Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris excursió. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris excursió. Mostrar tots els missatges

dimecres, 23 de maig del 2018

Excursió per la zona del Balandrau


El Balandrau des de l'estanyol del collada de Fontlletera. Foto: Jaume Ferrández
El puig de Balandrau és un cim força accessible gràcies a la pista que uneix Pardines i Tregurà, i que ofereix una bona base d'aproximació a tocar dels 2.000 m. Des de diferents punts de la pista podem realitzar itineraris diversos que culminen a l'esmentat puig i que ofereixen l'opció d'allargar la jornada cap a altres cims.

El diumenge 20 de maig ens hi vam acostar des de Tregurà i vam deixar el vehicle en el punt on arrenca un camí ben marcat que es dirigeix vers al coll dels Trespics i travessa cap a Coma de Vaca. El dia va llevar-se esplèndid a les valls del Ripollès, però a mesura que avançava el matí es va anar girant, i uns pocs núvols van donar pas a la boira carenera i, més tard, de la neu granulada per sobre dels 2.300 m, aproximadament, al plugim durant el descens.

El puig de Fontlletera ens va rebre sota la boira. Foto: Jaume Ferrández
Tot i la variabilitat meteorològica de la jornada, vam realitzar l'itinerari previst. Des de la pista de Tregura ens vam enfilar cap al coll dels Trespics, al qual vam arribar després de travessar un curt pendent nevat. A continuació, vam ascendir al puig de Balandrau (2.585 m), per retornar al coll i ascendir al puig de Fontlletera (2.581 m). De retorn cap a la pista, vam carenejar fins al Castell dels Moros (2.132 m), amb els seus característics sortints de roca que li donen l'aparença de fortalesa i, que ens dies calrs, esdevenen un bon mirador sobre Setcases, el Costabona i l'alta vall del Ter, per descendir cap al punt d'inici de l'excursió.

dilluns, 3 d’abril del 2017

Per les serres de Milany i de Santa Magadalena

Panoràmica de Vallfogona de Ripollès durant el primer tram de pujada cap al castell de Milany. Foto: Jaume Ferrández
La previsió meteorològica pel primer dia d'abril no era gaire optimista per anar d'excursió. No obstant això, després de consultar el radar meteorològic cap a les 6 del matí, marxem decidits a fer una excursió pels voltants de Vallfogona de Ripollès; les ànsies de trepitjar muntanya ens poden. Esmorzem en una plaça d'aquest petit poblet del sud del Ripollès, on deixem el vehicle, i encara sota un cel ben ennuvolat iniciem el camí vers el castell de Milany.

El recorregut que volem fer segueix el GR-3 i el GR-151 fins al castell de Milany, després careneja fins a prop del puig de l'Obiol on pren el PR C-59 en direcció a Santa Margarida de Cambrils, on iniciarem el descens seguint una variant de l'esmentat PR fins al punt d'inici. Els punts culminants del recorregut són el castell de Milany (1.529 m) i Santa Magadalena de Cambrils (1.547 m), on trobem les restes del castell i la petita ermita, respectivament.

Restes del castell de Milany (segles X-XI), al cim del mateix nom. Foto: Jaume Ferrández
Travessem el poble direcció sud i anem a buscar el camí que baixa cap a la Ribera de Vallfogona que travessem per un petit pont medieval. A continuació el camí va guanyant altitud entre prats des d'on podem gaudir de bones vistes del poble i de la vall. Seran les poques panoràmiques que gaudirem durant la jornada, i encara que sembla que els núvols es vulguin desfer, a mesura que pugem la nuvolada persisteix.

Un curt ruixat de neu granulada va encatifar el cami carener entre el castell de Milany i l'ermita de Santa Magdalena. Foto: Jaume Ferrández
El GR segueix un bon tram per pista tot travessant una bonica fageda per després, en el darrer tram d'ascens, resseguir un corriol que circula paral·lel a un torrent. Un cop a la carena anem cap a la dreta i culminem l'ascensió fins al castell de Milany. Uns plafons ens indiquen les muntanyes que veuríem si el dia fos clar: Pedraforca, Puigmal, Canigó, Puigsacalm, Bellmunt, Montseny... Haurem de tornar a pujar un dia amb millor visibilitat. No obstant això, gaudim dels regalims d'aigua que circulen per tot arreu, del paisatge de fageda entre la boira i donem gràcies que tan sols ha plogut de manera breu durant l'ascens.

