Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pirineus. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pirineus. Mostrar tots els missatges

dimarts, 9 d’abril del 2019

Presentacions de llibres de muntanya


Dijous 11 d'abril

 

Ja hem fet el cim. Episodis històrics de l'alpinisme català, de Francesc Roma | Albertí Editor, 2018

Lloc: Llibreria Jaimes. Carrer València, 318 (Barcelona)

Hora: 19 h






Dijous 11 d'abril

 
Rutas con esquís. Pirineo Catalán y Andorra, de Manel Broch, Pito Costa i Carles Lluch | Prames, 2018

Lloc: Centre Excursionista de Badalona. Carrer de la Costa, 13 (Badalona)

Hora: 20 h





Divendres 12 d'abril

 


El Pirineu Català per les crestes, de Joan Escalé i Albert Valldepérez | Editorial Alpina, 2018

Lloc: Centre Excursionista de Catalunya. Carrer Paradís, 10 (Barcelona)

Hora: 19.30 h










divendres, 29 de desembre del 2017

Balanç muntanyenc del 2017


L'Espardenyada, caminada popular pels voltants de la Pobla de Segur, passa a tocar dels rocs de Queralt Foto: Jaume Ferrández
Acabant aquest 2017, em plau repassar algunes de les excursions i ascensions que he fet durant l'any. Ha estat l'any en què he complert 50 anys i potser s'esqueia alguna celebració especial amb algunes ascensions significatives per a mi. He de confessar, però, que fa temps que procuro no fer gaires propòsits muntanyencs i prefereixo gaudir i celebrar cada sortida, caminada i ascensió per ella mateixa.

La primera excursió de l'any va ser el 4 de gener al santuari de Bellmunt des de Sant Pere de Torelló. Després, entre gener i març, vaig fer diverses excursions pel Baix Llobregat, en concret pels massissos del Garraf,  l'Ordal i Sant Salvador de les Espases. Turons i valls properes que d'uns anys ençà han esdevingut un refugi proper pel meu afany caminador.

Entre març i maig vaig participar en tres caminades de resistència: la Ruta dels Tres Monestirs, que enllaça Sant Cugat, Sant Llorenç del Munt i Montserrat, la Caminada de les Carenes, del Pont de Suert a Tremp, i la Marxa de les Peulles del Montsec, que recorre els poblets del terme de les Avellanes i Santa Linya. Llargues rutes que més enllà de la resistència física són un bon exercici per relligar territoris més o menys coneguts.

La Caminada de les Carenes, voreja la serra de Sant Gervàs. Foto: Jaume Ferrández

El primer dia d'abril la pluja no va evitar una bonica excursió per la serra de Milany, motiu pel qual espero no trigar gaire a tornar-hi per poder gaudir de les bones panoràmiques que ha de tenir aquest cim. Al juny fou el torn del Comabona des del coll de Pendís i de la travessa de l'Olla de Núria des de Fontalba.

A l'estiu em vaig retrobar amb l'entorn de la Pobla de Segur. Primer amb l'Espardenyada, una caminada popular que recorre el sector dels rocs de Queralt, i després amb una bonica passejada entre Sant Miquel del Pui i la Pobla.

A inicis de setembre vaig ascendir el pic d'Escobes, a Andorra, amb els amics del Club Excursionista Pirenaic. Dies després, una insòlita nevada a finals d'estiu amb neu per sobre la cota 1.800 m, va marcar l'ascensió del Costabona i el Roca Colom.

A les acaballes de l'estiu una nevada va enfarinar el Pirineu Oriental: vista del Pastuira, Gra de Fajol i Bastiments. Foto: Jaume Ferrández

També m'he retrobat amb els paisatges tardorals del Montseny, amb una magnífica excursió pels cims del Sui i Samon, i una curta i solitària ascensió a Sant Sadurní de Gallifa pel dreturer camí dels Feliuans.

Els cingles de Gallifa. Foto: Jaume Ferrández
La darrera excursió de l'any va ser l'ascensió al Turbón, un cim prepirinenc que potser té una de les panoràmiques més àmplies cap a la serralada i que en dies clars abraça del Puigmal a la Peña Collarada.

