Després del terratrèmol, Nepal truca a la porta

El passat 30 de setembre es va presentar a la sala d'actes del Centre Excursionista de Catalunya el número especial de la revista Muntanya en el qual la publicació ret un homenatge al Nepal, país castigat pels terratrèmols dels dies 25 d'abril i 12 de maig d'enguany.

La sala era plena per escoltar els parlaments del president del CEC, Josep Manuel Puente, de Ferran Alexandri, director de Muntanya, i de Lluís Belvís, alpinista i consol general del Nepal. En acabar el torn de paraules es va projectar el documental "Nepal, un paradís al peu de l'Himàlaia", de Jordi Pons, on l'alpinista català ens aproxima al Nepal de finals de la dècada 1970: la gent, la cultura i les creences, el grau de desenvolupament...

El monogràfic "En homenatge al Nepal" recull activitats muntanyenques que es poden realitzar al Nepal, en concret una selecció dels cinc trescs més clàssics i espectaculars que s'hi poden dur a terme, i dedica un reportatge al no menys espectacular descens del canyó de Runchet Khola. També repassa les primeres expedicions catalanes a l'Everest amb un escrit de Conrad Blanch, cap de la primera expedició catalana que arriba al sostre del món el 1985, mentre que la crònica alpina de Joan Jover la dedica a fer un repàs de les ascensions més destacades realitzades per alpinistes catalans a l'Himàlaia nepalès.

Però més enllà de proposar activitats per gaudir de la muntanya al Nepal i recordar les fites de l'himalaisme català, Muntanya ha volgut explicar el context de la catàstrofe per comprendre millor com afecta un terratrèmol de gran magnitud a un país de creences ancestrals que es debat entre el flagell de la pobresa i ser una de les meques de l'alpinisme mundial. Per aquest motiu Muntanya ha comptat amb les col·laboracions d'Alfred Montserrat i el seu article on explica l'activitat sísmica al Nepal, i d'Albert Arnau que ens aproxima a les accions de cooperació que es desenvolupen en els escenaris devastats per recuperar, si més no, certa normalitat. Per la seva banda, l'article d'Enric Soler sobre el budisme ens ajudarà a comprendre millor la significació d'unes creences que se'ns dubte marquen la cultura nepalesa i el caràcter de la seva gent.

D'especial rellevància són les aportacions de Lluís Belvís, alpinista i consol general del Nepal a Barcelona, a qui Muntanya dedica una entrevista, de l'alpinista Jordi Pons, membre de la primera expedició catalana en assolir un vuit mil, o de l'alpinista Ferran Latorre, que es trobava en plena ascensió al Makalú quan va tenir lloc el primer dels terratrèmols. Tots ells han petjat les muntanyes del Nepal en nombroses ocasions i testimonien els lligams que han teixit amb el país i com comparteixen el pesar dels seus habitants.

Per acabar, el monogràfic de Muntanya recull informació pràctica sobre agències de viatges especialitzades a organitzar trescs al Nepal i d'organitzacions no governamentals que des de fa anys treballen al Nepal en tasques de cooperació i desenvolupament, així com un recull de publicacions i guies per conèixer millor el país abans d'emprendre viatge.

Sens dubte aquest especial és una bona eina per acostar-se a aquest país que de sempre ha estat molt estimat pels muntanyencs i alpinistes catalans. Si mai hi heu estat sabreu que les seves immenses valls i muntanyes són mítiques i atrauen les mirades a la vegada que ens fan sentir no res, i potser per aquest motiu desperten l'interès de qualsevol persona amant de la muntanya. Les seves gents tenen en la mirada i el somriure la tenacitat de la perseverança i d'estar segurs que en sortiran reforçats d'aquest atzucac.

El turisme de muntanya i aventura és la principal font d'ingressos del país i després del terratrèmol passaran anys fins que no es torni a normalitzar la situació. No obstant això, cal no deixar d'anar-hi i visitar el Nepal per tal de contribuir a la seva recuperació. I en aquest sentit, l'especial "En homenatge al Nepal" publicat per Muntanya és també una crida a viatjar al Nepal, ja sigui per fer-hi un tresc, visitar les ciutats com Katmandú, Patan o Pokhara, acostar-se a les altes valls de l'Himàlaia, visitar els parcs nacionals del sud o conèixer de primera mà els projectes de cooperació que s'hi desenvolupen.

Annapurna Est. 40 anys d'una fita per l'alpinisme català

Avui fa 40 anys que Josep Manuel Anglada, Jordi Pons i Emili Civís assolien el cim verge de l'Annapurna Est (8.026 m). Era la primera ocasió que alpinistes de l'Estat espanyol trepitjaven un cim de més de 8.000 metres. A més d'Anglada (cap), Pons (director tècnic) i Civís (sotscap), el grup era format per sis expedicionaris més: Marià Anglada (metge), Enric Benavente, Xavier Pérez Gil, Manuel Martín, Antoni Villena i Eduard Blanchard. Completaven l'expedició una desena de xerpes i fins a 300 portadors encarregats de traginar les 7 tones de material i queviures necessaris pels tres mesos d'aventura.