Tornem al collet i reprenem el camí vers el puig de l'Obiol. Arribats al coll de l'Amorriador deixem el GR, que inicia el descens cap a Vidrà, i seguim el PR C-59 cap a l'esquerra. Ara recorrem durant una estona la carena de Santa Magdalena, un tram que travessa per fageda entre boixos i alguns prats. En algun punt del camí hi trobem restes de neu granulada. A poc a poc ens acostem a l'extrem de la serra i en un darrer tram de pujada entre bosc arribem a l'ermita Santa Magadalena de Cambrils (1.547 m).

Iniciem el descens cap al nord-oest seguint una variant del PR, primer carenejant entre prats fins al mas de Puivassall. A continuació el camí s'entafora cap al torrent de la Bauma i circula a tocar del rierol que ens alegra el camí amb la seva cantarella i els diferents saltants d'aigua que podem veure. Passem a tocar d'un càmping i després, ja per pista, el camí remunta cap al poble on finalitzem l'itinerari.

El torrent de la Bauma abans de juntar-se amb la Ribera de Vallfogona. Foto: Jaume Ferrández
En total unes 4.45 h de marxa per corriols entre fagedes i camins careners envoltats de prats i boixedes. El desnivell de pujada és d'uns 800 m, repartits en un tram inicial d'uns 550 m fins al castell de Milany, i després en breus ascensos repartits al lalrg de la carena.


divendres, 30 de setembre del 2016

Pica, Aneto, Vallibierna i altres records de fa 30 anys

Arribant al pic de Vallibierna amb la tuca de Culebras en segon terme. Entre els dos cims s'intueix el pas de Cavall.
Després d'uns inicis on havíem aprés a anar d'excursió i estimar la muntanya durant les colònies i campaments d'estiu, vam anar conformant una colleta d'amics per començar a descobrir nous racons muntanyencs pel nostre compte. Eren els anys vuitanta i no fèiem moltes excursions al cap de l'any, les necessàries per gaudir i créixer com a muntanyencs. Les preparàvem amb molta afició consultant guies i mapes, i també escoltant consells de qui tenia més experiència que nosaltres. El nostre terreny de joc era sobretot el Ripollès: Cavallera, Núria, Ulldeter... A partir del 1985 es van ampliar les nostres mires pel fet de disposar de cotxe i ens vam anar acostant cap a altres valls: Boí, Farrera, Benasc...

Aquell mateix 1985 vam fer un intent a l'Aneto i un altre a la Pica d'Estats. L'Aneto no el vam culminar de ben poc; la boira i una filera de militars en pràctiques al pas de Mahoma ens van fer desistir. Setmanes després va ser el torn de la Pica d'Estats, però la llarga aproximació ens va fer desistir dalt del port de Sotllo. Aquests antecedents van ser les primeres cures d'humilitat davant la magnitud d'unes muntanyes que només havíem vist sobre el paper. Teníem el terreny una mica apamat i sabíem que hi tornaríem.

Va ser l'any següent, el juny de 1986, que vam ascendir l'Aneto per la vall de Coronas i l'endemà ascendíem el Vallibierna i la tuca de Culebras. Després, al setembre, ascendíem els cims del Montcalm, la Pica, el Verdaguer i el Sotllo.

Amb gairebé vint anys i encara poques excursions com a bagatge, aquell estiu del 1986 va ser, sens dubte, molt definitori de la nostra afició, cada vegada més conscient, a la muntanya i l'excursionisme. 

Aquest estiu la casualitat, o no, m'ha portat de nou al Vallibierna. El primer cap de setmana d'aquest setembre que ja s'acaba, en una magnífica jornada d'alta muntanya, he tornat a pujar aquesta muntanya bicèfala que senyoreja les valls de Llauset i Vallibierna. La base d'ascensió va ser la presa de Llauset per una ruta del tot desconeguda per a mi. El grup de set persones vam seguir l'itinerari circular que passa pel nou refugi del Cap de Llauset, els estanys de Coma Arnau i ateny el pic de Vallibierna i la tuca de Culebras, després de travessar el pas de Cavall que separa ambdós cims.

Excursionistes travessant el pas de Cavall amb el pic de Vallibierna al seu darrere.
El pas de Cavall no és un pas extremadament difícil, però si delicat. A la muntanya cal tenir cura sempre, i extremar-la en paratges exposats com ara és el pas de Cavall. Amb els anys les coses es veuen diferents, potser la prudència i el record de fa 30 anys em van crear la incertesa prèvia de com passaria novament aquest punt clau de l'excursió. Finalment el vaig creuar tal com fa 30 anys: sense encordar, ben arrapat a la roca, aprofitant les presses per a les mans i amb els peus ben ancorats a les esquerdes; un parell de culades sobre la gropa del cavall petri i ja era a l'altra banda.