Per acabar, un desig per al 2018: caminar al costat dels bons amics de sempre i dels nous que puguin arribar, i compartit amb ells camins i viaranys.



divendres, 30 de setembre del 2016

Pica, Aneto, Vallibierna i altres records de fa 30 anys

Arribant al pic de Vallibierna amb la tuca de Culebras en segon terme. Entre els dos cims s'intueix el pas de Cavall.
Després d'uns inicis on havíem aprés a anar d'excursió i estimar la muntanya durant les colònies i campaments d'estiu, vam anar conformant una colleta d'amics per començar a descobrir nous racons muntanyencs pel nostre compte. Eren els anys vuitanta i no fèiem moltes excursions al cap de l'any, les necessàries per gaudir i créixer com a muntanyencs. Les preparàvem amb molta afició consultant guies i mapes, i també escoltant consells de qui tenia més experiència que nosaltres. El nostre terreny de joc era sobretot el Ripollès: Cavallera, Núria, Ulldeter... A partir del 1985 es van ampliar les nostres mires pel fet de disposar de cotxe i ens vam anar acostant cap a altres valls: Boí, Farrera, Benasc...

Aquell mateix 1985 vam fer un intent a l'Aneto i un altre a la Pica d'Estats. L'Aneto no el vam culminar de ben poc; la boira i una filera de militars en pràctiques al pas de Mahoma ens van fer desistir. Setmanes després va ser el torn de la Pica d'Estats, però la llarga aproximació ens va fer desistir dalt del port de Sotllo. Aquests antecedents van ser les primeres cures d'humilitat davant la magnitud d'unes muntanyes que només havíem vist sobre el paper. Teníem el terreny una mica apamat i sabíem que hi tornaríem.

Va ser l'any següent, el juny de 1986, que vam ascendir l'Aneto per la vall de Coronas i l'endemà ascendíem el Vallibierna i la tuca de Culebras. Després, al setembre, ascendíem els cims del Montcalm, la Pica, el Verdaguer i el Sotllo.

Amb gairebé vint anys i encara poques excursions com a bagatge, aquell estiu del 1986 va ser, sens dubte, molt definitori de la nostra afició, cada vegada més conscient, a la muntanya i l'excursionisme. 

Aquest estiu la casualitat, o no, m'ha portat de nou al Vallibierna. El primer cap de setmana d'aquest setembre que ja s'acaba, en una magnífica jornada d'alta muntanya, he tornat a pujar aquesta muntanya bicèfala que senyoreja les valls de Llauset i Vallibierna. La base d'ascensió va ser la presa de Llauset per una ruta del tot desconeguda per a mi. El grup de set persones vam seguir l'itinerari circular que passa pel nou refugi del Cap de Llauset, els estanys de Coma Arnau i ateny el pic de Vallibierna i la tuca de Culebras, després de travessar el pas de Cavall que separa ambdós cims.

Excursionistes travessant el pas de Cavall amb el pic de Vallibierna al seu darrere.
El pas de Cavall no és un pas extremadament difícil, però si delicat. A la muntanya cal tenir cura sempre, i extremar-la en paratges exposats com ara és el pas de Cavall. Amb els anys les coses es veuen diferents, potser la prudència i el record de fa 30 anys em van crear la incertesa prèvia de com passaria novament aquest punt clau de l'excursió. Finalment el vaig creuar tal com fa 30 anys: sense encordar, ben arrapat a la roca, aprofitant les presses per a les mans i amb els peus ben ancorats a les esquerdes; un parell de culades sobre la gropa del cavall petri i ja era a l'altra banda.

En acabar de travessar el pas de Cavall em vaig sentir alleugerit i també emocionat. L'empenta i la determinació havien guanyat la partida al temor. No obstant això, els límits del que volem i podem fer els negociem a cada moment segons les circumstàncies i sovint, amb els anys, l'experiència més valorada és la darrera. En qualsevol cas, molt content dels meus records de fa 30 anys, després d'haver creuat novament el pas de Cavall al Vallibierna.

