda del turó de Montcada, i sempre a l'altra riba del Besòs, destacaven els cims més septentrionals de la serra de Collserola, amb els amuntanyats barris de Ciutat Meridiana i Torre Baró, i la característica silueta del castell del mateix nom.

Els darrers 5 km tornen a circular pel nucli urbà i, tot i que reserven alguna suau pujada, els dos darrers quilòmetres, planers i paral·lels al Besòs, deixen marge per acabar amb la camada llarga sempre que hàgim mesurat bé les forces.

En definitiva, de nou una bona experiència que procuraré repetir i ha tornat a formar part del meu pla de preparació de la marató de Barcelona. Una marató que aquest 2018 té un doble objectiu per a mi: d'una banda, el repte atlètic d'acabar una marató 30 anys després de completar la meva primera marató; i de l'altra, el repte solidari "Una marató pels nadons prematurs" que té el propòsit de recollir fons per al nou Centre de Neonatologia Avançada de l'Hospital Vall d'Hebron.

 


dimecres, 24 de gener del 2018

Córrer una marató per una causa solidària


El 2006, dies després que la meva filla gran fes 1 any, vaig acabar la meva primera marató com a pare. Foto: Marga Pradas
Una de les meves aficions és córrer. Aquest modest bloc és una petita mostra; sovint hi escric sobre curses que he fet, llibres relacionats amb córrer, etc. Amb els anys he corregut prop d’un centenar de mitges maratons i una quinzena de maratons, entre moltes altres curses de distàncies inferiors. No són moltes ni poques, són les que són; a la vida no tot és córrer.

L’estiu passat, després de córrer la Mitja Marató de Grenna, a Dinamarca, vaig plantejar-me preparar la 40a Zurich Marató de Barcelona que tindrà lloc el pròxim 11 de març. Aquesta serà una edició especial, la 40a, i a més coincideix que farà 30 anys de la primera marató que vaig completar.

Però hi ha una altra motivació que la farà encara més especial per a mi: córrer la marató per una causa solidària i recollir fons per al projecte "Amb tu, com a casa", impulsat per l’Hospital Vall d'Hebron per crear un nou Centre de Neonatologia Avançada amb l’objectiu de millorar les condicions d’hospitalització dels nadons prematurs i de les seves famílies.

La iniciativa de l’Hospital Vall d'Hebron, de la qual vaig tenir coneixement la passada tardor, em va evocar la primavera del 2005. El març d'aquell any va néixer la meva filla gran després de 28 setmanes i 2 dies de gestació, i amb 560 grams de pes. Sí, ho has llegit bé, 560 grams. Per aquest motiu, va passar 92 dies al Servei de Neonatologia de la Vall d’Hebron. Van ser unes setmanes molt dures, amb moments de neguit i incertesa, però també d’esperança i molta confiança, dipositada en tot l’equip mèdic i d’infermeria.

Per l'experiència viscuda fa tretze anys, la meva família i jo ens vam veure molt vinculats al projecte "Amb tu, com a casa". És per aquest motiu que vaig decidir sumar-m'hi a través de la meva afició atlètica. El resultat és el repte "Una marató pels nadons prematurs" que té el propòsit de recaptar diners per al nou Centre de Neonatologia Avançada de l’Hospital Vall d'Hebron

I això serà possible gràcies a la iniciativa "Corre per una causa solidària" que un any més proposen els organitzadors de marató de Barcelona juntament amb la plataforma de crowdfunding migranodearena.

Com pots col·laborar amb el repte?


    • Segueix el repte a Twitter, amb les etiquetes #BornToBeExtraordinary #VallHebron #maratóXprematurs
      • Surt als carrers de la ciutat el diumenge 11 de març, per animar els participants i gaudir de l'ambient de la 40a Zurich Marató de Barcelona.
      • Difon la iniciativa entre els teus contactes.


      dimarts, 16 de gener del 2018

      Sant Miquel del Fai, una experiència atlètica


      El 14 de gener es va celebrar la VI Sant Miquel Xperience, una prova de 14 quilòmetres que transcórrer entre Sant Feliu de Codines i Sant Miquel del Fai.