En acabar de travessar el pas de Cavall em vaig sentir alleugerit i també emocionat. L'empenta i la determinació havien guanyat la partida al temor. No obstant això, els límits del que volem i podem fer els negociem a cada moment segons les circumstàncies i sovint, amb els anys, l'experiència més valorada és la darrera. En qualsevol cas, molt content dels meus records de fa 30 anys, després d'haver creuat novament el pas de Cavall al Vallibierna.

 

dijous, 24 de març del 2016

Tossal de Rus i Puigllançada

El cim del Puigllançada, ben nevat, amb el Pedraforca al fons a l'esquerra.
El Puigllançada és un cim de 2.400 metres i escaig que senyoreja la capçalera del Llobregat, entre el coll de Pal i el de la Creueta. Els seus vessants, suaus i arrodonits, el fan força accessible tot i ser força dreturers.

Iniciem l'excursió al coll de la Creueta (1.922 m), en la carretera que comunica la Cerdanya i el Berguedà, entre la Molina i Castellar de n'Hug. Per començar, ascendim un parell de bonys i prenem les mides sobre l'estat de la neu, que és excel·lent. A mesura que el cos s'activa mirem a tot arreu i no parem d'anomenar les serres i cims que la panoràmica ens ofereix.

Atenyem el primer dels bonys destacats, el cim de Pla Baguet (2.031 m), i tot seguit baixem al collet del Tossal de Rus (1.871 m) on hi ha uns coberts i un refugi de pastors. A continuació ascendim el tossal de Rus (2.116) per la seva carena est, on el fort vent es deixa notar. Des del cim valorem les opcions per pujar el Puigllançada. Baixem a la collada de les Tortes (1.950 m) i enfilem pendent a munt per anar a buscar la carena sud-est. A mitja pujada ens arrecerem en unes roques per descansar i menjar alguna cosa. El vent és cada vegada més intens i esgotador. Però ja està bé encarar-se, de tant en tant, als rigors de la muntanya hivernal.

Reprenem la marxa i arribem al cim del Puigllançada (2.408 m), en el mateix moment que ho fa un grup d'esquiadors de muntanya provinents del vessant nord. Fins aquest punt l'excursió havia estat del tot solitària, com ho serà també el retorn.

Les vistes des del cim són esplèndides: les muntanyes del Berguedà (Catllaràs, Rasos de Peguera, Ensija, Pedraforca, Cadí, Moixeró...), la Tossa d'Alp, la Cerdanya, el Puigmal, el Taga, el Montgrony... També albirem en la llunyania sobre una fina boirina, les siluetes del Montseny i Montserrat.

Iniciem el descens per la costa Geperuda fins a l'inici d'una pista que ja no deixarem fins al punt d'inici de l'excursió. En arribar al collet del Tossal de Rus ens aturem a menjar una mica a recer dels coberts. És un indret fred i solitari que despertarà de la hivernada quan el bestiar pugi cap a les pastures a passar l'estiu.

En total unes 5.20 h d'excursió (una horeta menys si descomptem les parades) i uns 900 metres de desnivell d'ascens acumulat. Una bona excursió i un regal d'inici de primavera que ens ha fet gaudir d'unes condicions de neu que no han sovintejat durant l'hivern que acabem de deixar enrere.


El Montseny des del coll de la Creueta.
D'esquerra a dreta: la serra d'Ensija, el Pedraforca i el Comabona des del Puigllançada.
El tossal de Rus, a la dreta, i el Puigmal en segon terme.

dimecres, 31 de desembre del 2014

Excursions i muntanyes del 2014

S'acaba un any i miro enrere per recordar els camins i cims per on he circulat. Pels llocs que he visitat, les persones amb qui he fet camí o els paisatges que he conegut, puc dir que ha estat un any d'excursions ben variades.

Poc més de la meitat de sortides que he fet enguany, com succeeix en els darrers temps, han estat amb canalla. Passar-ho bé i descobrir boscos, fonts, rierols o llacs, castells enrunats o prats, han estat els propòsits d'aquestes passejades en família i amb amics. Però també algunes excursions que hem fet amb la canalla ens han encimbellat per les talaies de Montserrat, Collserola o Cabrera.