 

dimecres, 22 de juliol del 2015

Des del Petit Vignemale estant

 
Passen pocs minuts de dos quarts de set del matí i ja som camí de l'Horquette d'Ossue per ascendir el Petit Vignemale. Hem sortit ben aviat del refugi de Baysellance, un enclavament privilegiat que afavoreix el fàcil accés al tresmil més baix de tot el massís. El dia clareja net de núvols, tot i que cap al sud-est la fosca encara vesteix el rosari de cims que senyoregen el circ de Gavarnie, dels Astazú als Gabieto. Mentre, davant nostre, els primers raigs de sol descobreixen les varietats cromàtiques de la cara nord del Vignemale.

La fresca ens fa avançar a bon ritme i enfilem la pujada final al Petit Vignemale. Al pic de les vuit del matí ja som dalt del cim. El nou dia abraça gairebé tots els cims i congestes que els nostres ulls poden aguaitar. Des del cim estant tornem a nominar un cop més els cims i valls que veiem, mentre refem el record d'ascensions i petjades de quatre dies trescant pels viaranys d'Ossue, Gavarnie i Vignemale. Inconscientment, ajornem així el pensament que som a punt d'emprendre el viatge de tornada cap a casa.

Ascendir el Petit Vignemale ha estat com un ritus d'agraïment a tanta bellesa abans de descendir cap a les valls i enfilar la carretera cap a paratges abraçats pel mar. Fa un temps vaig escriure sobre l'excel·lència alpina de Gavarnie i el Vignemale, tot recordant la meva primera visita. Aquest juliol, i després de quatre jornades d'intensa immersió per aquestes muntanyes, no puc fer més que refermar aquest sentiment pueril vers aquest massís i, per extensió, cap a tots els Pirineus.
 

divendres, 29 de maig del 2015

La Transpirinenca, un camí per la memòria muntanyenca


Travessar els Pirineus de mar a mar no és qualsevol cosa. Per a molts muntanyencs és un somni, un propòsit assolible que es reserven per homenatjar les valls, els colls i els cims que els han acollit en tantes ocasions, una mena de tribut per tot allò que la muntanya els ha donat i les lliçons que han après en el seu caminar pirinenc.

Aquesta és la idea que traspua El cor de les muntanyes (Tushita edicions, 2015), el dietari de la Transpirinenca de Ton Barnils on plasma la vivència de caminar els 850 quilòmetres que separen el Cap Higuer, al Cantàbric, de Banyuls, a la Mediterrània.

És un relat sentit i delicat fruit de 37 jornades de diàleg amb la muntanya, però també d'intens monòleg interior que l'autor comparteix amb afany per estendre la seva experiència viscuda com a ésser muntanyenc.

Hi trobarem descripcions detallades de moments de la travessa, però també de records viscuts a les mateixes contrades i que ara li evoquen sentiments profunds. En cada etapa referencia els llocs per on passa, els boscos, la flora i els llacs, però també dóna protagonisme als passavolants que es troba fent camí, als personatges que han modelat els camins pirinencs com ara caçadors, pastors o excursionistes, a les ànimes bosqueroles, i també als textos i autors que des de sempre l'han animat a la descoberta de tots els matisos dels Pirineus.

La lectura us convidarà a recordar les vostres vivències pirinenques tot seguint l'autor per colls i valls. Al final hi trobareu informació amb els punts de pas i l'horari, distància i desnivell de cada etapa, així com referències bibliogràfiques i una selecció de fotografies de David Mengual, company de camí durant molts dies de la travessa.




dimecres, 31 de desembre del 2014

Excursions i muntanyes del 2014

S'acaba un any i miro enrere per recordar els camins i cims per on he circulat. Pels llocs que he visitat, les persones amb qui he fet camí o els paisatges que he conegut, puc dir que ha estat un any d'excursions ben variades.

Poc més de la meitat de sortides que he fet enguany, com succeeix en els darrers temps, han estat amb canalla. Passar-ho bé i descobrir boscos, fonts, rierols o llacs, castells enrunats o prats, han estat els propòsits d'aquestes passejades en família i amb amics. Però també algunes excursions que hem fet amb la canalla ens han encimbellat per les talaies de Montserrat, Collserola o Cabrera.

Sortir a la muntanya amb la canalla resulta molt enriquidor. Si bé sovint hem de deixar de banda propòsits més muntanyencs, trescar al pas de la canalla ens retorna a ritmes més tranquils i naturals, sense presses, que ens fan adonar de petits detalls que, potser, d'altra manera passaríem per alt.

