dissabte, 29 d’agost del 2009

El Bisaurín, una llarga ascensió

Aquest agost, aprofitant uns dies d'estada a Aragües del Puerto a casa de la família, com altres estius, vaig fer una excursió per la zona.

En aquesta ocasió vaig culminar l'ascensió al Bisaurín (2.670 m), el cim més alt de la zona. De fet és el cim més occidental dels Pirineus que supera els 2.600 metres. Des del refugi de Lizara, on s'hi arriba molt còmodament per pista asfaltada, l'ascensió no presenta cap dificultat.


La punta Agüerri (2.447 m) des del coll del Foratón

Però per a mi ha estat una llarga ascensió que es va iniciar el juliol de 1987. en aquella ocasió vaig arribar al coll del Foratón i la boira i el plugim em van fer desistir de seguir pujant.

Al cap de tres anys, al novembre del 1990, hi vaig tornar amb uns bons amics. Vam fer nit al refugi i a l'endemà vam sortir cap al Bisaurín. El fred i una fleble nevada ens van fer girar cua quan ja havíem superat el coll del Foratón.

Després de molts anys, l'estiu de 2006 vaig emprendre una nova excursió des de Lizara i en arribar al coll del Foratón, tot i el bon temps, vaig optar per una excursió més curta i fàcil, carenar fins al pic d'Espelungueta (1.991 m) i d'allí tornar al refugi, en comptes d'ascendir el Bisaurín.

En totes les meves visites a Lizara, amb o sense excursió, m'he mirat el Bisaurín amb bons ulls, resseguint amb el camí d'ascens amb la mirada, imaginant cada pas i la forta pujada abans d'arribar al seu llom culminant.

Lliri dels Pirineus (Iris xiphioides)

Aquest estiu vaig emprendre l'excursió en un dia netíssim de núvols i amb una fresca agradable. Pas a pas, recordant les anteriors vegades que he pujat fins al Foratón, vaig anar guanyant metres, contemplant el paisatge immens i abrupte que s'obria per a mi.


Panoràmica des del Bisaurín, amb el Secús i el Castillo de Acher en primer terme

Un cop al cim culminava la meva "llarga" ascensió. Sense presses vaig romandre en aquest cim contemplant les valls veïnes, els cims i parets properes. Les capçaleres de les valls del Roncal, Ansó i Hecho, amaguen talaies ben abruptes i retallades, de color calcari que a l'estiu contrasta amb els prats i boscos. Distingeixo el Midi d'Ossau, també endevino, malgrat la calitja, el Balaitús, el Vignemale i el Mont Perdut. Ja a tocar, la piràmide de l'Agüerri i les serres de Secús, Vernera i Aísa.

Vista del massís de Vernera, amb el pic de O Ibón (2.475 m)

El descens el vaig fer cap a un vessant diferent i em va obrir els ulls a una part de la muntanya fins ara incognita per a mi: el seu vessant nord, igualment abrupte, però encarat cap a noves muntanyes. Així doncs, ha començat una nova excursió, no sé si amb ajornaments, però que m'agradaria em portes a descobrir nous racons d'aquestes valls del Pirineu Occidental.

dimecres, 19 d’agost del 2009

Cada dia és un nou pas, o no!

Un apunt "cumba" abans d'acabar les vacances amb els Esquirols de sempre.


----------

dimecres, 12 d’agost del 2009

El Mont Blanc per la ruta de les Agulles Grises

Notes del diari del viatge als Alps fet el 1989, ara fa 20 anys.

9 d'agost de 1989. Arribem a la vall Veny després d'estar pel vessant italià del Mont Rosa on hem ascendit la Piramide Vincent, el Corno Nero i el Ludwigshohe. Passarem la nit en un càmping al vessant italià del Mont Blanc.

10 d'agost de 1989. Ens llevem i baixem a Courmayeur, fem les darreres compres i tot seguit els companys, que finalment no vindran, ens acompanyen fins al llac de Combal on iniciarem l'aproximació cap al refugi Gonella.

El cami remunta la glacera del Miage i passada la confluència amb la glacera del Dôme s'enfila per un esperó rocós que du al refugi. L'espectacle és dantesc i caòtic: morrenes a banda i banda, i grans blocs de pedres que cobreixen una immensa superfície de gel.