Sortir a la muntanya amb la canalla resulta molt enriquidor. Si bé sovint hem de deixar de banda propòsits més muntanyencs, trescar al pas de la canalla ens retorna a ritmes més tranquils i naturals, sense presses, que ens fan adonar de petits detalls que, potser, d'altra manera passaríem per alt.

La resta d'excursions d'aquest 2014, algunes d'elles en solitari, han contribuït a completar la meva particular geografia muntanyenca amb la descoberta de vessants i cims: Moncayo, Pedraforca, Torre d'Eina o els cims del Capcir o de la vall d'Hecho, en són alguns exemples.

Desitjo que el 2015 vingui farcit d'excursions i bons auguris muntanyencs, i de companys i amics disposats a compartir passejades, ascensions o travesses i redescobrir plegats la generosa geografia muntanyenca que ens envolta.

Bon any 2015!


Entre molts altres, aquests són alguns dels records muntanyencs que m'ha deixat aquest 2014.

Juliol 2014 - El massís de Bernera des de Punta Mesola (Pirineu d'Osca) abans de la tempesta.
Juliol 2014 - La bellesa de la vall de Galba, al Capcir.
Juliol 2014 - Reconèixer les formes de les roques montserratines amb les meves filles durant una excursió a Sant Jeroni.
Novembre 2014 - Caçar bolets durant una excursió a Prat de Cadí.
Novembre 2014 - Ascendir cap al carener que envolta la vall de Núria fins a la Torre d'Eina i trepitjar la primera enfarinada de la temporada.
Desembre 2014 - Buscar el tió pels voltants del Santuari de Cabrera.

divendres, 10 d’octubre del 2014

Pedraforca en dilluns, solitud

El Pollegó Inferior del Pedraforca des del cim principal.
El Pedraforca és una de les muntanyes més visitades i fotografiades de Catalunya. La seva silueta és ben coneguda i fàcil d'identificar des de la llunyania. És tot un símbol per a molts excursionistes, escaladors i alpinistes. A les seves parets hi ha escrites moltes pàgines de la història de l'escalada i, segons l'any, en ple hivern pot presentar unes condicions ben extremes. La seva ascensió a peu no és extremadament difícil, però és una ascensió d'alta muntanya, amb un desnivell gens menyspreable i amb trams on cal estar ben acostumat a grimpar.

Tot i aquests condicionats és una ascensió molt freqüentada. La ruta més habitual és la que surt del Refugi Estasen i s'enfila fins a la collada del Verdet, després progressa per la canal del mateix nom fins al cim Nord i segueix fins al Pollegó Superior (2.498 m). El retorn es realitza cap a l'Enforcadura i es baixa per la tartera de Saldes per prendre el camí que porta de nou al refugi. 

S'estima que el 2012 un total de 22.000 persones van ascendir el Pedraforca per les seves diferents rutes. D'aquestes, poc més de 14.000 feien el descens per la tartera de Saldes, un camí molt malmès per la pròpia dinàmica del pendent i el pas d'excursionistes, i punt de concentració d'accidents.

Segons dades d'un estudi sobre la freqüentació de la tartera realitzat entre 2005 i 2009 (Picot Negre, núm. 15) una mitjana de 16.500 persones/any havien circulat per la tartera de Saldes. A resultes d'aquest estudi, i també de l'augment dels accidents, el camí de la tartera de Saldes va ser arranjat entre l'agost i el setembre de 2013 (La Vanguardia, DARPAMN). Caldran anys per avaluar si l'actuació ha contribuït a la recuperació de l'ecosistema, però seria interessant saber si durant aquest primer any han disminuït el nombre d'accidents. O ben bé no és només una qüestió de l'estat dels camins?

Fa poc que he tornat al Pedraforca. Era dilluns i, com qualsevol dia entre setmana, dilluns a la muntanya és gairebé sinònim de solitud. I així va ser, excepte el company d'excursió i les nostres ombres, no vam trobar ningú més en tot el camí, tret d'uns isards. I pensar que en determinats moments d'un diumenge qualsevol deuen haver punts ben curulls de gent!

L'ascensió, a més, la vam realitzar des de Gósol, un itinerari menys freqüentat que el que surt del refugi Lluís Estasen. L'itinerari s'inicia al poble de Gósol i s'enfila costa amunt per un camí marcat amb pintura groga i marques de PR (blanques i grogues). Després de travessar un bosc el camí puja per uns prats i arriba a la carena, a prop del forat de les Gralles. Aquí enllaça amb el PR C-123 i segueix carenejant per trobar la collada del Verdet. Entre aquesta collada i l'Enforcadura el camí coincideix amb la ruta normal.