La resta d'excursions d'aquest 2014, algunes d'elles en solitari, han contribuït a completar la meva particular geografia muntanyenca amb la descoberta de vessants i cims: Moncayo, Pedraforca, Torre d'Eina o els cims del Capcir o de la vall d'Hecho, en són alguns exemples.

Desitjo que el 2015 vingui farcit d'excursions i bons auguris muntanyencs, i de companys i amics disposats a compartir passejades, ascensions o travesses i redescobrir plegats la generosa geografia muntanyenca que ens envolta.

Bon any 2015!


Entre molts altres, aquests són alguns dels records muntanyencs que m'ha deixat aquest 2014.

Juliol 2014 - El massís de Bernera des de Punta Mesola (Pirineu d'Osca) abans de la tempesta.
Juliol 2014 - La bellesa de la vall de Galba, al Capcir.
Juliol 2014 - Reconèixer les formes de les roques montserratines amb les meves filles durant una excursió a Sant Jeroni.
Novembre 2014 - Caçar bolets durant una excursió a Prat de Cadí.
Novembre 2014 - Ascendir cap al carener que envolta la vall de Núria fins a la Torre d'Eina i trepitjar la primera enfarinada de la temporada.
Desembre 2014 - Buscar el tió pels voltants del Santuari de Cabrera.

divendres, 17 d’octubre del 2014

Un octubre qualsevol


Panoràmica parcial dels cims de la Vall Fosca, entre el Peguera i el Mainera, des del Montsent de Pallars.
La capçalera lacustre de la vall Fosca, al Pallars Jussà, ofereix moltíssimes possibilitats per realitzar excursions. En aquest sector hi trobem gairebé una vintena d'estanys i estanyols, la majoria dels quals estan represats per l'emmagatzematge d'aigua (Gento, Tort, Neriolo, Cubesso, Saburó, Mar, Colomina, Frescau, etc.). Els principals cims superen els 2.900 metres (Peguera, Subenuix, Saburó, Mainera, dels Vidals i Morto). Qualsevol ascensió ens ofereix una magnífica panoràmica dels estanys i cims propers. Qui, a més a més, no s'acontenti amb una ascensió pot realitzar travesses diverses cap a les valls veïnes: Monestero, Peguera o Sant Nicolau.

Un octubre qualsevol vaig emprendre una excursió per la vall Fosca. La principal base d'ascensió de la vall és la presa de Sallente (1.700 m) on s'hi arriba fàcilment en cotxe (36 km des de la Pobla de Segur, 26 des de Senterada i 56 des del Pont de Suert). A les 7:10 del matí iniciava la caminada amb l'objectiu de realitzar l'ascensió a la Pala Pedregosa de Llessui des de la presa de Sallente. Des del final de la presa cap a l'E s'enfila el marcat i costerut camí que condueix a l'estany Gento i al refugi de la Colomina. Al cap de 50 minuts s'arriba a la via d'un carrilet abandonat on tot just hi ha una font. Una parada per descansar i observar que malgrat una nuvolada cap al sector del Peguera, res fa pensar que el temps es compliqui. Ressegueixo la via que em durà fins a l'estany Gento. El traçat és planer i cal travessar quatre túnels excavats a la roca. Quan hi passo hi entra prou llum, excepte al tercer que és força llarg i cal tenir cura dels tolls d'aigua, les travesses de la via i alguna vaca amagadissa.

A un quart de nou arribo a estany Gento (2.151 m) i sense parar m'enfilo cap a un collet que em durà a la coma d'Espós. Al cap de 25 minuts sóc a la base de la Pala Pedregosa, des d'on s'endevina l'itinerari a seguir. El camí no és marcat, però no presenta cap dificultat: cal anar guanyant altitud en direcció a una punta rocosa que hi ha al sud de la Pala Pedregosa.

A mesura que es va guanyant altitud es descobreixen altres estanys i muntanyes; a més de la magnífica vista sobre els estanys Gento i Frescau, cal destacar els cims propers del Montorroio i el Montsent de Pallars. La visibilitat era gairebé nul·la cap al sector que limita amb el parc nacional degut una nuvolada que havia cobert les valls veïnes. Mentre, per la collada de Coma d'Espós estava entrant boira i cap al SW creixien núvols típics de tempesta. Poc a poc la meva visual s'anava limitant, fent-me pensar en una possible retirada.