El passat 10 d'abril el Centre Excursionista de Badalona, com a colofó del seu "Cicle de projeccions del CEB", va celebrar el 40è aniversari de l'Annapurna Est reunint a sis dels expedicionaris. L'acte va omplir l'auditori del Museu de Badalona on a més de muntanyencs i socis del Badalona, s'hi van aplegar un bon nombre d'aficionats i amics dels protagonistes. Durant l'acte es va projectar un interessant recull de fotografies de l'expedició en un muntatge audiovisual inèdit que contextualitza el moment de l'alpinisme en la dècada del 1970 i relata els diferents moments de l'expedició. Va ser, sens dubte, un bon record del primer 8.000 estatal. Però també fou un homenatge a la trajectòria d'una generació d'alpinistes que ja havien realitzat destacades ascensions als Alps, Andes o Hindu Kush, protagonistes d'uns temps on tot estava per fer i només uns pocs tenien la tècnica i experiència suficients, i les possibilitats necessàries, per dur a terme els seus projectes i aproximar l'alpinisme català al nivell de l'alpinisme mundial.

D'esquerra a dreta: Manuel Martín, Xavier Pérez Gil, Jordi Pons, Josep Manuel Anglada, Emili Civís i Antoni Villena, membres de l'expedició a l'Annapurna Est de 1974, durant l'acte celebrat al Museu de Badalona.

La ruta oberta a l'Annapurna Est coincidia fins el Camp 2 amb la seguida per l'expedició francesa que el 3 de juny de 1950 assolia l'Annapurna I (8.091 m) amb els alpinistes Maurice Herzog i Louis Lachenal, i que suposà el primer 8.000 de la història de l'alpinisme. A partir del Camp 2 el grup català va obrir la ruta per l'esperó nord que va directe a l'Annapurna Est. L'atac final s'inicià des del Camp 5 (7.490 m) i després de gairebé catorze hores de dificultosa progressió, a les nou del vespre del 29 d'abril, arribaven al cim. El descens va ser llarg i fatigós degut al cansament, el fred i la foscor de la nit.

El llibre de Jordi Pons "Annapurna Est. Un 8.000 verge" (Editorial Juventut, 1976), amb pròleg de Josep Manuel Anglada, relata detalladament l'expedició, des de les dificultats amb que es van trobar (tempestes, vent, allaus, entrebancs burocràtics, vagues dels portadors, poca col·laboració dels xerpes...) fins als moments d'emoció i alegria per haver assolit el cim. El llibre també conté notes i comentaris sobre el material utilitzat (tendes, botes, roba...), apunts sobre aspectes mèdics -apartat elaborat pel doctor Marià Anglada- i un breu perfil sobre trajectòria dels alpinistes que hi van participar. 

Sens dubte, aquesta fou la referència per a posteriors expedicions catalanes a l'Himàlaia i a altres serralades, amb molts cims per assolir i rutes per obrir.

Apunts pendents del 2011

Dedico aquest darrer apunt de l'any a alguns dels esborranys que per manca de temps han quedat durant setmanes o mesos a l'escriptori. És una barreja de temes, però em sembla una manera d'òptima d'endreçar aquest refugi virtual, tancar el 2011 i mirar cap el 2012.


Aquest any 2011 vaig assistir a un taller de kapla a la Pedrera de Barcelona. Va ser en el marc d'unes jornades per a petits i grans, organitzades per l'Obra Social de l'encara Caixa de Catalunya, amb tallers, activitats i petits espectacles. El kapla és un joc de construccions amb peces de fusta de colors diferents i d'igual mida, que contribueix al desenvolupament de la capacitat d'organitzar elements en tres dimensions. A més de ser un estímul a la creativitat de petits i grans, el repte de cercar el punt d'equilibri entre les peces també aporta molta tranquil·litat i calma. Amb la destrucció final de les figures, ponts i cases alçades durant tot el dia, i la conseqüent recollida i ordenació de les peces, la sensació de relax va ser total. Una grata experiència.

Un any aquest 2011 que vaig esbossar un apunt sobre el trekking dels Annapurna que vaig fer el 1991 -aquest estiu ha fet 20 anys- i el record d'aquell viatge al Nepal. Vint anys després veig que només amb el temps podem valorar realment la importància de les coses. Per arrodonir el record hauria de veure les diapositives d'ara fa vint anys.

També hagués volgut apuntar en aquest refugi virtual notes sobre algun dels llibres que he llegit aquest 2011, tot i que sovint, i de passada, n'he fet alguna cita. Diria que ha estat l'any que més temps he dedicat a llegir, i això, personalment, em satisfà molt. M'han agradat: 1Q84 d'Haruki Murakami (Empúries, 2011), Jaume I el conqueridor, d'Albert Salvadó (Columna, 2001), i La meva germana viu sobre la llar de foc, d'Annabel Pitcher (La Galera, 2011).