Un cel mig ennuvolat i bromós no ens va permetre gaudir plenament de la panoràmica sobre Ensija, el Cadí i el propi massís, però l'ascensió al Pedraforca sempre evoca records i te la seva recompensa. El descens des de l'Enforcadura segueix el PR C-123 que baixa per la tartera de Gósol, gira cap al Pla de la Serra, s'endinsa al bosc i, després de travessar el torrent que baixa del Verdet, arriba a Gósol entre camps i prats. En total van ser prop de 5 h de camí i poc més de 1.000 m de desnivell.

Fa 27 anys de la meva anterior ascensió al Pedraforca però sempre he tingut present aquesta muntanya quan en tantes ocasions l'he observat des d'altres punts. Sempre he sabut, com ara sé, que hi tornaria. I he imaginat que hi feia una nova ascensió, sense presses ni obsessions. I és ben cert que arriba el dia per fer realitat l'anhel. Que hagi estat en la pau d'un dilluns qualsevol entre setmana només ha fet millor la celebració de pujar el Pedraforca.

El Pedraforca, al centre de la imatge amb la tartera nevada, des del Puig de Dòrria.

La paret nord del Pedraforca vista de camí al Comabona.

Des del santuari del Montgrony s'endevina, en darrer terme a la dreta, la silueta del Pedraforca. 

Camí de la Gallina Pelada no podem deixar d'observar la cara sud del Pedraforca.


diumenge, 7 de setembre del 2014

M'he llevat i he anat a Montserrat

El monestir de Montserrat des de la Creu de Sant Miquel.
"M'he llevat, m'he rentat, he esmorzat i he anat a Montserrat..." més o menys així fan els versos de Jacint Verdaguer musicats per Xesco Boix que m'han vingut al cap de bon matí quan era camí de Montserrat per fer-hi una nova matinal.

Si és important matinar quan es va d'excursió, per anar a Montserrat és cabdal fer-ho, i no només per aprofitar la fresca matinera, sinó per evitar les multituds de turistes i visitants (nota: ara que tinc disponibilitat i flexibilitat horària, potser seria intel·ligent anar a Montserrat un dia entre setmana).

Avui he recorregut el camí de Sant Miquel fins al Pla de les Taràntules. Després m'he enfilat fins a la Miranda de Santa Magdalena, per després descendir cap al fondal del torrent Maria fins a la Plaça de Santa Anna, el Pas dels Francesos i el monestir. Una volta de dues hores i mitja, aproximadament, que m'ha descobert indrets com l'Escala de Jacob o les restes de l'ermita de Santa Magdalena. Llàstima que la boira dels cimals no m'ha permès gaudir plenament de la panoràmica des de la Miranda de Santa Magdalena, potser per això el meu magí ja rumia sense treva una propera excursió per atènyer aquest cimal i descobrir nous viaranys.

Uns escaladors progressen pel vessant sud de la Magdalena Superior.
En qualsevol cas ha estat una bona excursió que m'ha fet constatar novament la creença que Montserrat amaga racons de gran bellesa i a mesura que els descobreixes tornes amb ganes renovades per tornar-hi.



dilluns, 26 de maig del 2014

Els Tres Turons

Des del turó del Carmel, la visió del turó de Rovira ens pots semblar talment com una illa envoltada pel mar.
El passat febrer vaig fer una passejada matinal pels Tres Turons, a Barcelona, i aquest mes de maig he repetit la visita saltant d'una talaia a una altra per reconèixer noves llums i horitzons de la ciutat.

Diuen que les segones parts mai són bones. El bon regust de les primeres i les expectatives que sovint ens creem fan que aquesta afirmació es compleixi en molt casos i àmbits de la vida. Per a mi, repetir una excursió o ascensió a un cim és la millor manera de conèixer el territori, les diferents cares i facetes d'una mateixa muntanya, i si a més l'època de l'any és diferent i les persones amb qui vas també, cada excursió esdevé única.