Després d'unes cinc hores de camí arribem al petit i acollidor refugi Gonella (3.071 m). Després de sopar ens disposem a anar a descansar. A l'endemà intentarem l'ascensió al Mont Blanc, però la previsió del temps no és gaire favorable.

11 d'agost de 1989. Efectivament durant la matinada ha nevat i això no ha permès que cap alpinista sortis del refugi. Ens disposem doncs, a passar el dia en aquest refugi. Les previsions per les properes 48 hores indiquen que a mig dia d'avui el temps canviarà a millor i per demà s'espera bon temps.

El refugi és acollidor: pocs alpinistes, fotografies de muntanyes a les parets i flors a les taules. Aquest dia de descans ens va molt bé per recuperar forces. Ens passem el dia pels voltants del refugi admirant embadalits el vessant sudoest del Mont Blanc.
Al vespre informem als nostres amics, que han passat el dia fent turisme per la vall d'Aosta, del canvi de plans: demà intentarem el Mont Blanc i si el mal temps perdura baixarem a la vall.

12 d'agost de 1989. És la una de la matinada, ens llevem, esmorzem i acabem de preparar les motxilles. El cel és estelat i s'espera un dia meravellós. A les dues ja sortim del refugi. El camí segueix pel lateral de la glacera per camí marcat. Després d'una hora de marxa entrem a la glacera. Ens encordem i seguim atents a les esquerdes.

Passades les quatres de la matinada, i després de superar l'aresta estreta i acornissada que du al Dôme de Goûter parem a fer un mos.

Les primeres llums de l'alba projecten l'ombra del Mont Blanc cap a ponent. Arribem al coll del Dôme (4.240 m) on la nostra ruta s'ajunta amb la que mena dels refugis del vessant francès fent un sol camí vers al cim. Enfilem l'aresta de les Bosses, ja per damunt dels 4.500 m, on hi bufa el vent que aixeca una mica de neu. El ritme comença a ser un xic més lent. Ens creuem amb d'altres cordades que baixen del sostres dels Alps.

Cap a les 10 del matí superem els darrers metres de l'aresta i arribem al cim del Mont Blanc (4.807 m). El vent és fort. Als nostres peus, a llevant Courmayeur, a l'altra banda Chamonix, Aosta i Savoia, Itàlia i França, dos territoris que l'home ha fet començar als nostres peus però que aquí dalt no distingim. Ens felicitem amb el company amb una forta encaixada de mans, i fem el mateix amb dos alpinistes italians que acaben d'arribar.

Cap a les tres de la tarda arribem de nou al refugi. És una mica tard però calia anar amb compte pel vent als trams d'aresta i amb el descens per la glacera del Dôme. Descansem el temps just per fer la motxilla i reprenem el descens fins al fons de la vall, on ens esperen els companys. Arribem al càmping passades les vuit del vespre. Ha estat una jornada molt llarga i satisfactòria. Una gran ascensió ha culminat el nostre segon viatge als Alps.

diumenge, 9 d’agost del 2009

Vall Ferrera (vacances 1)

Ja hem tornat de la primera etapa de les nostres vacances d'enguany. Amb el poble d'Araós com a base hem visitat diversos indrets de vall Ferrera, Ribera de Cardós i les valls d'Àneu.

El bosc de Virós, les bordes de Buiro, l'entorn del refugi de la Pleta del Prat o el bosc del Gerdar, als peus del port de la Bonaigua, han estat els indrets que hem descobert. Seguir el rastre d'animalons, buscar maduixes i gerds, plegar flors, han estat algunes de les principals activitats que han engrescat la mainada a seguir l'excursió.


També els petits poblets, com ara Àreu o Tor, a la vall Ferrera, o Estaon, prop de Ribera de Cardós, a més d'Araós és clar, han estat l'objectiu de les nostres passes: fonts i abeuradors, gats i gossos, corrals i horts, ens han mostrat racons des d'una visió més pueril, i no sempre relaxada.

I no han faltat altres activitats lúdico-culturals, com la festa major de Tírvia amb xocolatada inclosa, la visita al Centre Cultural d'Araós, on les petites van veure una versió de "La rateta que escombrava l'escaleta", ni les activitats de caire "esportiu" com la pesca i el "rodeo" a cavall.

Tot plegat molt rodó, amb bon temps i bona acollida a la casa d'Araós per part de la mestressa i els seus fills.