diumenge, 27 de març del 2011

Diumenge sobre rodes

Tot i la pluja caiguda a la ciutat de bon matí, aquest diumenge d'hora trastocada ens ha permès, finalment, gaudir d'una bona passejada i hem sortit al carrer a veure passar els cotxes antics del Ral·li Barcelona-Sitges i el trànsit dels ciclistes de la centenària Volta a Catalunya. La primera caravana no l'hem pogut seguir doncs el recorregut no era l'esperat. Mala informació? Canvis de darrera hora? Tan se val, un altre any serà. Després, a l'avinguda Maria Cristina, amb un bon sol i caloreta, hem pogut veure la corrua de motos de policia que obrien el circuit als ciclistes. En pocs segons han rodat per davant nostre seguits d'una nova corrua de cotxes d'assistència. Ha estat fugaç però divertit.



A l'hora de dinar, fent zapping, he pogut comprovar que tot i ser el centenari d'aquesta prova, cap cadena ha retransmès en directe l'etapa d'avui; i suposo que cap de les precedents. És clar que la Volta no és el Tour, ni tampoc el ciclisme te darrera els interessos econòmics de la F1, el futbol o el basquet. També puc entendre que Televisió de Catalunya destini recursos a cobrir el Gran Premi d'Austràlia per competir amb les cadenes estatals. Però quan això fa que es deixin de banda esdeveniments esportius com la Volta a Catalunya, per exemple, no sé si cal tenir un canal com Esports 3. Avui mateix, sense anar més lluny, el GP d'Austràlia es podia veure per TV3, TV3 HD i en acabat el bàsquet, per Esports 3. És la realitat i fins i tot ho puc entendre, com deia abans, però no em quadra que aquest mateix nou canal emeti programes enllaunats de temes propers a l'esport produïts per cadenes estrangeres per omplir la graella. I els altres esports de casa?

dissabte, 19 de març del 2011

Setmana Murakami

- Simfonietta -
MúsicaLeos Janacek

A pocs dies d'acabar la lectura del llibre "De què parlo quan parlo de córrer" d'Haruki Murakami, escriptor japonès recentment guanyador del Premi Internacional Catalunya 2011, inicio la novel·la "1Q84" del mateix autor i ja en el primer capítol fa referència a aquesta peça simfònica del compositor txec Leos Janacek.



----------



dijous, 17 de març del 2011

Fer de públic en una marató (i 2)

És ben curiós, tot i la meva dèria per córrer, l'afició a les maratons i, en conseqüència a les curses de fons, poques són les vegades que he fet de públic en una marató.
A mitjans dels anys vuitanta, juntament amb un company amb qui solia anar d'excursió, vam seguir un tram de la marató de Barcelona. Penso que fou allí on ens vam animar a participar a la marató en alguna ocasió. Després deuria venir la marató olímpica de Barcelona'92, crec que va ser la prova femenina.

Després, ja represa l'activitat atlètica ara farà uns dotze anys, només hauré seguit alguns cops la marató de Barcelona en les edicions que no hi he participat. Excepte un cop que vaig acompanyar un amic en els darrers quilòmetres, la resta no es pot dir que estigués molt entusiasmat (probablement hagués preferit participar-hi com a atleta en comptes de fer de públic; enveja sana).

L'estiu passat, però, vaig seguir les proves, femenina i masculina, de la marató del Campionat d'Europa celebrat a Barcelona. Realment l'ambient fou immillorable. Res a veure amb una marató popular. Atletes de primera, un públic del tot bolcat i molts, molts aficionats a l'atletisme popular, molts d'ells maratonians, que sortien a veure els millors atletes europeus de l'especialitat.



D'aquesta jornada, a banda de l'arribada dels primers atletes, em va impressionar especialment el final del darrer participant, un dels atletes andorrans. En plena canícula estival, va perseverar en comptes d'abandonar tot i aturar-se algunes vegades en els darrers quilòmetres. Els pocs aficionats que quedaven al circuit només el podien animar amb la mirada, doncs cap crit ni cap paraula el podien reconfortar més que aquell silenci expectant.



dimecres, 16 de març del 2011

Fer de públic en una marató (1)

Perdut en la immensa munió de cames i braços l'ambient que vaig viure en la darrera marató de Barcelona fou impactant. En alguns punts del recorregut el passadís que deixaven els aficionats i espectadors era realment estret. El gir a l'avinguda Diagonal, just sota l'ombra de la Torre Agbar, o el pas per l'Arc de Triomf en són una mostra.

Són moments on l'ànim rebut permet treure forces i minimitzar el dolor que poden sofrir les cames i el cos sencer. Encara que sembli un tòpic, sense aquest escalf seria molt més dur. És quan sorgeixen les emocions i el cos treu les darreres forces.