Aquesta nova visita als Tres Turons ha estat una nova excursió per diversos factors. En primer lloc el sentit de la marxa que en aquesta ocasió ha estat d'est a oest i en la matinal realitzada al febrer va ser a la inversa i finalitzant en el promontori del turó de la Peira, a cavall entre Vilapicina i Horta. A més, si al febrer hi anava tot sol i vaig ensopegar un cel mig ennuvolat, ara al maig la vam fem en família i un cel net i lluminós ens mostrà l'esclat de la primavera. El bon temps d'aquesta matinal magenca també fou la causa que el recorregut estigués més concorregut que al febrer, sobretot al turó de la Rovira, on hi vam trobar molts visitants motivats per la panoràmica sobre la ciutat i per conèixer detalls de les bateries antiaèries de la Guerra Civil. També era concorregut el turó del Carmel, on molts turistes s'hi atansen des del parc Güell per admirar què s'amaga darrera la muntanya i tenir una visió més dilatada de Barcelona.

El turó de la Rovira, on s'ubicaven bateries de defensa antiaèria de la Guerra Civil, esdevé un gran mirador del front marítim de la ciutat de Barcelona.
En total van ser gairebé dues hores de passejada (1.50 h) entre l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat i l'avinguda de Vallcarca, passant pels turons de la Rovira (261 m), el Carmel (265 m) i la Creueta del Coll (245 m), amb dinar a les taules de pícnic al parc de la Creueta del Coll.

Àmplia panoràmica des del turó de la Rovira sobre el Carmel, Horta i Canyelles, entre d'altres barris, encerclats per la serra de Collserola.
El cim del Tibidabo i el turó de la Creueta del Coll -a la dreta- des del turó del Carmel.
El turó del Carmel, amb l'emboscat parc Güell a la dreta, vist des de la Creueta del Coll.



dimecres, 16 d’abril del 2014

Excursió per la vall del Flequer

La vall del Flequer és una petita vall situada al sud del Bages, tributària per l'esquerra de la riera de Rocafort, bona part de la qual es troba dins dels límits del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, al terme municipal del Pont de Vilomara i Rocafort.

L'excursió per aquesta contrada ens acosta a un paisatge modelat per l'empremta humana amb el pas dels segles. Durant els segles XVIII i XIX el conreu de la vinya a Catalunya va créixer degut a l'augment de la població i les exportacions d'aiguardent cap al nord d'Europa i Amèrica, fet que s'accentuà amb l'avenç de la fil·loxera a França. Això va suposar una gran demanda de terres de conreu dedicades a la vinya i a poc a poc es van ocupar terrenys de mala petja, pedregosos, difícils de treballar i allunyats dels pobles i masos. Per tal que la producció de vi fos factible es van haver de desenvolupar sistemes per fer vi a peu de vinya, com ara les barraques, dipòsits i tines, que s'afegien a tots els murs i parets de pedra seca que esglaonaven els costeruts pendents per augmentar la superfície de conreu.

Aquest és el cas de les valls del actuals termes de "Mura, Talamanca i Rocafort, tres pobles de mala mort", dita que expressa el seu aïllament i difícil accés en aquells temps, on hi trobem tot un patrimoni de construccions de pedra seca que ens els darrers anys ha estat recuperat.

Tines del Bleda, primer dels grups de tines que trobem en aquesta excursió per la vall del Flequer.
L'excursió proposada s'inicia a l'aparcament proper a la carretera BV-1124, que comunica el Pont de Vilomara amb Rocafort. El trencall per accedir a l'aparcament es troba a uns 4,2 quilòmetres del Pont de Vilomara. El recorregut segueix el sender local SL C-52 i circula pels dos vessants de la vall del Flequer. Iniciem la marxa per la pista del mas del Flequer i només començar ja ens podem fixar en les restes dels marges de pedra seca ara ocupats per pins. Als 25 minuts deixem el camí principal i prenem un camí cap a la dreta que va a buscar el torrent del Flequer. Abans però ens trobem amb el primer grup de tines, les del Bleda, format per dues tines circulars i les seves corresponents barraques.

Conjunt de les tines del Tosques.
Seguim el camí i abans de creuar el torrent deixem a mà dreta una barraca de vinya. El camí s'enfila per l'obaga de la vall i mena al conjunt de tines del Tosques. Aquest conjunt està constituït per quatre tines circulars i quatre barraques. Reprenem el camí, ara sender enmig del bosc, i veiem algunes barraques a l'altra banda de la vall. Passem a tocar d'un dipòsit de vinya, o xupet, i poc després ja podem veure a tocar de la llera del torrent el següent conjunt de tines, les de l'Escudelleta, un total dotze tines agrupades en grups de tres o quatre. És un bon lloc per aturar-se i imaginar-se el traginar de pagesos i bestiar en temps de verema.