      Feia un parell d'anys que m'havien parlat d'aquesta cursa els amics d'Anem a la muntanya, un programa setmanal d'Ona Codinenca conduït per membres del Centre Excursionista de Sant Feliu de Codines en el qual vaig participar el febrer del 2016. Les seves explicacions i entusiasme em van despertar l'interès per participar a la Sant Miquel Xperience en alguna ocasió. I dit i fet, aquest any l'he triat com una de les curses per preparar la 40a Zurich Marató de Barcelona, que aquest any correré per recaptar diners per al nou Centre de Neonatologia Avançada impulsat per l’Hospital Vall d'Hebron: "Una marató pels nadons prematurs".

      La Sant Miquel Xperience, que transcorre majoritàriament per carretera asfaltada, té unes particularitats que la fan única. A més d'un entorn natural de boscos i cingleres, i les vistes sobre el Vallès, en general, i la vall del Tenes, en particular, cal afegir que el recorregut circula per l'espai de Sant Miquel del Fai i s'entafora per  balmes a tocar dels salts d'aigua.

      El Parc Usart, punt d'inici i arribada de la cursa. Foto: Marga Pradas
      La cursa comença al Parc Usart, a un quilómetre i escaig del poble, en la carretera que mena a Sant Miquel del Fai. Els primers metres, en suau descens, es fan amb alegria, i fan pensar a dosificar bé les forces per encarar l'arribada, que serà en pujada.

      Després del primer revolt pronunciat, la carretera comença a enfilar-se i la panoràmica cap al Vallès Oriental s'amplia. Poc després la carretera gira direcció nord i circula a tocar de l'estimball sobre la vall del Tenes: a la dreta s'observa Riells del Fai i el rocam vermellós que l'envolta; a l'esquerra s'acaricien les verticals parets dels cingles del Perer.

      Tot a punt per la sortida de la VI Sant Miquel Xperience. Foto: Marga Pradas
      L'ascens és progressiu, amb uns trams més planers que altres. A mesura que s'avança, es distingeix l'edifici de Sant Miquel del Fai. Si parem atenció, es poden intuir els primers corredors que ja han entrat al recinte. Tot seguit la carretera inicia un descens a buscar el Tenes i després d'un pronunciat revolt circula a tocar del riu, el creua i inicia el darrer ascens abans d'entrar al recinte de Sant Miquel.

      Deixem l'asfalt per accedir al recinte del monestir per una pronunciada baixada fins a tocar de la casa del Prior i les dependències monacals. Ara, la cursa transita per camins empedrats i de terra que recorren la cinglera fins a la petita esglesiola de Sant Martí del Fai. Sens dubte aquest és el tram més espectacular donat que circula sota la roca i per coves a tocar dels salts d'aigua del Rossinyol i del Tenes. La fosca, els tolls d'aigua i l'estretor d'algun pas fan que el tram sigui entretingut, a la vegada que ràpid, i cal parar atenció en seguir les indicacions dels voluntaris que fan de control, per tal de no relliscar, entrebancar-se o colpejar-se amb els corredors que venen en direcció contrària.

      A Sant Martí del Fai hi ha el gir i desfem el tram fins a sortir del recinte després d'una curta i dreturera pujada que acaba al pont del Rossinyol, on hi ha el control de xip i l'avituallament. Pugem de nou a la carretera i iniciem el retorn alternant els trams de pujada i descens, a la inversa que a l'anada.

      Sens dubte el millor de la cursa és l'entorn on s'emmarca i és molt adequada per rodar i gaudir del paisatge. Tot i ser una cursa exigent, pel meu parer no és una cursa trencacames, permet prendre un ritme constant en el tram d'asfalt i gaudir d'un retorn sense patiments, si les forces es dosifiquen bé, és clar. També em va semblar molt ben organitzada, amb bona atenció i informació als participants, tant el dia de la cursa com abans.

      El brou preparat per l'organització va fer entrar en calor els acompanyants i voluntaris de la cursa. Foto: Marga Pradas
      En l'edició d'enguany el dia era fred i rúfol, i qui més qui menys va témer per la pluja que al final no va arribar. A la zona de sortida i arribada els que van patir més fred van ser els voluntaris i acompanyants, però ho van resoldre d'allò més bé gràcies al brou preparat per l'organització. Al web de la cursa trobareu tota la informació i fotografies de la sisena edició.