dijous, 30 de juliol del 2015

Mirant el cel


A qui no li agrada mirar el cel? Mirem al cel a tot arreu i en tot moment: al camp, al mar, a la muntanya, a la ciutat, de dia o de nit, quan es pon el sol o a trenc d'alba. El cel sempre és diferent i ens dóna molta informació. Podem només mirar, però també podem observar per aprendre a interpretar allò que hi succeeix i reconèixer els fenòmens que hi esdevenen. Observar el cel és apassionant.

I és que mirar el cel, és aprendre a mirar més enllà d'un mateix, cercar l'alteritat en el nostre entorn, en els paisatges. És, en certa manera, un acte de presa de consciència respecte a tot el que ens envolta. Mirar el cel també ens ajuda a no menystenir la natura i els seus elements.

Sempre m'ha agradat mirar el cel, i sense ser un expert, de sempre he tingut curiositat pels fenòmens meteorològics. Potser vaig interioritzar aquest hàbit quan de petit anava de colònies. Tres cops al dia fèiem l'observació meteorològica, anotàvem en un gran mural l'estat del temps i jugàvem a fer prediccions.

M'ha agradat que La Galera hagi afegit a la col·lecció de contes dedicats a les tradicions populars i cultura catalana el conte titulat "Mirant el cel". El text és de Mònica Usart, dona del temps a RAC1, RAC105 i 8TV, i ens introdueix a diferents fenòmens meteorològics de la mà d'un avi que explica al seu nét un fenomen destacat o freqüent de cada mes. Complementa cada relat un rodolí que resumeix l'aprenentatge del fenomen en qüestió, i cada rodolí va acompanyat de les simpàtiques il·lustracions de Roser Calafell que, tret d'alguna excepció, són habituals en aquesta col·lecció de La Galera. Òbviament és un conte dirigit a la canalla, però també als adults que volen explicar als seus plançons les coses que passen al nostre entorn amb paraules senzilles i que molt fàcilment ens mouran a explicar el relat particular de les experiències viscudes.

A les darreres pàgines trobarem un calendari per anotar dia a dia la temperatura, la precipitació, si ha fet sol, si ha estat núvol o si ha fet vent. Una bona manera d'introduir a la canalla en l'observació meteorològica i també, per què no dir-ho, d'aprendre a tenir paciència a partir de l'hàbit constant d'anotar registres de les coses que passen al nostre voltant. Per cert, el conte es pot trobar amb el format de la col·lecció "Grumets", també de La Galera, però sense el calendari del final.


dimecres, 22 de juliol del 2015

Des del Petit Vignemale estant

 
Passen pocs minuts de dos quarts de set del matí i ja som camí de l'Horquette d'Ossue per ascendir el Petit Vignemale. Hem sortit ben aviat del refugi de Baysellance, un enclavament privilegiat que afavoreix el fàcil accés al tresmil més baix de tot el massís. El dia clareja net de núvols, tot i que cap al sud-est la fosca encara vesteix el rosari de cims que senyoregen el circ de Gavarnie, dels Astazú als Gabieto. Mentre, davant nostre, els primers raigs de sol descobreixen les varietats cromàtiques de la cara nord del Vignemale.

La fresca ens fa avançar a bon ritme i enfilem la pujada final al Petit Vignemale. Al pic de les vuit del matí ja som dalt del cim. El nou dia abraça gairebé tots els cims i congestes que els nostres ulls poden aguaitar. Des del cim estant tornem a nominar un cop més els cims i valls que veiem, mentre refem el record d'ascensions i petjades de quatre dies trescant pels viaranys d'Ossue, Gavarnie i Vignemale. Inconscientment, ajornem així el pensament que som a punt d'emprendre el viatge de tornada cap a casa.

Ascendir el Petit Vignemale ha estat com un ritus d'agraïment a tanta bellesa abans de descendir cap a les valls i enfilar la carretera cap a paratges abraçats pel mar. Fa un temps vaig escriure sobre l'excel·lència alpina de Gavarnie i el Vignemale, tot recordant la meva primera visita. Aquest juliol, i després de quatre jornades d'intensa immersió per aquestes muntanyes, no puc fer més que refermar aquest sentiment pueril vers aquest massís i, per extensió, cap a tots els Pirineus.
 

dimarts, 14 de juliol del 2015

150 anys de la primera ascensió al Cerví

 
El 14 de juliol de 1865 un grup liderat pel britànic Edward Whymper i format pels també britànics Francis Douglas, Charles Hudson i Robert Douglas Hadow, el guia de Chamonix Michel Croz i els de Zermatt, pare i fill, Peter Taugwalder, van arribar al cim del Cerví. Amb els seus 4.477 m, el Cervin (francès), Cervino (italià) o Matterhorn (alemany) era una de les grans muntanyes dels Alps que encara restaven per petjar.

Però aquella gesta va ser tràgica i no exempta de polèmica ni rivalitat per a l'època, tot i que ara ens pot semblar un dels molts episodis que van bastir la llegendària descoberta dels Alps. Durant el descens una caiguda va provocar la mort de quatre membres del grup i només van tornar a Zermatt el mateix Whymper i els dos guies de Taugwalder.

Després de la primera ascensió al Mont Blanc el 1786, realitzada per Jacques Balmat i Michel Paccard, s'havia encetat una època daurada per l'alpinisme amb moltes primeres ascensions als principals cims dels Alps. Però hi havia muntanyes que es resistien a ser conquerides per les aparents dificultats de trobar una ruta normal d'ascens. Era el cas del Cerví, una enorme piràmide compacta de roca que semblava inaccessible després d'anys d'infructuosos intents.