Sovint els acompanyants-seguidors dels que correm esdevenen aficionats més o menys obligats, uns amb fills, d'altres amb amics o familiars. En qualsevol cas des de la cursa fa molta il·lusió veure'ls animar i són un revulsiu realment insubstituïble (deixa't de gels i barretes!). El seu esforç és immesurable i la logística que segueixen per poder veure'ns en els punts acordats suposa un gran esforç que vull agrair 42.195 vegades i més. I a sobre, un cop hem acabat una marató, t'animen a fer-ne una altra. No sé qui està més malat!

Gràcies doncs als amics, dones, esposes, parelles, parents, fills, pares.... i tot un seguit d'incondicionals que el passat diumenge 6 de març de 2011 al matí van seguir i animar els corredors que van prendre els carrers de Barcelona.

Aquí un parell de mostres: Perkins i Món de les ones.

dilluns, 14 de març del 2011

Excursió per la serra de Montbaig

La serra de Montbaig es troba al Baix Llobregat i separa els termes de Viladecans, Sant Climent i Sant Boi. Popularment es coneix com muntanya de Sant Ramon, doncs al seu cim es troba una ermita dedicada a aquest sant (podeu veure la cartografia detallada al següent enllaç).

Tot i la seva escassa altitud, poc més de 300 m, és un punt ben visible i identificable des del delta del Llobregat, inclús de nit quan es pot localitzar gràcies a la il·luminació de l'esmentat edifici. Aquest turó, juntament amb el de Sant Pere Màrtir, a la serra de Collserola o l'altra riba del Llobregat, són les dues talaies des de les quals el riu sobre en ventall fins al mar.

Feia temps que teníem aquesta descoberta pendent i aprofitant la treva del temporal de llevant, ahir, just a les portes d'una nova primavera, vam fer-hi una excursió matinal.

Darrer tram d'ascens a Sant Ramon.

Vam començar a caminar a les pistes municipals d'atletisme de Sant Boi. El camí s'enfila primer per un sender costerut que va a parar a la carena que acaba al cim de Sant Ramon. Tot el tram carener és una ampla pista que té alguns trams força empinats (sembla més un tallafocs!). Tot i que no sembla l'itinerari més lògic, les vistes sobre el Barcelonès, Sant Boi, Viladecans, Gavà i el Prat són realment panoràmiques. Sense anar més lluny et pots estar una estona veient com els avions aterren i s'enlairen de l'aeroport. També es poden identificar algunes de les espècies d'arbusts i plantes que trobem pel camí gràcies als rètols indicadors: ginesta, estepa, bruc, garric... Alguns d'ells, com el bruc i la ginesta, comencen a tacar de color blanc i groc els vessant de la muntanya.

Un cop al cim, el descans és ben merescut. Ja enlairats del tot es poden identificar els cims de Collserola que toquen al Baix Llobregat: Puig Madrona, Olorda o Sant Pere Màrtir. I la riba dreta del Llobregat, cap al nord el puig de Sant Antoni, a tocar de Santa Coloma de Cervelló, i cap a l'est el Puig d'Agulles, la Morella i el Castell d'Eramprunyà.


El descens es pot fer pel vessant de Viladecans, cap a Sant Boi pel mateix camí de pujada, o bé pel camí vell de Sant Ramon que enllaça amb el barri de les Orioles, també a Sant Boi. Nosaltres vam optar per aquesta darrera opció, la més concorreguda pels veïns de la zona. A més, per aquesta banda vam poder visitar una de les barraques de pedra seca que hi ha en aquest vessant de la muntanya. Es tracta d'un camí senyalitzat que passa per algunes construccions d'aquesta mena.

Una de les cabanes de pedra seca recuperades en el camí que puja de Sant Boi al turó de Sant Ramon.

dissabte, 12 de març del 2011

Taller de pintura

Els dies de pluja continuada, com avui, romandre a casa sense sortir pot arribar a ser molt estressant, especialment si hi ha criatures amb ganes de gresca contínua. En veure la previsió del temps pel cap de setmana es van activar les alarmes per tal de minimitzar el risc d'acabar bojos.

Un cop llevats i sense cap mena de pressa, hem allargat l'estona de l'esmorzar (entre setmana això no ho podem fer i els dissabtes ja és un bon costum, plogui o faci sol). En acabat hem convertit el menjador en un taller improvisat de pintura: les nenes han inventat colors, s'han empastifat i jugat a ser Miros i Picassos. I tot això sense crits ni nervis!



Després hem sortit per anar a dinar a casa els avis. Les nenes han estrenat botes d'aigua i han sucat els peus en tots els forats dels arbres del carrer camí del pàrquing. I qui no ho faria!