Un dels grups de tines de l'Escudelleta, conjunt que aplega una dotzena de tines en total.
Reprenem el camí i travessem el torrent a gual. Ens enfilem cap a la solana i recuperem la pista principal del mas del Flequer. Al poc arribem a les tines del Ricardo, on trobem sis tines aparellades que s'aixequen gairebé sobre el llit del torrent. Seguim el camí principal i després d'un tram costerut trobem al marge esquerre del camí un parell de tines individualitzades, són les tines del Camí del Flequer. Aquest és el punt de retorn i desfem el camí fins a l'aparcament sense deixar la pista principal.

Les tines del Ricardo descansen gairebé sobre el rocam del llit del torrent del Flequer.
Una passejada tranquil·la, molt apta per fer amb la canalla i passar un matí badant i descobrint les singulars construccions a peu de vinya, tot un llegat arquitectònic del paisatge agrari català.

Horari: 2.25 h, sense comptar les parades
Distància: 6 km
Desnivell: 85 m


dimecres, 26 de març del 2014

Passejada pel sector oriental de Collserola

Brots verds a l'inici de la primavera a Collserola.
El primer diumenge d'aquesta estrenada primavera vaig realitzar una curta i fàcil passejada pel sector més oriental de la serra de Collserola. El poc temps que disposàvem va ser suficient per voltar entre el coll de la Ventosa i el turó de les Roquetes i fer un tast del carener d'aquesta part de Collserola. Val a dir que fa anys, tant la part de l'obaga -en el tram del passeig de les Aigües-, com el vessant abocat a Barcelona -amb la carretera alta de les Roquetes que mena del barri de Canyelles fins a l'emblemàtica torre del Baró-, eren indrets on m'hi arribava habitualment durant algunes sortides atlètiques i d'entrenament. Ara bé, mai m'hi havia enfilat als seus turons.

Enlairar-se per aquests turons és descobrir els límits del territori conegut i entrar a la Barcelona amagada, amb les barriades de Torre Baró i Ciutat Meridiana, aquelles que queden a l'altra banda de la serra, enclotades en una petita vall i que sovint veiem des del tren o l'autopista en el trànsit del Vallès al Barcelonès, o a la inversa.

L'àrea de Torre Baró, a llevant del turó de les Roquetes, és el límit oriental de la serra de Collserola.
En menys de dues hores, amb retorn inclòs i a pas tranquil, vam recórrer el passeig de les Aigües fins a una cruïlla que mena cap el coll de Canyelles i els turons Blau, d'en Segarra i de les Roquetes. La modesta altitud d'aquests turons -300 metres i escaig- no és impediment per tenir una gran panoràmica. Cap a Barcelona i el mar hi destaca tot l'entramat dels Nou Barris, Horta i Guinardó, els Tres Turons (Creueta del Coll, Carmel i Rovira), el front marítim amb Sant Adrià, la desembocadura del Besòs i Badalona. Cap al Vallès els relleus de Montserrat i Sant Llorenç del Munt, ens ajuden a situar algunes poblacions com Terrassa, Sabadell o Cerdanyola. També es fàcil identificar el turó de Montcada que emergeix com un sentinella del Besòs entre les serres de Marina i Collserola. A l'altra banda del Besòs, el Puig Castellar i Sant Coloma de Gramenet.

Els Tres Turons, Nou Barris, Horta i Guinardó des del turó d'en Segarra.
A més de reconèixer infinitat de punts del territori a banda i banda d'aquests miradors aturonats, al nostre pas hi podem trobar restes d'activitats ja en desús com ara construccions abandonades o l'entrada del que sembla ser una mina. També és un bon lloc per reconèixer gran varietat de plantes i arbusts que malden per fer-se un lloc i consolidar certa coberta vegetal en un indret massa sovint castigat per incendis: esbarzers, garric, esparreguera, bruc, heura, estepa borrera, caps blancs...

El carener de la serra de Collserola amb el turó Blau a l'esquerra. Al fons, inconfusible, el massís de Montserrat.
En definitiva, una redescoberta que ja em fa voltar el cap pensant en com traçar algun itinerari interessant entre els barris que circumden aquest sector de Collserola.


dimarts, 25 de febrer del 2014

Excursió pel terme d'Olesa de Montserrat

Hi ha muntanyes que queden a l'ombra d'altres punts emblemàtics del territori muntanyenc i romanen en la categoria de "pendent de visitar" durant temps indefinit. Això s'accentua quan la riquesa orogràfica d'un país, com és el cas de Catalunya, és generosa i la tradició muntanyenca fa símbol d'un indrets determinats en detriment d'altres.

