divendres, 30 de setembre del 2016

Pica, Aneto, Vallibierna i altres records de fa 30 anys

Arribant al pic de Vallibierna amb la tuca de Culebras en segon terme. Entre els dos cims s'intueix el pas de Cavall.
Després d'uns inicis on havíem aprés a anar d'excursió i estimar la muntanya durant les colònies i campaments d'estiu, vam anar conformant una colleta d'amics per començar a descobrir nous racons muntanyencs pel nostre compte. Eren els anys vuitanta i no fèiem moltes excursions al cap de l'any, les necessàries per gaudir i créixer com a muntanyencs. Les preparàvem amb molta afició consultant guies i mapes, i també escoltant consells de qui tenia més experiència que nosaltres. El nostre terreny de joc era sobretot el Ripollès: Cavallera, Núria, Ulldeter... A partir del 1985 es van ampliar les nostres mires pel fet de disposar de cotxe i ens vam anar acostant cap a altres valls: Boí, Farrera, Benasc...

Aquell mateix 1985 vam fer un intent a l'Aneto i un altre a la Pica d'Estats. L'Aneto no el vam culminar de ben poc; la boira i una filera de militars en pràctiques al pas de Mahoma ens van fer desistir. Setmanes després va ser el torn de la Pica d'Estats, però la llarga aproximació ens va fer desistir dalt del port de Sotllo. Aquests antecedents van ser les primeres cures d'humilitat davant la magnitud d'unes muntanyes que només havíem vist sobre el paper. Teníem el terreny una mica apamat i sabíem que hi tornaríem.

Va ser l'any següent, el juny de 1986, que vam ascendir l'Aneto per la vall de Coronas i l'endemà ascendíem el Vallibierna i la tuca de Culebras. Després, al setembre, ascendíem els cims del Montcalm, la Pica, el Verdaguer i el Sotllo.

Amb gairebé vint anys i encara poques excursions com a bagatge, aquell estiu del 1986 va ser, sens dubte, molt definitori de la nostra afició, cada vegada més conscient, a la muntanya i l'excursionisme. 

Aquest estiu la casualitat, o no, m'ha portat de nou al Vallibierna. El primer cap de setmana d'aquest setembre que ja s'acaba, en una magnífica jornada d'alta muntanya, he tornat a pujar aquesta muntanya bicèfala que senyoreja les valls de Llauset i Vallibierna. La base d'ascensió va ser la presa de Llauset per una ruta del tot desconeguda per a mi. El grup de set persones vam seguir l'itinerari circular que passa pel nou refugi del Cap de Llauset, els estanys de Coma Arnau i ateny el pic de Vallibierna i la tuca de Culebras, després de travessar el pas de Cavall que separa ambdós cims.

Excursionistes travessant el pas de Cavall amb el pic de Vallibierna al seu darrere.
El pas de Cavall no és un pas extremadament difícil, però si delicat. A la muntanya cal tenir cura sempre, i extremar-la en paratges exposats com ara és el pas de Cavall. Amb els anys les coses es veuen diferents, potser la prudència i el record de fa 30 anys em van crear la incertesa prèvia de com passaria novament aquest punt clau de l'excursió. Finalment el vaig creuar tal com fa 30 anys: sense encordar, ben arrapat a la roca, aprofitant les presses per a les mans i amb els peus ben ancorats a les esquerdes; un parell de culades sobre la gropa del cavall petri i ja era a l'altra banda.

En acabar de travessar el pas de Cavall em vaig sentir alleugerit i també emocionat. L'empenta i la determinació havien guanyat la partida al temor. No obstant això, els límits del que volem i podem fer els negociem a cada moment segons les circumstàncies i sovint, amb els anys, l'experiència més valorada és la darrera. En qualsevol cas, molt content dels meus records de fa 30 anys, després d'haver creuat novament el pas de Cavall al Vallibierna.

 

dilluns, 5 de setembre del 2016

Freddie Mercury (1946-1991)

Avui fa 70 anys que va nèixer Freddie Mercury, el líder de Queen. Mercury -el seu nom original era Farockh Bulsara- va néixer a Zanzíbar, llavors protectorat britànic, fill d'una família d'origen parsi. Amb vuit anys els seus pares el van enviar a estudiar a l'Índia i no va ser fins al 1964 que la família es traslladà definitivament a Anglaterra.

A inicis dels anys 1970 es va començar a configurar el que seria la banda Queen, formada per músics que amb el temps també van resultar extraordinaris com el guitarrista Brian May, el bateria Roger Taylor el baixista John Deacon. El 1973 Queen va publicar el primer disc, amb el mateix nom de la banda. Al llarg d'aquella dècada àlbums com "A nigth at the opera" (1975) o "Jazz" (1978) van consolidar la banda.

Freddie Mercury va trascendir Queen i és recordat pel seu carisma i extravagància dalt dels escenaris, a més dels seus dots com a compositor i vocalista, amb gran amplitud de registres, tal com demostal costat de Montserrat Caballé amb el tema "Barcelona" que van interpretar amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992.

Les cançons de Queen han esdevingut clàssics i la llista de favorites seria difícil de completar: "Somebody to love", "Bicycle race", "Don't stop me now", "Love of my live", "We are the champions" o "Under pressure", que interpretà al costat de David Bowie, en serien bons exemples.

Però la cançó que se'ns dubte s'associa a Queen és "Bohemian Rhapsody", una cançó que va trencar esquemes per la seva estravagància, composició i durada, sis minuts. Precisament la durada de "Bohemian Rhapsody" va ser un punt de controversia entre la banda i la discogràfica, que considerava que era massa llarga per formar part del senzill de presentació de l'àlbum "A nigth at the opera". Al final s'imposà el criteri dels autors i va ser tot un èxit.

"Bohemian Rhapsody" ha esdevingut un clàssic. Trobem versions de tota mena: la del pianista francés Frédéric Chaslin, director de l'Orquestra Simfònica de Jerusalem; la del músic hawaià Jake Shimabukuro, que interpreta una versió amb ukelele; la de la banda de tribut Momo, i una de més informal i divertida amb The Muppets.

Però sens dubte, l'original és la millor versió.