En acabat de dinar una estona de dibuixos a la tele: Bugs Bunny, Tom i Jerry, i altres. I tot seguit, hem explorat una mica més la vena creativa de les joves artistes i el resultat ha estat una petita mostra que a hores d'ara decora el menjador de casa dels avis.

Vaja, una jornada de pluja ben aprofitada i sense gaires nervis, ni més ni menys que altres dies amb sol o pluja.

divendres, 11 de març del 2011

Marató de Barcelona 2011, més que un objectiu

Diumenge passat vaig acabar una nova marató. I ja en són catorze. Dies després ja tinc el cap una mica més clar doncs he paït les sensacions que l'experiència m'ha comportat. Novament he acabat una marató en bones condicions: cansat, és clar, però content, satisfet i físicament sencer. A l'endemà tornava a trotar una estoneta.

És cert que en arribar a la meta vaig tenir certa recança pel fet d'haver superat la barrera de les quatre hores, i vaig pensar que en els darrers avituallaments m'havia aturat innecessàriament. Però ràpidament l'emoció desbordada i el seu plor ofegat van expressar el més gran sentiment de satisfacció.


Més que parlar d'aquesta marató i de les sensacions viscudes, com vaig fer després de córrer la Marató de Barcelona 2009 (I i II), ara fa dos anys, en aquest cas apuntaré alguns pensaments que espero seguir elaborant i als quals he arribat durant els darrers dies:
  • Les tres darreres maratons que he corregut, totes tres a Barcelona (2006, 2009 i 2011), han tingut entremig períodes més o menys llargs d'inactivitat atlètica. Això no és pas dolent, em fa valorar precisament la importància que aquesta activitat atlètica té per a mi, altrament no hi tornaria. M'agrada córrer, és una activitat que em fa sentir bé i s'escau per la meva manera de ser.
  • Aquestes darreres maratons les he corregut pensant més en la marca que podia fer en comptes de pensar en la marca que volia fer. Si, a vegades aquests dos propòsits s'aproximen i coincideixen, però el matís és important. Així doncs, en aquestes tres maratons he sortit a passar-m'ho bé, a gaudir de l'ambient. És clar que quan abans arribés millor, però no és la prioritat. També és cert que no m'imagino corrent una marató per sobre de 4 h 30 minuts, almenys encara no. En certa manera he aprés dels plantejaments de l'amic Clariana.
  • En qualsevol marató sempre hi ha dubtes i temors de com anirà la cursa gairebé fins el moment de creuar l'arribada. Però el fet d'haver enllaçat més d'un any sense cap setmana en blanc pel que fa a les sessions d'entrenament, m'han donat un bon fons per afrontar la cursa amb garanties. El propòsit és mantenir aquest hàbit.
Hi ha altres idees i pensaments que trontollen pel meu cap al respecte de córrer, però ja les aniré elaborant a força de curses i entrenaments, esbufecs i suades de samarreta.

 
Per acabar, un record per algunes persones que darrerament han esdevingut maratonians, o bé s'ho estan plantejant. En Joan, que diumenge va acabar la seva primera marató; l'Angélica, que està preparant el seu debut a la propera marató de Rotterdam; en Joan, que enguany no ha pogut seguir la línia blava més que amb la mirada (molts ànims!); i l'Albert, que ja en porta dues. Per a mi córrer sempre ha estat una afició solitària, però en el meu cercle d'amistats i coneguts cada vegada descobreixo més persones que s'hi aficionen.



divendres, 4 de març del 2011

Marató de Barcelona 2011: falten dos dies

La línia blava del recorregut de la marató de Barcelona 2011 ja fa dies que està pintada sobre l'asfalt de molts carrers de la ciutat. Avui comença l'entrega de dorsals i la fira de la marató. Demà hi haurà una cursa popular per Montjuic i després la festa de la pasta. Segur que durant el dissabte podrem veure moltes persones amb aspecte atlètic pel centre de la ciutat passejant de manera relaxada, molts d'ells vinguts de fora de Catalunya.

Durant la setmana de la marató és van succeïnt un cúmul de sensacions i de fets, propis o aliens, que formen part d'una mena de ritual que acosta inexorablement a la cursa de les curses.

Aquests moments previs a la marató són molt importants, tant com les sessions d'entrenament, com les curses realitzades. És el repunt final a les setmanes de preparació i que fan encara més desitjat el moment del tret de sortida.

Enguany els carrers de Barcelona estaran més plens que mai de públic, no en va 15.000 corredors i els seus reptes particulars, motiven a amics i familiars amb qui sovint comparteixen d'aquest repte.

Molta sort per a tothom.