Un altre esborrany d'apunt sense publicar, feia referència al pregó de les festes de la Mercè 2011 pronunciat per Joaquim Maria Puyal el passat mes de setembre. Em va cridar l'atenció la seva reflexió sobre el lideratge en relació a la ciutat de Barcelona, però que podem estendre a altres àmbits. La manca de lideratge i de projecte és, sens dubte, una altra crisi que fa temps tenim a la nostra societat, la dels nostres dirigents. Més enllà de mandataris i governants, però, estic convençut que a petita escala, sigui quina sigui la nostra responsabilitat en l'àmbit de la feina o en l'associatiu, per petit que sigui el projecte, aquest ha d'existir, hi hem de creure i l'hem d'estimar.

Ens fan falta servidors públics que tinguin condicions i que siguin prou intel·ligents per detectar el moment i encertar l’estratègia que ens calen. ¿Sabeu que vol dir això? Que necessitem líders! Lideratge no vol dir sortir als diaris. N’estem tips de gent que té l’ofici del lideratge! Ens calen líders de debò. Que tinguin el valor de l’autenticitat, que treballin, s’exigeixin, s’esforcin i estiguin convençuts d’allò que ens diuen. Líders de debò, que te’ls miris als ulls i te’ls creguis, amb més fons que aparença, amb més compromís que simple implicació, amb més autoritat encara que poder. I, naturalment, que tinguin alguna cosa a dir-nos, a proposar-nos. Que tinguin un projecte. Si no hi ha un projecte no hi ha vida.

Per últim una breu referència a una de les meves grans passions: la muntanya. El passat 11 de desembre va ser el Dia Internacional de les Muntanyes i hagués volgut dedicar un apunt a aquesta commemoració en el desè aniversari de la celebració de l'Any Internacional de les Muntanyes. Serveixen de res els dies internacionals a causes sovint perdudes d'inici i a bones intencions? Tinc els meus dubtes. En quant a mi, aquest 2011, a contracor primer i pel desànim després, he freqüentat molt poc els cims, les valls i les muntanyes. Poques excursions en general, però a més de poca entitat i sense el desfici esperat. Hi ha anys de tota mena. El desig pel 2012 farà possibles noves ascensions.

Dhaulagiri 1989

Arribo a Liceu i passo la darrera pàgina de Cels de safir (Cossetània, 2008). Durant algunes setmanes aquest recull sobre les vivències d'alpinistes catalans als cims més alts del planeta m'ha acompanyat en l'anar i venir amb metro. Relat amè i distret realitzat per l'Eduard Sallent que acosta al lector a aspectes d'aquest tipus d'ascensions que sovint no transcendeixen en les cròniques alpines. Serveix de pas per conèixer de primera mà les condicions, sovint expressades amb neguits, que acompanyen l'empresa d'assolir, o no, un vuit mil: la solitud, el fred, les preguntes sense resposta, l'autoafirmació de llibertat personal, etc.

De tots els episodis el que m'ha impressionat més és la del tràgic intent d'ascensió al Dhaulagiri per la ruta Txeca de la cara oest, de Kiko Dalmases i Jordi Canyameres a l'octubre de 1989, enguany farà 20 anys. Després de sis dies d'escalada els dos alpinistes arriben a 7.600 metres. El fred -40 sota zero- i la duresa de l'ascensió fan que Jordi Canyameres decideixi abandonar l'atac mentre que Kiko Dalmases prossegueix i desapareix entre el coll i el cim del Dhaulagiri. El relat, molt intens i sentit, se centra en el descens de Jordi Canyameres que trigà quatre nits en arribar al camp base.

El terrassenc Kiko Dalmases va desenvolupar una intensa activitat alpinística durant els anys 1980, amb escalades de gran nivell a Sant Llorenç del Munt, Montserrat, Terradets, Riglos, Picos de Europa, Pirineus i Alps. Havia escalat les mítiques sis parets nord dels Alps (Eiger, Cervino, Grands Jorasses, Cima Grande di Lavaredo, Dru i Badile), i sumava tres ascensions a la nord de l’Eiger: el 1983 amb Miquel Llonch, el 1985 en solitari, i el 1987 amb Joan Cassola, que va significar la primera hivernal estatal. Fora d'Europa havia estat en dues ocasions als Andes (1986 i 1987) i a l'Himàlaia al Saipal (1985).

En Kiko Dalmases a més d'alpinista feia versos i escrivia. Segurament aquesta era una passió que el feia més lliure, que possiblement l'ajudava a entendre millor el seu sofriment i els seus sentiments quan perdia un company en accident de muntanya, o quan simplement visualitzava la seva pròpia mort. Els seu escrits van ser transcrits i publicats com a homenatge pòstum al fill, a l'amic i al company de cordada que Kiko va ser, en dos reculls: Ressenya de l'expedició al Saipal de l'any 1985 (1990) i La muntanya d'un somiador (1993).