Des de mitjans del segle XIX s'havien realitzat diversos intents, tant pel cantó suís de Zermatt com pel valdostà de Breuil. Personatges com l'irlandès John Tyndall, l'anglès Edward Whymper o el guia italià Jean Antoine Carrel, van ser els protagonistes de les incursions més destacades. Aquests darrers, Carrel i Whymper, havien convertit el seu somni en obsessió. Havien observat i acaronat el Cerví per totes les seves cares en diverses temptatives i ambdós maldaven per assolir el seu cim. Van arribar a fer algun intent plegats i cadascun coneixia les intencions de l'altre vers la muntanya. Tot i aquesta mena de rivalitat, s'havien compromès a dur a terme un intent final unint les seves forces i el coneixement que tenien del Cerví. Però els fets es van presentar en contra d'aquesta aliança i el que podia haver estat la primera ascensió agermanada va comptar amb tots els elements per ser una gesta tràgica i carregada de polèmica, i una de les llegendes alpines més divulgades.

I és que poc abans de partir plegats, Carrel va acabar formant part d'un equip italià avalat pel Club Alpí Italià que buscava una primera ascensió pàtria al seu Cerví. Per la seva banda, Whymper va emprendre la marxa amb un grup format a corre-cuita per tal de no perdre la seva opció de ser el primer. El final de la història d'aquell 14 de juliol de 1865 ja està explicat. Tres dies després, el guia italià Jean Antoine Carrel liderava el grup del CAI i feia realitat el seu somni.

Aquest 2015 se celebren els 150 anys d'aquella ascensió i a les valls que flanquegen el Cerví (Breuil i Zermatt) s'han programat molts actes i celebracions que es concentren especialment durant aquests dies de juliol.

L'any 1938 Luis Trenker i Milton Rosmer van dirigir la pel·lícula "The challenge" ("El reto") que relata aquells fets. Luis Trenker va dirigir les escenes alpines i protagonitzà el paper de Jean Antonie Carrel. És un film pintoresc amb algunes imprecisions però que funciona per conèixer els antecedents d'aquella tragèdia.

Altres documentals com ara "Edward Whymper. La conquista del Matterhorn" ajuden a comprendre el context en què es va produir aquella primera ascensió al Cerví i l'ambient d'aquelles valls alpines de mitjans del segle XIX.

dijous, 9 de juliol del 2015

Pintures murals i grafits al barri de Santa Eulàlia, l'Hospitalet

Una de les persiana decorades per Monkey Fingers al barri de Santa Eulàlia.
Durant el passat mes de juny les persianes d'alguns comerços del barri de Santa Eulàlia, a l'Hospitalet de Llobregat, han estat decorades amb acolorides creacions i grafits. Aquesta iniciativa, batejada amb el nom de "Santa Eulàlia Guapa!", ha estat engegada pel Grup de Comerciants de Santa Eulàlia que, juntament amb altres accions com les botigues al carrer o la nit de tapes, vol contribuir a la dinamització del comerç de la zona i convertir els carrer del barri en una sala d'exposicions permanent.

Els dibuixos i creacions han estat obra del col·lectiu Monkey Fingers, format per tres artistes vinculats al món del disseny gràfic i el grafit que fins ara han decorat una vintena de persianes de comerços del barri. Les creacions es poden contemplar al matí camí de la feina o anant a estudi, al vespre de tornada cap a casa o durant els dies festius. És a dir, quan els comerços abaixen les seves persianes.

Persiana decorada per Monkey Fingers a les botigues exteriors al mercat de Santa Eulàlia.
La campanya "Santa Eulàlia Guapa" vol contribuir a dignificar l'entorn urbà fent desaparèixer tags i pintades de mal gust que durant molts anys han embrutat parets i persianes de comerços i botigues, i que encara existeixen. La iniciativa també ha coincidit amb la fi d'un any i escaig de treballs de millora duts a terme per l'Ajuntament a l'illa de vianants del mercat de Santa Eulàlia, unes obres que han estat molestes i poc satisfactòries per a veïns i comerciants. En el següent vídeo podeu veure la notícia de TV L'Hospitalet.


Tant de bo es decorin més persianes, es mantinguin les que ja estaven decorades a iniciativa dels propis comerciants i que "Santa Eulàlia Guapa" contribueixi a fer desaparèixer la brutícia de parets i persianes. Tenir cura de l'entorn del barri és valorar també les persones que hi treballen, hi conviuen i hi duen a terme les seves activitats. Passejar, anar de compres o jugar pels seus carrers i places hauria de ser cada vegada més agradable.

Alguns comerços del barri ja tenen decoracions originals a les seves persianes, tot i que no llueixen com es mereixen, degut a la brutícia d'altres persianes i parets.
Al barri de Santa Eulàlia, però, no és la primera vegada que podem gaudir de la petjada artística de grafiters. L'any 2012 el rector de la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana va encarregar a dos artistes la decoració dels murals de l'altar major, d'inspiració romànica i realitzada amb la tècnica del grafit. Aquí en podeu llegir una notícia sobre aquest fet que va transcendir les nostres fronteres i va merèixer l'atenció del web de la BBC.

Per últim, em ve al cap el mural de les primeres escenes de la pel·lícula "Tapas" (Jose Corbacho i Juan Cruz, 2005), rodada al barri de Santa Eulàlia. El mural, on es podia llegir "haz lo que debas", era obra del col·lectiu KO Graffx i va ser encarregat per a l'ocasió. El mural va romandre al carrer Unió un munt de temps fins que la paret va ser pintada de blanc. Una llàstima, doncs una paret blanca sempre atrau els aerosols i les pintades sense cap justificació, i aquell mural no deixava de ser un boci del patrimoni artístic del barri.

El mural de "Tapas" (imatge de www.kograffx.com)