És el cas de serres com el Puig Ventós, Sant Salvador de les Espases o serra del Cairat, conjunt aquest que es troba a cavall entre el Baix Llobregat i el Vallès Occidental, entre el Montserrat, la serra de l'Obac i Sant Llorenç del Munt. En quantes ocasions les hauré circumdat anant i venint direcció Manresa, des de qualsevol de les dues comarques esmentades? Quants cops m'hi hauré endinsat encara que només hagi estat amb la mirada o sobre la minsa cartografia de la zona?

Però mai és tard per descobrir nous indrets i completar el trencaclosques de la pròpia geografia muntanyenca. A continuació descric una senzilla passejada que s'enfila fins al Puig Cendrós des d'Olesa de Montserrat. Exceptuant el darrer tram que ateny el punt més alt i alguna drecera que segueix per corriol, el recorregut proposat segueix la pista entre Olesa de Montserrat i el Pla del Fideuer. El punt d'inici és la zona esportiva de les Planes, a la part alta d'Olesa. En aquest punt trobem fàcilment les marques de PR que hem de seguir en tot moment. A escassos 5 minuts de la zona esportiva, entre camps d'oliveres, passem pel costat de dos immensos dipòsits d'aigua i seguim la pista que en algun punt presenta trams força costeruts.


L'itinerari proposat ens acosta als oliverars d'Olesa de Montserrat, conreats en costureruts bancals. 
El traçat de la pista giravolta pel vessant occidental del turó de la Gronya -a la nostra dreta- i que anirem vorejant per la seva base a mesura que guanyem alçada. El paisatge va canviant i entre les bosquines i garrigues, anem descobrint a banda i banda del torrent de la Beca, que circula per la nostra esquerra, els bancals conreats d'oliveres. Entre aquest paisatge, al cap d'uns 45 minuts, trobem un rètol que ens informa que estem entrant a l'Espai Natura Puigventós, sector que esdevé un punt clau de l'anella verda que circumda el territori metropolità.

Part de l'itinerari proposat s'endinsa en l'Espai Natura Puigventós.
Al cap de 5 minuts, a mà esquerra, trobem la font de la Roureda, un bon punt per fer un glop i admirar la vall. Seguim 5 minuts més pista amunt i en creuar el torrent de la Creu de la Beca (o de la Font de la Pastora), tenim dues opcions: seguir per la pista a través del coll de les Espases, o bé enlairar-nos per un corriol que remunta vora el torrent i mena a la mateixa pista uns metres més amunt. Triem la segona. La drecera ens fa guanyar alçada ràpidament i trenca amb la monotonia de la pista. De nou a la pista, la seguim en suau ascens fins al pla del Fideuer (430 m).


Font de la Roureda.
El pla del Fideuer és un nus de camins i pistes que ens obre un munt de possibilitats per a combinar itineraris per la zona. Podem seguir cap a ponent vers Sant Salvador de les Espases, la Puda o la serra de l'Hospici; cap a llevant per envoltar el Puig Ventós i la Creu de Saba abans de retornar a Olesa; seguir cap a l'est pel vessant olesà fins a les restes de la masia de Puigventós i el turonet on s'alça Sant Pere Sacama i completar la volta cap a Olesa.

Però aquestes possibilitats les deixem per un altre jorn i en aquesta proposta seguim l'opció més senzilla, la que ens porta al cim del puig Cendrós en 5 escassos minuts de senderó. El cim te una àmplia panoràmica sobre el Montserrat, Sant Salvador de les Espases i el Puig Ventós. Pel descens desfem el corriol fins al pla del Fideuer on reprenem la mateixa pista de pujada però en sentit contrari. És recomanable no desfer el tram de drecera de la pujada i passar pel coll de les Espases per gaudir de la panoràmica sobre la vall del Llobregat.


Panoràmica sobre Montserrat des del Puig Cendrós. En primer terme els roquissars on s'aixeca Sant Salvador de les Espases.
En resum, i depenent del ritme, hauran estat 1.15 h d'ascens i poc més de 300 m de desnivell entre Olesa i el puig Cendrós, i una horeta pel descens. Un bon lloc per fer-hi matinals a pas tranquil i amb la canalla, fàcil de combinar amb la línia de Manresa dels FGC i la de rodalies de Renfe. I com no, una bona ocasió per fer cap a Olesa de Montserrat i dedicar-hi una visita pels seus portals, carrers i places.