A les 10 del matí vaig arribar al pas de l'Ós, un fals collet des d'on s'ascendeix en diagonal cap al cim de la Pala Pedregosa. Als sectors obacs dels cims hi havia restes d'una enfarinada que resistia gràcies a l'ambient fred de l'albada. Al cap de 35 minuts arribava al cim de la Pala Pedregosa (2.889 m) després d'una entretinguda cresta, tot i que l'accés directe al cim era senzill.

La baixada va ser ràpida i directa fins a l'estany de Frescau, mentre que el tram fins al Gento seguia un camí poc definit i embrossat. Un cop a la presa del Gento el recorregut coincideix amb el de pujada: via del carrilet, túnels i camí marcat i costerut, aquest cop de baixada, que resulta un bon regal pels genolls. En total 6 hores i 15 minuts (5:35 h de camí).

dimecres, 9 de juliol del 2014

Pirineus i estiu: bivac

La bonança estiuenca, si hi ha calma airosa, convida a allargar la jornada pirinenca fins al punt d'inici de la fosca. Passada la nit sota el cel estelat, ens desperten les primeres llums del nou dia i un vent matiner, i sovint fred, ens anuncia que ja podem pensar en refer el camí. Tot un dia per endavant que de ben segur ens durà a nous cims, que petjarem sense presses per contemplar la grandiositat de la serralada.

Deixar-se allitar sobre les carenes més altes: no és aquesta la màxima comunió amb la muntanya? No és viure així el ritme natural, de sol a sol, i sentir la fressa dels elements atalaiat tothora com un ocell?

Sense menystenir les qüestions de logística que suposa fer un bivac, llevar-se al punt més alt d'un cim o dormir en una collada arrecerats entre gegants petris, són experiències que no s'obliden, especialment quan, com és el meu cas, no sovintegen.

Em vénen a la memòria dos bivacs d'impagable record per a mi: un al cim del Canigó, el dia de Sant Joan de 1989; l'altra al coll d'en Cordier, al massís de la Maladeta i per sobre dels 3.000 m, a mitjans juliol del mateix any, tot just fa vint-i-cinc anys.



divendres, 7 de març del 2014

Andar-i-ego visita el CACiS de Calders


Del 15 de març al 3 de maig es podrà visitar al Centre d'Art Contemporani i Sostenibilitat (CACiS) "El Forn de la Calç" de Calders (Bages) ,l'exposició Andar-i-ego. El trazador de caminos y direcciones, de Pep Mata. L'exposició, és una mostra del projecte fotogràfic que Pep Mata recull en els 122 tríptics del llibre del mateix títol publicat el juny de 2013.

Pep Mata ens ofereix amb l'exposició i el llibre la possibilitat de reconciliar-nos amb els ritmes de la natura a partir de contemplar els paisatges dels seus tríptics, però també de conèixer i aprendre quins són els elements que l'acompanyen per a realitzar cada fotografia. Aquests elements, a banda de tot l'equip de fotografia i material per a caminar per la muntanya, no són altres que el silenci i la solitud necessaris per disposar els sentits a la tècnica fotogràfica i obtenir així imatges de paisatges que ens desvetllaran tranquil·litat, angoixa, harmonia, por, pau, vertígen... En definitiva, que ens ajudaran a fer un exercici tan higiènic com és mirar el nostre interior.

El treball de Pep Mata, fotògraf, excursionista i caminador, és fruit d'una manera molt particular d'acostar-se a la muntanya, el walking art, a partir del llenguatge fotogràfic. Aprofiteu aquesta nova oportunitat d'admirar l'exposició i traçar els vostres propis camins.

L'exposició, que s'inaugurarà al CACiS el dissabte 15 de març a les 12 h, segueix així el seu periple després que a finals del passat novembre fos presentada a l'espai El Puntal-Laboratori de les Arts de la Fundació Lluís Coromina de Banyoles. En el següent enllaç en podeu llegir una crònica.